Passats per aigua

Ho cantava Raimon: «Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, / si plou massa és la catàstrofe. / Qui portarà la pluja a escola? / Qui li dirà com s’ha de ploure? / Al meu país la pluja no sap ploure.» Efectivament: sembla que la pluja, en aquest país nostre, ha anat sempre a joc amb el caràcter del personal, sempre tan propens als excessos, les irregularitats, les eixides de to, els estirabots, la inacció o la hipertròfia.

Aquesta ha estat la setmana de la pluja. I de l’escola. La gota freda —tots n’hem vist fotos i vídeos amb imatges inversemblants, corprenedores, espectaculars— ha deixat, un setembre més, el seu habitual rastre devastador: desenes de carreteres tallades per aigua i per despreniments, trens cancel·lats, famílies evacuades, el riu Segura dramàticament desbordat, la Unitat Militar d’Emergència mobilitzada, rius com el Clariano i el Cànyoles fent estralls a Ontinyent o Moixent... En definitiva: el desastre consuetudinari, habitual, recurrent. Desoladora fruita del temps. Danys que seran degudament avaluats. Però, comptat i debatut, una situació tan extraordinària com sempre sabuda, esperada, conscient. Perquè sembla que, per fi, ho hem aprés conscienciosament: que la pluja, al país nostre, sovint no sap ploure.

Per sort, aquesta vegada n’hem estat tots degudament avisats. I s’ha decidit, per això, la mesura dràstica i inusual de tancar escoles i instituts, i deixar els xiquets a casa. Els meteoròlegs n’han fet un pronòstic perfecte, i amb la deguda antelació —ningú no ho podrà objectar, això— se n’han activat les emergències i se n’han pres les conseqüents mesures preventives. Costa d’imaginar quines haurien pogut ser les conseqüències d’aquesta mateixa barbaritat pluviomètrica si no n’haguérem disposat de l’oportuna predicció, i no se n’hagueren activat els providencials protocols de prevenció.

No: la nostra pluja no ha anat a escola. Continua sense saber ploure amb moderació i civilitat, com en els països del nord «on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» —entre altres coses, perquè disposen, precisament, d’un pluja que sí que ha anat a escola i sap ploure regularment, raonablement, profitosament... Les persones, en canvi, sí que hi hem anat, a l’escola. I hem aprés com de rebel pot ser el comportament de la pluja nostrada. I el respecte que mereix.

Una volta més, el llenguatge és qui millor delata el coneixement que una comunitat humana és capaç de conquerir i interioritzar: d’aprendre i aprehendre. Si bé es mira, només el dia que vam començar a parlar generalitzadament —en tertúlies, periòdics, ràdios i televisions— del fenomen de la gota freda vam començar a comprendre’n l’origen, la recurrència, el comportament i el veritable perill. «Si plou poc és la sequera, / si plou massa és la catàstrofe», constatava el cantant de Xàtiva. «El setembre apaga les fonts o s’emporta els ponts», advertia igualment el refranyer popular. No hi ha cap dubte que en coneixíem perfectament el fenomen. Però fins que no hem disposat de l’etiqueta gota freda en el vocabulari, no n’hem començat a comprendre l’abast de l’amenaça: en els nivells personal, social i institucional. Hi insitisc: l’aprenentatge —l’aprenentatge significatiu del món i els seus fenòmens— és fàcilment recognoscible, més que en cap altre àmbit, en els usos i els costums del llenguatge.

Trac açò a col·lació perquè, sense anar més lluny, em sembla que aquesta setmana hem assistit a l’acollida i la consolidació en societat d’un nou terme meteorològic, alternatiu al ja sabut i referit de gota freda. No sé si el fet ha passat molt o poc desapercebut. Però és el cas que, amb motiu de les pertorbacions d’aquesta setmana, els especialistes en meteorologia i els periodistes sembla que s’han posat d’acord i han aconseguit posar oportunament en circulació una unitat lèxica que fins ara era poc coneguda. Personalment —ho he de confessar— no l’havia sentida mai abans. I ara ja ha quedat plenament interioritzada per la ciutadania, a força de comentaris, anàlisis i titulars. Em referisc a la sigla DANA.

—Què és exactament una DANA? —em preguntava un company, dimecres, mentre dinàvem, a la Facultat.

—Dana? —pregunte també jo, ignorant i estranyat.

—Sí: Dana.

—No ho sé. No ho havia sentit. Deu ser el nom que li han posat a la tempesta que ve: com als ciclons, que se’ls bateja amb noms propis, per ordre alfabètic...

—Potser sí. Dana és un nom d’origen hebreu. És també el nom d’una deessa cèltica i d’una deessa hinduista. I d’un rei corinti...

—No, no, no... Ací diu que una DANA és una sigla. Significa depressió aïllada en nivells alts —la consulta amb el mòbil aporta llum definitiva a l’assumpte.

Aquella conversa de dimecres, avui dissabte, tres humits dies després, seria del tot impossible. Perquè qui més i qui menys ha pogut llegir o escoltar titulars com els següents: «La DANA agrana la Comunitat Valenciana», «La DANA obliga a suspendre la circulació del tren entre València i Alacant», «La DANA arriba al seu punt àlgid», «Mesures d’emergència a la Marina Alta davant la DANA», «La DANA deixa a Beniarrés 452,4 litres en les últimes 48 hores», «La DANA amenaça el futbol base i amateur»... La DANA, en definitiva —qui ho havia de dir!—, ha passat a ser un com nou membre de la família: si més no de la família de les paraules freqüents, conegudes, sabudes, corrents.

I és que, segons sembla, la DANA no és exactament una gota freda. I els meteoròlegs estimen necessària fer-ne la precisió terminològica. El coneixement arrossega el llenguatge. I a l’inrevés. Fins ara, parlàvem de gota freda per a referir-nos, en general, a les turmentes que descarregaven pluja abundant —«si plou massa és la catàstrofe»— al ponent de la Mediterrània, durant la primavera d’estiu o la primavera d’hivern. Tanmateix, segons els especialistes, sembla que aquest concepte de gota freda s’ha anat desvirtuant amb els anys. I que ara resulta pertinent parlar, en comptes de gota freda, de DANA, que té una altre abast semàntic. Tal voluntat de precisió delata, segurament, el triomf d’una sensibilitat per la meteorologia en què la pluja (que continua sense anar a escola al país nostre), comença a ser objecte d’atenció i d’estudi com mai abans no ho havia estat.

Personalment em sembla especialment suggeridora i curiosa, aquesta denominació: la DANA. Perquè dana, a més d’una sigla —i d’un nom propi—, és també un terme sànscrit que significa generositat. Fet i fet, la dana o pràctica de la generositat —qualsevol forma altruista de donar—, sembla que és, en el budisme, una de les virtuts o perfeccions que condueixen a la felicitat i la riquesa. Pensar que l’escola —aquesta mateixa escola que s’ha hagut de tancar per precaució aquests dies— és una escola on finalment ha arribat la pluja (per estudiar-la, investigar-la, conéixer-la i respectar-la) crec que és un guany que hauria de ser valorar en la mesura que mereix.

No ho sé... El cas és que després de tres dies passats per aigua, amb els xiquets sense classes uterinament reclosos a casa —sans i estalvis—, m’agradaria pensar que l’aprofitament i la transferència del coneixement en matèria de prevenció i protecció civil són una de les més importants victòries aconseguides en una societat raonablement desenvolupada com la nostra. Els accidents evitats, les morts estalviades, els ofegaments no produïts i les calamitats conjurades no són mai notícia. Tanmateix, no hi ha dana o generositat més bella que aquesta: la del coneixement —l’escola, si es vol—aportant confort, seguretat i benestar al conjunt de la societat. I és que, mentre no li puguem dir com és que ha de ploure, farem bé de continuar portant la pluja a escola, ni que siga en els currículums, els temaris i els projectes d’investigació. Toca, crec, agrair als meteoròlegs el servei públic que fan. Els morts valencians no plorats aquests dies d’inundació descomunal en són, probablement, l’evidència i la raó més important.