Al mestre i amic Rafa Garrigós, alquimista de músiques per la pau. Als músics de la SFA. I, naturalment, a les víctimes de la guerra d’Ucraïna —i de totes les absurdes i maleïdes guerres del món.
Ah, fill! Quan vas nàixer, el món es va tornar primavera:
com un desert florint de roselles.
Ah, fill! Les manetes, els ditets;
els ullets, el nasset, la boqueta...
Et vaig prendre en braços
i per fi vaig comprendre el sentit últim de l’amor i la tendresa.
Ah, fill! Com et volíem, fill!
Quan jugaves. Quan dormies:
«Mareta, mareta, anit vaig somiar...»
Quan vas començar a parlar:
«Ma, mamà; pa, papà... Mar, cel, terra. Núvol, casa, poble.»
I quan vas començar a anar a escola. Te’n recordes?
«Tres coses, fill, tres coses: “Porta’t bé, passa-t’ho bé i aprofita-ho.”»
«Sí, pare...»
«Què voldràs ser de major, fill? Què voldràs ser?»
«Vull ser bona persona, pare. Només bona persona.»
I ho vas ser. Et vas fer gran. I fadrí. I guapo i templat com un sol de migdia.
I en cada rialla teua ballaven juntes la llum, la felicitat i l’alegria.
Però ja no, fill. Ja no. Per la guerra: l’absurda guerra; la maleïda guerra.
El pànic. La detonació. El crit.
I el teu cos, fred i esguerrat —la vida que no serà, els somnis perduts per sempre.
Ah, fill... No les guerres, fill: no les guerres.
No la mort, sinó la vida.
No la violència, sinó l’amor.
No el fanatisme, sinó l’alegria.
No els uniformes, sinó els colors.
No les bombes, sinó les carícies.
No els fusells, sinó l’afecte.
No les bales, sinó els llibres.
No les casernes, sinó les il·lusions.
No els militars, sinó els poetes.
No els bombardejos, sinó els carrers lliures.
No l’odi, sinó l’esperança.
No la sang, sinó la pell.
No els himnes, sinó les cançons d’amor.
No la por, sinó el trellat i la raó.
No la força sinó la sensibilitat.
No les tropes, sinó la gent.
No la ràbia, sinó les emocions.
No la mort, sinó la primavera.
Sí l’art, sí l’amor, sí la tendresa.
No la guerra, fill, no. No la guerra. Sí les paraules, sí.
Sí la música, sí la pau.