Ja sabeu que una de les tècniques que tots els coachings aconsellen per parlar en públic és imaginar la gent davant vostre en pelota picada. Si aconsegueixes no pixar-te de riure, hauràs trencat la barrera del complexe d’inferioritat i et sentiràs en una situació de poder absolut. Sembla ser que Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Pablo Casado, Albert Rivera i Gabriel Rufián (i aquí pare, però podria continuar amb els noms de la majoria dels portaveus parlamentaris), han perfeccionat la tècnica, i s’imaginen tot l’hemicicle al seu davant, abillat amb parafernàlia de porno bondage. BDSM, servitud, disciplina, dominació, submissió, sadisme, masoquisme, aquestes semblen les opcions demanades, i desitjades, a un costat i altre de la tribuna d’oradors. Les bancades es remouen fent petar el làtex, ajustant les corretges, fins i tot alguns diputats barbats proven d’encaixar en les seues cavitats bucals les pilotetes aquelles de color vermell (i no hi haurà d’un altre color? diuen els de les carpetetes de tipografia color maragda). El candidat a president s’imagina tensant des del púlpit les cadenes que subjecten els collars que adornen la gola dels seus postulats a socis de coalició. I trempa, i se li posa veu de seductor de platja i piscines, de David Hasselhoff de pit rutllat, de xavalet personatge d’Stranger Things que porta totes les MILF de la piscina comunitària pel camí de la perdició. I el discurs que els seus assessors li han escrit es converteix en tot un seguit de paraules obscenes que exciten l’hemicicle i el posen en sintonia, provocant que en els seus torns respectius, cada portaveu faça ús de la seua paraula per jugar al mateix joc sadomasoquista. Un joc consentit, és clar, en què tots acaben fent-se una foto somrient a la càmera.
La política com a gènere pornogràfic aporta noves dimensions a la crònica parlamentària, i tot un camp creatiu per als desenvolupadors de currículums, bastant en dubte darrerament, en plena lluita d’experiències laborals, expedients acadèmics i carreres meritocràtiques. Poder afegir un nou camp on detallar els seus anys d’experiència com a Tutor/es, Mestres/ses, Amos/es o Esclaus/ves, les pràctiques en què han excel·lit: bondage, dominació, pinces, submissió, humiliació, flagel·lació, vestuaris diversos,... els aproparia molt més als interessos de l’audiència dels realities televisius, una importantíssima bossa de votants. I acordaria més les seues intervencions respecte dels continguts reals de les seues propostes, buides en definitiva de modificacions de l’statu quo.
Ja posats, si anem a fer de la política un espectacle, que siga l’espectacle més transversal, el dels comiats de soltera i solter, una bona regirada d’hormones abans del ritual ortodoxe i ben vestit del ‘si, vull’. Ben mirat, algú els deuria fer arribar als responsables de càsting de la productora les sessions d’investidura, perquè Pedro, Pablo, Pablo, Albert i algun altre més, podrien ser els protagonistes perfectes de Resacón en Las Vegas 4.
Em direu que l’estiu i la caloreta calfen el cap i el que no és el cap, però després de Trump, Bolsonaro, Putin i Johnson, veure la nostra política com un joc de pulsions sexuals encobertes és com posar una bossa de gel davant del ventilador.