Patrimoni i mobilitat: la diagonal del Palau d'Elx

La diagonal del Palau, o de Traspalacio, és una via urbana de la ciutat d’Elx que travessa el nord del casc antic en direcció sud-oest, des de la plaça del Parc fins a l’entrada del pont d’Altamira. Encara que el nom és ben antic, ja que fa referència a l’antiga residència dels senyors feudals d’Elx, la paraula Traspalacio s’eclipsa quan intentem buscar-la per Internet. El primer que hi trobem és un anunci promocional, en castellà i en anglés, de l’aparcament de vehicles que s’estén per davall: Justo al lado del palmeral de Elche (…). Le permitirá optimizar al máximo su tiempo, diu. No ens ha d’estranyar, ja que l’ampli aparcament connecta amb la superfície: una pista de trànsit rodat a motor que creua la zona d'una part a altra part entre blocs d’habitatges recents.

Però Traspalacio no és qualsevol espai urbà. Fou, sobretot, una gran àrea del centre històric, de la vila murada, ben representativa dels orígens i evolució de l’actual emplaçament de la ciutat. Aquesta gran superfície, construïda i habitada com a mínim des de l’època andalusina (d’ençà segle X), no desaparegué com a conseqüència d’un cataclisme natural, ni per un atac aeri −com ocorregué amb els centres històrics d’algunes ciutats espanyoles i europees durant les guerres del segle XX−, sinó que fou destruïda pels mateixos il·licitans en un seguit d’operacions urbanístiques que arriben fins als nostres dies. Una autodestrucció feta en directe als ulls de tres generacions d’il·licitans.

Aquest és l’objectiu de la present tribuna: fer-hi alguns comentaris sobre la importància patrimonial de Traspalacio i, alhora, justificar la necessitat de pacificar o, fins i tot, d’eliminar del centre històric aquesta qüestionable via de trànsit, malgrat les dificultats de l’actuació. Resulta contradictori proclamar la voluntat política de recuperar i preservar el patrimoni i mantenir el desplaçament motoritzat per aquesta artèria. De fet, una i altra, la protecció del patrimoni i la reforma de la mobilitat que hem heretat, van de la mà.

En efecte, la traça de la via urbana que hui creua, conseqüència de l'aprovació del PGOU del 1962 i continuada amb les revisions i plans urbans posteriors (1973, 1986 i 1998), és encara al 2024 una feridora pista de vehicles. Tolerada i intocable, la Diagonal ha estat causa directa o indirecta de l’arrasament del complex teixit urbà que l’ocupava, un palimpsest urbà dipositari de valors patrimonials inestimables. Tres grans edificis d’èpoques molt diferents −els que han sobreviscut a la destrucció− la flanquegen actualment: l’església de Santa Maria,  el mateix palau dels Altamira i, a les vores, la torre de la Calaforra o Casa Forra, perpendicular al carrer Fatxo. Tots tres s’alcen sobre un entorn perdut, doncs, que els ha descontextualitzats per haver-se alterat les escales de referència espacial original que li donaven seqüenciació i perspectiva urbanística significativa.

De fet, les tres edificacions són els illots que resten dempeus d’un naufragi cultural, encara no oficialment avaluat ni explicat als ciutadans en les seues dimensions patrimonials −evidentment−, però també socials, econòmiques, a més de representació simbòlica i d’imatge de la ciutat. Tanmateix, el que quedava de la vila murada fou declarat Conjunt Històricoartístic el 1968, proclamació més retòrica que efectiva. I les posteriors normatives estatals i autonòmiques sobre Patrimoni Històric i Cultural (Llei 16/1985 de 25 de juny, i les valencianes, Llei 4/1998 d’11 de juny; modificada parcialment l’any 2004 i 2007;  Llei 7/2004 de 19 d´octubre; Llei 5/2007 de 9 de febrer), si és que hagueren estat efectives, no evitaren la deblacle.

Haver conegut el que era Traspalacio abans o després de la seua desfeta, condiciona la percepció de la vila com a subjecte d’història urbana d’identitat patrimonial. És com si d’un llarg llibre se n’arrancaren un bon fum dels capítols més destacats, substituïts prompte per pàgines reivindicatives. «Salvem Traspalau» fou l'emblema elegit per una associació ciutadana amb la finalitat d’articular una primera protesta i denúncia social els anys finals dels setanta i inicis dels huitanta. Un crit que anava més enllà de la seua literalitat reivindicativa, ja que implicava la consciència de la progressiva i definitiva pèrdua d’un nucli urbà que contribuí a vertebrar en gran manera la idiosincràsia de la ciutat. Un fil de continuïtat cívica connecta aquelles denúncies amb les d’associacions recents, com «Salvem el Mercat» (2013) o «Volem Palmerar» (2016), per citar-ne dues de les més rellevants.

Tota aquesta operació d’assolament ha reforçat, a la volta, el «monumentalisme»: la incongruent i desfasada concepció del patrimoni que, acompanyada del «façadisme» −l’enderrocament de l’interior de construccions deixant tan sols la façana−, s’afanya per protegir només alguns edificis, o els components més externs dels entorns patrimonials, tot descurant la resta d’elements. Aquesta és una altra de les característiques de la gestió política del nostre patrimoni: el falsejament dels béns, la seua falta d’autenticitat. ¿Pot ser que els patri conscripti i els destacats tècnics que elaboraren l’esmentat PGOU i, en conseqüència, dissenyaren el vial (i els que el revisaren posteriorment), no pogueren dur a terme les recomanacions contingudes als documents internacionals més importants en qüestió de patrimoni cultural, alguns contemporanis i, fins i tot, anteriors a la publicació del PGOU, com la Carta d’Atenes (1931), o les posteriors, com la de Venècia (1964), o la d’Amsterdam (1975), Mèxic (1976), Berlin (1982), Granada (1985), Washington (1987), entre altres; o las de Nora (1994) i Brasilia (1995) sobre l’autenticitat del patrimoni?

Ben mirat, si fem un esforç, la Diagonal i els seus entorns ha esdevingut un «lloc de memòria», perquè recorda a molts il·licitans el conjunt patrimonial que ocupava una àrea urbana d'àmplia rellevància històrica; un indret mil·lenari que sorprendria a tot el que s’informara bé dels elements d’arquitectura i urbanisme històric que acumulava, l’inventari del qual, estudiat sobretot per Gaspar Jaén i ben conegut entre experts i interessats, encara és desconegut per la majoria de veïns.

Per altra banda, no resulta estrany que els governants no s’hagen replantejat seriosament i efectivament la pacificació o eliminació del vial, ja que les reaccions que provocaria obligarien a recapacitar i revisar elements bàsics de la problemàtica mobilitat generada durant tots aquells anys. Una herència discutible, la mobilitat de Traspalacio, que provoca resistències de tota mena quan vol reconsiderar-se i redefinir-se. Però, de segur, si s’explicaren els avantatges de la desaparició del vial, tindria moltes adhesions ciutadanes perquè, entre d’altres «externalitats positives», beneficis i avantatges col·lectius, augmentaria la conformitat i compacitat espacial del «centre històric».

Probablement ara no s’haguera fet aquesta operació d’esventrament, però la seua inèrcia ha generat al llarg de més de cinquanta anys interessos urbanístics, comercials i de mobilitat pels quals sobrevola sovint l’especulació, malament o poc controlada, sinó acceptada. Oficialment assumida com una via «necessària» i «imprescindible», la Diagonal està encadellada a una visió sobre el desenvolupament de la ciutat que situa la mobilitat tradicional al cim d’una jerarquia de prioritats, per damunt del patrimoni, les relacions comunals, el medi ambient i la salut pública. Com un fet que es perd en el temps, els veïns i turistes s’hi adapten i, si de cas, ho accepten com una molèstia necessària.

La destrucció d’aquest urbanisme arrelat, ben específic i peculiar, també portà canvis socials i humans, com el foragitament de les famílies que hi vivien, afermades als seus carrers i placetes. Així, quan els paisans i forasters de diferents procedències ens pregunten on és, què és el «nucli històric» o el «centre històric» de la ciutat d’Elx, la resposta que els donem, malauradament, inclou el relat de la seua destrucció contemporània perquè el puguen entendre. Un contundent passat del qual caldria advertir quan recorrem el centre històric.

A pesar de tot, estem en una bona conjuntura per a, almenys, impulsar la desitjable eliminació del trànsit de Traspalacio i la creació d’una zona de vianants integrada. Símptoma de bona conjuntura és, per tant, l’augment de la consciència cívica per protegir el que queda de l’urbanisme històric de la població, traduït en un augment de l’exigència als responsables polítics sobre el que fan o deixen fer, o a quins interessos particulars responen. Una exigència que ha de mostrar coherència amb el codi de deontologia cívica pel qual haurien de guiar-se, l’incompliment del qual no pot justificar-se al·ludint a «compromisos polítics» circumscrits a reductes de votants d’un partit, per damunt de les majories socials i veïnals, com a béns públics i transversals que són.

És un bon moment, a més, perquè tot just s’ha presentat el projecte de restauració integral de Santa Maria (el pla director de la qual contempla la protecció de l’entorn, encara que amb matisos, segons s’exposa al tom B, capítols II, 12, 13). També perquè s’ha fet públic un nou pla de reforma de la plaça del Congrés Eucarístic. Moment idoni, per tant, perquè l’actual corporació municipal es plantege seriosament una alternativa més saludable i respectuosa amb l’entorn.

Així mateix, és clar que, per a la creació de la zona de vianants de la diagonal del Palau, ajuda molt tenir present també un objectiu engrescador: l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible. Tot i alguns dels seus enunciats, la criticada Agenda és difícil de rebutjar a hores d’ara sense substituir-la per alternatives d’entitat. I això perquè les accions polítiques i socials que caminen cap al seu  acompliment, permetran anar descodificant, d’un cop, el llenguatge «desarrollista» que ha guiat i encara guia la manera d’entendre el progrés en la ciutat, amb els seus postulats imbuïts de creixement excloent, sense integració ponderada dels aspectes socials, mediambientals i patrimonials.

Mantenir, en canvi, vials tan disruptius com el referit, suposaria reafermar i revalidar els mateixos criteris que justificaren operacions tan discutibles com fou la destrucció de Traspalacio o, ara mateix, la desaparició total o parcial de l’important conjunt arqueològic de l’Arsenal, o la contrareforma anunciada de la Llei del Palmerar (la Llei 6/2021, de 12 de novembre, de protecció i promoció del palmerar d’Elx), que alterarà greument el caràcter del palmerar, i en fragmentarà encara més la continuïtat espacial i paisatgística per satisfer interessos particulars ben concrets.

Nosaltres, però sobretot les generacions que vindran, agrairem a bastament aquestes correccions a la corporació municipal que se’n faça ressò. Ni que siga per mantenir viva la memòria del que fou aquesta ciutat, conformada hui dia per una nova generació d’il·licitans i visitants globals, de diverses procedències i orígens, que volen saber on viuen, on són, què se’ls ha amagat. I, en això, la història de la ciutat, no llurs succedanis, els és inexcusable. Si més no, ho testimoniarem per a la memòria.

* Joaquim Serrano Jaén és secretari de l'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó