Per amor a l’art

Encara que no ho semble, la lletra té mala premsa, una de les característiques que comparteix amb la resta d’arts creatives i amb qualsevol activitat que servisca per guanyar diners picant potetes de puça sobre papers físics o virtuals: escriure, fer música, cinema, tutorials de youtube o de periodista són activitats de bandarres, de voler passar pel món “treballant el mínim”. La gent, en general, gasta una dicotomia amb gotetes d’esquizofrènia quan s’assabenten que un fa d’ajuntalletres. Admiració (“ostres, què guai, no saps el que em costa a mi escriure quatre línies, com t’admire”) vs. menyspreu (“i et paguen per això?”).

Entre això i l’estesa figura del “geni”, segons la   qual les lleis màgiques del mercat premiaran el garcíamárquez de torn amb una pluja de milions, i al rimbaud de torn amb la glòria de la posteritat, ho tenim tot solucionat. Menjar cada dia és de covards.

Fruit d’este estat d’opinió la legislació ha deixat en mans d’associacions de moral difusa la recaptació dels guanys dels creadors, una mica rotllo “si de totes maneres estaran mal vistos, apostem per la mandanga, doncs”. Fa unes setmanes em va arribat la liquidació de drets d’autor per una co·laboració en un llibre de text d’una gran editorial: 5’52 €, i puc estar content, en l’anterior a esta el dígit que es correspon amb la part entera (abans de la coma, vaja) era 0. No hi amor més incondicional i desinteressat que l’amor a l’art.

Els taurons han ensumat la sang que vesen els ulls de la gent de la faràndula i s’han posat a la faena de no deixar rastre d’entropia, aquí no es pot perdre res. En una escomesa com no s’havia vist en segles, els legisladors espanyols i europeus s’han donat la maneta per publicar en el lapse de menys d’un mes, dues iniciatives legislatives per protegir els drets d’autor.

Per un costat, el BOE publicava el 2 de març el nou text refòs de la Llei de Propietat Intel·lectual, per tal d’incorporar dues directives europees de 2014 i 2017. Mentrestant, al Parlament Europeu començava la batalla final entre les hosts de les esmenes i els capdavanters de l’esperit de la llei, per l’aprovació de la nova directiva de copyright. 274 valents defensors de la llibertat i la neutralitat en la xarxa s’han topat amb les 348 rajoles que han format el mur del lobby editorial (sic). 36 votants encara s’estan mirant la documentació, perduts en un bucle rizomàtic d’algoritmes de baixa intensitat.

El resultat és un document del plenari de sessions de més de 150 fulls, del qual només “importen” dos articlets que en el trànsit han canviat fins i tot de nom (el nom dels articles legislatiu sempre és un ordinal, perquè després no diguen que la prosa jurídica no és poètica, fent de la matemàtica i la literatura una sola cosa): els coneguts com a 13 i 11, com si foren nous personatges amb poders mutants d’Stranger Things, passen a ser 15 i 17. Si mor un 00, sempre hi haurà un 00 per substituir-lo, tot i l’obsessió pel 007.

El 15 imposa una taxa a l’enllaç d’agregadors en xarxa, el 17 obliga a un escaneig previ dels continguts que posen a disposició els canals oberts i “gratuïts”. Es construeixen murs en el món virtual, com si un virus anomenat trump s’apoderara dels nostres pecés. Ha arribat l’armaggedon, la xarxa està en perill, els imperis virtuals que havien arribat per acabar amb els imperis de llacet i despatx, com “els espanyols quan van anar a Amèrica per acabar amb el poder de tribus que assassinaven i es menjaven els seus veïns” (marededeusenyordelsdesemparatsperduts…), trontollen, caminem cap a una nova monopolització de la informació i els seus fluxes, ara també a la nova Atlàntida: internet.

Mentrestant, milers i milers de periodistes arreu d’Europa, continuen picant notícies com esta, en un ouroboros d’explotació laboral, i els youtubers comencen a sentir-se viejunos.