ALICANTE. Havia acabat l’estiu. I ara tornava a arribar una altra vegada la derrota de la llum. Dies curts, grisos, una tardor que presagiaria l’entrada del fred i una certa tristor. Havíem de tornar cap a la introspecció i això a en Joan li encantava.
Quan muntà l’empresa sabia molt bé que li exigiria molts esforços. Que no es podia demanar la lluna en un cove i, de totes maneres, malgrat que la demanessis ningú no te la donaria.
Aquella perfumeria que es trobava en un dels carrers més antics del port sabia de ben cert que seria un bon i profitós negoci. La campanya publicitària que havia contractat per a llançar-la va provocar un estrèpit al qual no estava acostumat el sector.
En Joan anunciava que crearia una nova manera d’entendre el perfum.
Havia anat adquirint tots els estris necessaris però antics. Els que s’empraven per destil·lar els perfums amb els productes naturals. No admetia res sintètic ni químic, tot natural. Les destil·lacions les feia amb els alambins que antics perfumers havien fet servir. Gran part del seu material era del Segle XVI, comprat a França i a Itàlia.
La idea que havia concebut era personalitzar el perfum. Llavors, per a fer-ho, li era imprescindible conèixer amb el més mínim detall la persona que li encomanava.
Sabia que, al principi, no tindria cola a la porta però que, progressivament, s’adonarien de la importància de la tasca que pretenia fer.
Odiava la massificació on s’havia arribat amb les colònies i volia trencar aquell atemptat a l’ofici.
Bastava per crear un perfum, que un famós anunciés una fragància que li havia fabricat un laboratori sense tenir art ni part. Ni entendre en absolut la seva vertadera essència. Això el sulfurava i l’indignava; per tant, decidí passar a l’acció.
Quan aquella horabaixa de tardor, entrà aquella al·lota, alta, estilitzada, amb la cabellera rosa amb uns rinxols que li queien sobre l’espatlla com una cascada, va sentir un esclat de perfum que no havia olorat mai en la vida . No es fixà massa en les seves faccions, cap sobresortia sobre la resta.
Portava una gavardina de color fúcsia que li queia a tall d’unes botes amb uns signes gravats a la pell, que ell desconeixia. Tan sols un detall el va sorprendre, les seves orelles acabaven en un punta molt fina. No semblaven d’estructura humana. No li donà més importància.
Ella se’l mirava d’una manera impròpia, inadequada per als qui tan sols van a comprar un perfum.
— Em pot dir en què la puc servir? –digué en Joan per trencar el gel, malgrat que no n’estava gaire segur de la seva resposta.
El silenci es mantenia. La sensació era prou incòmode i desconcertant.
— Senyoreta, la puc servir? –insistí.
— No ho sé, avui en dia ja no existeixen perfumistes. Existeixen venedors de perfums i això és tot.
En Joan va rebre el cop sense canviar l’aspecte de la cara. Simplement va estrènyer una mica les mandíbules, sense que es notés massa.
— Senyoreta...
— Digues-me Carla. Difícilment pots saber quin és el meu estat civil. O sigui que, per favor, concretem les coses d’entrada.
— Jo em dic Joan –afegí presentant-se
— Ja ho sé. No creuràs que he entrat al teu establiment per pura casualitat. No m’agrada perdre el temps. Malgrat que m’era imprescindible ferte la prova per veure si l’aguantaries sense decaure. Una persona sense coratge no pot ser un bon perfumista –afegí de manera categòrica.
En Joan no era una persona que s’esporuguís davant de situacions imprevistes, malgrat que li semblava que no trauria aguller d’aquella conversa.
— Li faig saber, senyo.. Bé, Carla, que vaig estudiar, durant molts anys, l’antic art de la perfumeria amb els descendents dels antics perfumistes francesos i no m’agrada que posi en dubte la meva professionalitat.
— D’acord. Igual no he estat massa oportuna en l’apreciació –digué Carla deixant un mig somriure als llavis–. Necessito un perfum molt concret i estic cercant una persona que sigui capaç de fer-lo. Volia conèixer la teva reacció. Que m’ha agradat de debò. No has perdut els papers. Sembles una persona prou equilibrada per enfrontar-te a situacions imprevistes.
En Joan, no del tot conscient, procedí a tancar la porta de l’establiment col·locant el rètol pertinent i convida Carla a passar al seu despatx, que es trobava a la rebotiga. Taula de caoba. Pocs quadres penjats a la paret, que eren lamines pintades de plantes amb el seu nom i maneres d’emprar cal·ligrafiats en llatí. Llums indirectes provenint d’uns quinqués de cristall situats a llocs estratègics per donar una sensació de llum difusa. Trespol de fusta. Sobre la taula d’escriptori: llibretes enquadernades de tapa dura que semblaven recents tretes d’una impremta artesana de Venècia.
Asseguts i més asserenats, continuaren la conversa.
— Bé, ara que tenim les coses clares, em pots dir el que realment necessites?
— No i sí. Fins ara s’han fet perfums amb el nom de les estacions. Els conec pràcticament tots. Però jo en vull un de molt especial. Un perfum que conjugui els flaires de la molsa, el sotabosc en procés de putrefacció, la tebior dels rajos de sol entreobrint clarianes dins d’un bosc atapeït de falgueres. Que brolli com una cascada transparent. Que deixi una estela de brillantors. Ho he provat moltes vegades i la decepció s’ha convertit en una constant. No he trobat encara la persona capaç. No manca dir que mai ha estat qüestió de diners.
Joan intuí que se li estava presentant el repte que havia somniat tota la seva vida i, al mateix temps, començava a sentir-se atret per aquella estranya dona.
— Si accepto la teva proposta, quin temps tindré per a preparar-lo?.
— Tretze llunes afirmà Na Carla amb una seguretat rotunda.
Joan calculà que disposaria de poc més de tres mesos. Somrigué. De tornada dels Boscos d’Irlanda, Joan portava tots els ingredients per fer el perfum.
Abandonà l’establiment i es passava hores i hores dins del laboratori. Era una obsessió.
Al cap de les tretze llunes, Carla es tornà presentar a l’establiment.
Joan tenia preparat el perfum. Aquells tres mesos l’havien envellit divuit anys. El seu cabell s’havia tornat blanquinós i tot un cabdal d’arrugues li omplien la cara.
— Sé que les consecucions importants tenen sempre un alt preu –afirmà Na Carla recent entrada al despatx d’en Joan.
— Aquí es troba el perfum. –li mostrà una ampolleta amb el cristall facetat i de color ametista.
Obri el flascó i li l'entregà a Na Carla, juntament amb un petit pal de fusta de cedre, perquè el pogués olorar.
Carla ho féu i resta en silenci, espectant. Tancà els ulls, mantenint la respiració relaxada i, de sobte, va visualitzar l’essència, la veritable ànima del perfum : flaire de molsa humida, el sotabosc en procés de putrefacció poblat per fongs que espellien olor a terra banyada, la tebior dels rajos de sol entreobrint clarianes dins d’un bosc frondós de falgueres...
Retornà serena i mirà en Joan amb els seus ulls transparents, límpids, que s’assemblaven a les aigües d’un torrent amb un matís blau cel molt pàl·lid.
— Avui és el dia. A mitjanit començarà el solstici d’hivern. La llum tornarà a vèncer a la foscor. Tu ja ho saps. Formaràs part en la cerimònia del bosc.
D’una bossa tragué una túnica blanca i li l'entregà a en Joan. El bosc de les falgueres el coneixes. Allà t'estarem esperant un quart d’hora abans de mitjanit. Tu portaràs el perfum, ja que és la teva creació. Dit això, se li acostà i deixà que els seus llavis tanquessin el d’en Joan, amb una besada dolça, suau i ferma a la vegada, acomiadant-se.
Joan passà el dia en un estat intranquil però no ansiós.
En arribar l’hora, partí cap al bosc i, a recer d’una vella alzina, es vestí la túnica blanca amb aquells signes brodats amb fil d’or. Sentí que estava deixant d’esser un perfumer per a convertir-se en un druida.
Al voltant de la foguera i amb les mans agafades, nou dones dansaven. En el centre hi havia un altar on Joan, sigil·losament, sense interrompre el ritual, s’acostà i diposità el flascó de perfum. La lluna plena incidia directament sobre ell. Van transcórrer segons i va comparèixer Na Carla vestida amb una túnica blanca transparent. Les flames deixaven entreveure a contrallum el seus pits, les cames llargues i el pubis. Al coll portava un penjant d’ambre enjardinat. Va entrar en el cercle adreçant la mirada cap a la nit estelada i aixecant els braços cap a ella en forma de pregària.. Es podruí un silenci màgic.
Joan sentí que era l’hora i obri la botella del perfum mentre ella es llevava parsimoniosament la túnica i quedava completament nua. Joan es tornà a perdre en aquells ulls que el trasbalsaven. Amb una delicadesa més que humana deixà caure el perfum sobre el cos de Na Carla.
El ritual estava complert. Joan presentí que era la darrera vegada que veia Na Carla. No s’equivocà. Transcorreguts uns segons, quan part del perfum que li anava llenegant per les cames fins a arribar als peus i entrar secretament dins la terra, Carla caigué, suaument, com si fos una ploma. Nua, al terra, començà la transformació i Joan la pogué veure allà, on estava dipositada, com s’estava convertint en una arrel. No durà massa el procés. I ell va distingir clarament aquella arrel: Mandràgora.
Tots els assistents es fongueren dins la nit, menys en Joan que, amb delicadesa, agafà l’arrel i l’embolicà amb un drap de vellut. Es llevà la túnica, amagant-la dins la borsa i començà el camí. En sentit contrari de casa seva, entrà sigil·lós dins la profunditat del Bosc.
