café del temps / OPINIÓN

Pegasus

30/04/2022 - 

Hi ha parcel·les de la realitat que superen qualsevol forma de la ficció. I diria que en els últims dies hem estat assistint, en viu i en directe, a un exemple d’aquells que permeten sucar-hi un pa. Em referisc, naturalment, a l’anomenat cas Pegasus. El nom en qüestió, Pegasus, va començar a adquirir protagonisme fa a penes un parell de setmanes, quan alguns mitjans de comunicació van publicar que els mòbils d’alguns polítics catalans, i també dels seus advocats, havien estat interferits amb un sofisticat programa d’espionatge —el famós Pegasus— desenvolupat i comercialitzat per la companyia israeliana NSO: un recurs de què, segons sembla, només disposen els governs o les agències d’intel·ligència dels estats.

A pesar que a Espanya es provava de silenciar l’assumpte, el passat 18 d’abril The New Yorker publicava un extens reportatge signat pel periodista Ronan Farrow que, la veritat, no era cosa de creure. El text en qüestió es titulava «How Democracies Spy on Their Citizens» («Com les democràcies espien els seus ciutadans») i, com a subtítol, anunciava: «The inside story of the world’s most notorious commercial spyware and the big tech companies waging war against it» («La intrahistòria del programari espia comercial més famós del món i de les grans empreses tecnològiques que hi fan la guerra»). Si dic que aquest reportatge del senyor Ronan Farrow era cosa de no creure és perquè, entre altres coses —poca broma—, airejava que els últims quatre presidents de la Generalitat de Catalunya han estat espiats per mitjà d’aquest controvertit i sibil·lí programa Pegasus de què disposen alguns estats. Concretament: Artur Mas, Carles Puigdemont, Joaquim Torra i l’actual Pere Aragonés. Més encara: la publicació novaiorquesa hi afegia, damunt, que segons les investigacions dutes a terme al si del laboratori Citizen Lab de la Munk School of Global Affairs de la Universitat de Toronto, més de seixanta polítics, intel·lectuals, juristes, periodistes i activistes catalans vinculats d’una manera o una altra al Govern de la Generalitat de Catalunya —així com també alguns diputats i eurodiputats de partits independentistes— han estat igualment espiats amb aquest maliciós i exclusiu programa d’espionatge Pegasus.

És obvi que no cal ser Sherlock Holmes per a construir de seguida, davant d’aquests fets insòlits, una sospita evident: que la seixantena llarga de polítics, periodistes, juristes i activistes víctimes de Pegasus —entre els quals, quatre presidents de la Generalitat de Catalunya!— potser han estat espiats, en realitat, pels serveis d’intel·ligència de l’Estat espanyol: pel CNI, parlant clar i ras. I la crisi política, lògicament, ha esclatat de seguida: primer amb la denúncia pública dels afectats per la il·legalitat comesa, en qualitat de víctimes de la guerra bruta practicada per això que en argot polític se’n diu les clavegueres de l’Estat; i tot seguit amb les declaracions, les valoracions i les exigències de responsabilitats per part dels agents polítics, cívics, mediàtics i socials, tan a Espanya com, en general, a Europa.

En el suposat cas que es poguera confirmar que aquestes acusacions d’espionatge són certes i que s’han comés des d’un organisme públic depenent del Govern d’Espanya com és el CNI, l’escàndol Watergate que finalment li va costar el càrrec de president dels EUA a Richard Nixon l’agost de l’any 1974 seria una broma innocent i venial al costat d’aquest altre cas, molt més greu, d’espionatge directament instrumentalitzat per les mateixes estructures de l’Estat als últims quatre presidents de la Generalitat i a una bona colla de polítics electes que, mentre ningú no demostre la contrària, formen part d’aquest mateix Estat i hi exerceixen de representants d’una part de la ciutadania que també contribueix a finançar-lo. Per aquest motiu, lògicament, dins i fora d’Espanya ha començat a fer fortuna periodística la forma Catalangate —paral·lela a Watergate— per a denominar aquest presumpte nou escàndol.

Efectivament: des de la publicació del reportatge en The New Yorker el passat 18 d’abril tot s’ha precipitat amb una velocitat de vertigen. Al sendemà, 19 d’abril, el Govern de la Generalitat de Catalunya va comparéixer de forma conjunta per advertir sobre la pèrdua de confiança que, per raons òbvies, tot aquest embolic de l’espionatge amb Pegasus comportava: «La confiança amb el Govern de l’Estat i les seves institucions és mínima. Es fa molt difícil confiar en algú que t’ha estat espiant», venia a dir l’espiat president Pere Aragonès. I demanava, per al restabliment de la normalitat en les relacions, «l’impuls d’una investigació independent per a aclarir qui ha ordenat l’espionatge en qüestió».

El mateix dia 18, Amnistia Internacional (AI) demanava formalment explicacions sobre l’afer. I des del Ministeri d’Interior de Fernando Grande-Marlaska s’afanyaven, aquell mateix dia, a negar cap tipus de vinculació d’aquest Ministeri amb l’empresa NSO i Pegasus. Però al sendemà, 19 d’abril, els principals periòdics internacionals —The Guardian, Politico, Le Monde o La Reppublica, per exemple— se’n feien ressò del cas (amb major atenció, fins i tot, que els rotatius espanyols!) i les xarxes socials, inevitablement, bullien com cassola al forn amb comentaris sobre l’assumpte. I la portaveu del Govern espanyol, Isabel Rodríguez, va haver de comparéixer i eixir al pas negant cap tipus de relació amb el suposat delicte d’espionatge, tot recordant que «Espanya és un estat de dret i una democràcia plena» i que «el Govern no accepta que es puga posar en qüestió la qualitat democràtica d’Espanya».

Tanmateix —ai!—, sovint passa que quan una fruita redona, roja i amb peçó sembla una poma, al final resulta que acaba sent un poma. I el passat 20 d’abril el periodista Miguel González —que no cal confondre amb el nostre director d’Alicante Plaza, Miquel González— publicava en El País: «El CNI va comprar el sistema Pegasus per a espiar a l’estranger. El servei secret va pagar al voltant de sis milions d’euros per aconseguir l’equip d’espionatge». I al sendemà, 21 d’abril, el mateix Washington Post hi prenia posició amb un editorial titulat «Democracies shouldn’t surrender to a future of limitless surveillance» («Les democràcies no haurien de lliurar-se a un futur de vigilància il·limitada»), en què comentava el cas de l’espionatge als polítics, intel·lectuals, periodistes, activistes i advocats catalans.

Així estaven les coses quan Pegasus i el Catalangate arribaren, per fi, aquesta setmana, embolcallats d’expectació, a la sessió de control del Govern al Congrés dels Diputats. Va ser aquest passat dimecres, 27 d’abril. I encara no em puc acabar de creure —em punxen i no em trauen sang!— que les paraules de Margarita Robles, tota una ministra de Defensa, davant la lògica exigència d’explicacions, foren, literalment, les següents: «Ya que se rasga usted las vestiduras, yo le pregunto: ¿Qué tiene que hacer un estado? ¿Qué tiene que hacer un gobierno cuando alguien vulnera la Constitución; cuando alguien declara la independencia; cuando alguien corta las vías públicas, realiza desórdenes públicos; cuando alguien está teniendo relaciones con dirigentes políticos de un país que está invadiendo Ucrania; cuando se hackean organismos como el SEPE en España, que impiden que los trabajadores puedan cobrar? […] No se permita usted el lujo de atacar o de criticar a los magistrades del Tribunal Supremo

Anava conduint i quasi me n’isc de la carretera: em vaig quedar de pasta de moniato, quan les vaig sentir, per primera volta, aquestes paraules. Pensava que devia tractar-se d’una broma de mal gust. O simplement que jo, que es veu que ja comence a caduquejar, potser les havia sentides i enteses malament. Però no: què va! La intervenció ha quedat públicament enregistrada i la poden consultar i corroborar, si volen. La senyora Robles, ministra de Defensa —ministra de Defensa!—, va dir dimecres exactament això que acabe de transcriure, en la seua intervenció al Congres dels Diputats durant la sessió de control al Govern.

Amb l’actitud que delata una tal argumentació —en la indissimulada direcció de justificar les abominables pràctiques de l’espionatge objecte del conflicte— la senyora Robles per poc no es guanya el dubtós honor de ser nomenada sòcia honorífica del partit d’extrema dreta Vox. Fet i fet, la senyora Macarena Olona, portaveu i secretària general del grup parlamentari d’aquest partit polític extremadament dretà, hi va fer costat de seguida en la seua intervenció: «¿Y? ¿Dónde está el problema? ¿Qué les han espiado? ¡Poco! ¡Poco les han espiado!» I val a dir, encara —per contar-ho sencer—, que en aquest no poc curiós exercici d’ànims, complicitats i suports a la posició, diríem, en clau justificatòria de la ministra Margarita Robles, tampoc no s’ha volgut quedar darrere el senyor José-Luis Martínez Almeida, alcalde de Madrid, que en una entrevista a la Cadena COPE, formulava aquest curiós desig: «¡Desde el sentido de Estado que yo creo que compartimos, que aguante y que resista, por favor!»

Jo, la veritat, no em sent capacitat per a contestar les preguntes retòriques que la senyora Robles anava proferint en la seua intervenció al Congrés dels Diputats. Entenc que les coses de l’alta política deuen ser molt complicades. La bona veritat: per res del món no voldria ser jo qui haguera de prendre decisions sobre les mesures més convenients que hauria de prendre un estat o un govern —i ací la confusió entre un concepte i l’altre crec que ja és significativa— davant totes les maldats enumerades per sa senyoria Robles. Però sí que tinc molt clar què no pot fer «un estat o un govern». I, per això, vull i gose pronunciar-me sobre el fet que l’espionatge de polítics, intel·lectuals, advocats, periodistes, activistes i presidents de la Generalitat de Catalunya no és un camí que puga conduir a res bo. Perquè en política —diria— es tracta que els representants de la ciutadania argumenten, contrasten idees, imaginen projectes; que percacen el màxim benestar social; que garantisquen la salvaguarda dels drets humans; que prenguen decisions òptimes en la gestió dels recursos públics; que oferisquen solucions per als problemes; que siguen capaços de generar sinergies constructives, etc. Això, no poques vegades, genera posicions encontrades entre uns posicionaments i uns altres. Evidentment. Llavors, en el sempre difícil ofici de la política, és quan convé esgrimir, prioritàriament, l’art de la persuasió i la convicció. Vull dir: l’art de persuadir o convéncer els altres de la bondat d’una posició o d’una altra. Perquè, finalment, en el cas que la unanimitat no resulte possible, les decisions siguen preses d’acord amb l’aval, la força i la legitimitat de la majoria degudament persuadida o convençuda en un sentit o un altre. Etc.

Espiar els adversaris polítics —vull dir amb tot açò— no és, precisament, una conducta política bonica, virtuosa ni exemplar. Als EUA, al seu moment, fins el president Richard Nixon ho va saber comprendre perfectament. Si, damunt, l’espionatge es demostra que s’ha perpetrat amb els recursos públics opacs d’això que se’n diu les clavegueres de l’Estat, la cosa no solament és una indecència absolutament incompatible amb la idea d’un estat modern democràtic: resulta ser, també, una lamentabilíssima estratègia per a persuadir o convéncer ningú de la conveniència d’un viatge compartit —ni de les garanties del suposat estat de dret en què vivim. I en açò sí que voldria mullar-me i pronunciar-me sense embuts: qui tinga la més mínima temptació de justificar una barbaritat tan grossa com la d’aquesta mala broma dels espionatges a polítics, periodistes, activistes, intel·lectuals i juristes catalans, hauria d’abandonar immediatament, avui millor que no demà, l’exercici del noble i difícil ofici de la política. Se’n diu dimitir. I no passa res: juntament amb l’assumpció de responsabilitats, és una cosa perfectament saludable per al sistema de convivència de què ens hem dotat —i que hem convingut de denominar democràcia.

Noticias relacionadas