VALÈNCIA. Arriba setembre i tornen a sonar cançons a l'entrada de les escoles i a les aules de música, al mateix temps que van apagant-se els altaveus de concerts i festivals. En el trasllat dels crits de l'escenari al pati del col·legi, no van només els acords i melodies, molts músics també recorren el mateix trajecte. És possible que el fenomen siga nacional o mundial: Brian May, Sting o Sheryl Crow també ensenyaren abans de triomfar en la música. Però, sense dubte, el percentatge de músics valencians de primera línia que es dediquen a la docència supera qualsevol expectativa. Especialment, si canten en valencià, la relació és quasi automàtica. Pensa en grups conformats ací, qualsevol... Ja els tens? En pràcticament la immensa majoria d'eixos grups que has pensat hi ha un o diversos membres que treballen en l'educació dels nostres fills. En el llistat de segur que en falten molts, moltíssims, i potser algú es moleste perquè mestre d'escola, professor d'institut o mestre de conservatori no és exactament el mateix. Tant se val, docència i música, ensenyament i escenaris van, en el nostre país, inexorablement de la mà.
Comencem pels caps de cartell, i en este cas, Zoo és possiblement el grup en actiu més rellevant d'entre tots els que usen el valencià/català a casa nostra. Doncs, Panxo, el líder i cantant, és professor d'institut i Natxo, el baixista de la banda, també és mestre, en este cas d'Educació Física. En el segon escaló estaria, entre altres grups, La Fúmiga, on un dels cantants, Beteta, és mestre de conservatori, dins d'una banda on dos components més també es dediquen a la docència. En eixe pòdium de formacions valencianes més conegudes en l'actualitat trobem Auxili i el Diluvi, per trajectòria i per transcendència, que omplin sales fins i tot a Brussel·les, on va actuar Auxili el dissabte. Doncs bé, Esteve, el cantant d'Auxili, i Flora, la cantant del Diluvi, són altres dos músics insignes que es dediquen a l'ensenyament. I la llista no para, fins i tot en grups com Pupil·les, on les dos integrants, Mireia i Natàlia, fan classe. Hi ha qui és músic primer i mestre després, el recorregut més habitual, però també hi ha qui comença en la docència i més tard enceta un recorregut musical, com Aina Monferrer i el seu grup Aina Palmer. Fins i tot, hi ha qui fa classes a la universitat, com és el cas de Jorge Pérez, més conegut com Tórtel; o del sociòleg i líder de Prozak Soup, Joan Palomares.
Pregunte a un músic del meu poble, Enric Alepuz, si coneix més casos i es veu que la cosa ja ve de lluny: "Ma mare va tindre de mestre Vicent Torrent al Santa Bàrbara de Benifaió als anys 70, i li va ensenyar a tocar la guitarra". Companya seua en Al Tall era Maribel Crespo, música mítica i pionera que també ha compaginat la docència amb els escenaris, en este cas en diverses formacions com Sis Veus, els Pavesos o Al Tall. El recordat i elevat a grup de culte, Orxata Sound System, contava amb Violeta Ausina, mestra i música en diverses formacions, i també és possible que Guillem Taberner, cantant i dolçainer dels Sva-ters vos haja ensenyat a multiplicar. "A un amic li va fer classes de dibuix tècnic el cantant de Bajoqueta Rock a la Florida, a Catarroja", afirma Alepuz que abans ensenyava a tocar la bateria a xiquets. Efectivament, Paco Lluís Ramos, alma mater dels Bajoqueta, és professor d'Arts Plàstiques i Dibuix. Com també és mestre Miguel Ángel Landete, més conegut com Sènior, que porta amb orgull això de ser músic i docent de secundària, entre altres coses, d'Informàtica.
No ens ha d'estranyar que dins de grups com Ramonets o Trobadores, que fan rock i folk per a xiquets, hi haja mestres. Com tampoc que Aitana Ferrer, entre cançons i contes infantils, es dedique a l'ensenyament. Però, també hi ha docents en altres estils més allunyats del que solen escoltar els més menuts de la casa? Com que a banda de bona música és una gran coneixedora de l'escena, pregunte a Monty Peiró si en el rock més dur esdevé esta relació. I la resposta és que sí, també passa. Javier Nula, fundador d'Ópera Magna —un dels referents valencians de l'estil— és professor d'institut; José Luis Albacete, músic en moltes formacions, és mestre a l'Escola Oficial d'Idiomes; Maelo da Costa, guitarrista de metall extrem, ara en Noctem, també ensenya; Fran Soria, guitarra de Devil Bon Dust... Un altre que és mestre. I si recordeu un grup de black metal que s'anomenava Nadir, el cantant feia classes en un institut d'Algemesí.
Ara està pegant fort la música més urbana, amb noves veus que també barregen estils forans amb tradicionals. Precisament cant d'estil és el que fa Titana, el pseudònim triat per al projecte musical de Noèlia Llorens que, per a no trencar amb la tradició, que en este punt ja està demostrada, també és mestra. Entre els grups més joves i emergents, com pot ser Maluks, també tenim que dos de les tres integrants, Marina i Laura, es dediquen a l'ensenyament. Rapers més consolidats com Dvici, Arje, de Suquet de Rap o l'almussafera Tesa també són part del nostre sistema educatiu. Fins i tot, hi ha qui ensenya FP, com és el cas d'Alfons el Blue, més conegut com Malparlat, que ens comenta que en algun dinar de rapers "acaba parlant-se més de claustres i programacions didàctiques que de música".
Bé, les estadístiques diuen que el 50% dels músics professionals de l'estat espanyol són valencians. De fet, esta relació música-docència és encara més gran si comptem amb els músics de carrera —de conservatori— que es dediquen a l'ensenyament, i no només ens centrem en els músics més comercials. Som exportadors de mestres cap a altres regions, i qui més no té algun conegut fent classe a les Illes Balears, a Catalunya o a un conservatori de la Corunya, com el meu cosí Javi. Els números casen, però els motius van més enllà que un simple fet numèric, i la resposta més comuna és per la possibilitat de conciliar. Els mestres-músics tenen els caps de setmana i els estius lliures per a poder actuar, i les vesprades, en molts casos, també lliures per a poder assajar. Són treballs compatibles que requerixen posar-te davant d'un públic, i sense importar si estàs bé o estàs malament eixe dia, donar sempre el 100%. A més, com costa tant viure exclusivament de la música, molts trien l'ensenyament com un pla B. Li pregunte precisament a Malparlat, que no fa molt s'estrenava en la docència, el per què d'esta relació i, bé, la seua versió és més poètica: "Per un costat, crec que l'essència de la música feta en valencià és precisament, i més que cap altra cosa, donar-se als altres. Per tant, no és d'estranyar que bona part dels seus representants siguen mestres. Per altre costat, no deixa de ser una bona notícia per als valencians que els docents estiguen tan implicats en defendre i preservar la nostra cultura i llengua".
Independentment dels motius, la relació és evident, i potser t'ha fet classes de Valencià el cantautor Pau Alabajos, o la tutora del teu fill siga la massalfassina Marta Margaix. Encara n'hi ha molts més com Paupa Man del grup castelloner Rua, o pràcticament tots els integrants —si no tots— del grup Eixa. Fins i tot, s'hi dediquen alguns que venen de fora, com el bateria estatunidenc, abans de Badlands i ara amb Mikel Izal, Ben Wirjo. Així que establerta la relació, i sense entrar en si va ser primer l'ou o la gallina —la música o l'ensenyament—, només demane un desig: que arribe el dia en el qual dedicar-se a la música, a l'escriptura, a les arts plàstiques, a la dansa o al teatre, i fer-ho en valencià, no siga sinònim de precarietat. Per això, cal una indústria cultural potent; i això, per desgràcia, està lluny de ser una realitat.