Foto: KARL-JOSEF HILDENBRAND/DPAComençaré per una #unpopularopinion: i què, si tanca Twitter? Aquests dies Twitter arreplega una mena de sanglot col·lectiu aguantat per la incertesa. Elon Musk s'ha desfet de la meitat de la plantilla de Twitter i, als que hi quedaven, els ha exigit "llargues jornades a alta intensitat". I si no, al carrer. I això ha passat. Al carrer. Amb una possible crisi de plantilla, s'especula amb la caiguda de la plataforma. Diuen que no hi ha personal suficient per a sostenir-ne el funcionament!
Aquest sanglot col·lectiu oscil·la entre tuits proclamant l'apocalipsi –què farem sense Twitter?! Perdem el dret a opinar! Com criticarem la societat? Com defensarem el que ens agrada i afonarem el que no?– i tuits celebrant cada hora que passa sense que la plataforma haja col·lapsat. Tot és tan incert que potser a hores d'ara que s'haja publicat aquest text, Twitter ja és història.
Però, i què? Fa molts anys que vivim a(mb) Internet. D'alguna manera, la nostra manera de comunicar-nos, de narrar-nos, de viure el món, és Internet i els seus múltiples formats. El format de TikTok, el de les stories, dels tuits. Una persona de la meua edat ha passat ja per Messenger, per Tuenti, Facebook, Twitter, Snapchat, Instagram, TikTok, ara BeReal... Si Twitter cau, sorgirà una altra plataforma. Diré més: no hauria de ser una bona notícia que caiga Twitter precisament perquè els seus treballadors no accepten unes condicions laborals inhumanes?
Tanmateix, si Twitter desapareix, soc conscient que una part de mi també desapareixerà. De mi i de tots, és clar. –Dramàtica? Quan Tuenti va morir, l'ESO de la meua generació va quedar soterrada amb ella. Jo vaig ser d'aquelles persones que no es va descarregar l'arxiu de fotografies i ara no me'n queda ni una de la meua edat del pavo, de la poca-solta. Si Twitter cau, on quedaran tots els tuits? Els DMs? Els pensaments i sentiments expressats en menys de 140 caràcters? Els comptes-candado que han esdevingut els diaris personals per a molts usuaris? Tot això també morirà, sabeu.
Internet, les xarxes socials, han implicat una democratització de l'opinió, però també una globalització de la intimitat. Qui no ha fet oversharing a Twitter? Allò de la globalització de la intimitat li ho vaig escoltar l'altre dia a Aina Fullana, una autora mallorquina que parlà fa poc sobre autoficció a la Universitat Jaume I. Més enllà del debat autoficció sí-autoficció no, més enllà també de les literatures del jo, del Nobel a Annie Ernaux, de l'autosociobiografia, més enllà de tot això hi està l'oversharing que hem interioritzat a xarxes socials. Es democratitza la possibilitat de narrar-nos. I així, també es globalitza la intimitat. Ens hem acostumat a contar-ho tot, però també a saber-ho tot sobre algú –a exigir-ho. Fins al més íntim detall de les persones que idolatrem. Què hi ha de veritat a Els dies bons d'Aina Fullana? A quin exnòvio fan referència les cançons de Taylor Swift? És Te Felicito la prova que Piqué va ser infidel a Shakira?
Taylor Swift, qui ha estat acusada de fer massa oversharing de la seua vida amorosa, afirmava: "és una interessant vulnerabilitat, quan estàs contant la teua història d'amor i revelant la narrativa de la teua vida i tots els sentiments que tenies respecte a les coses que et passaven a persones que ho entendran i veuran la teua visió de la història". Ella parla d'empatitzar, de transmetre als seus fans. L'oversharing a què ens hem acostumat tant a donar com a rebre pot buscar diferents objectius. Podem contar la nostra intimitat buscant que la gent empatitze amb nosaltres. També podem fer-ho per atreure l'atenció. Quan fem un tuit contant alguna cosa del nostre dia a dia, ho fem esperant un retuit, un m'agrada. El rei emèrit, per exemple, està convençut que Corinna Larsen, la seua examant, ha tret un podcast contant la relació que van tindre "per continuar guanyant diners". El podcast Corinna y El Rey, del qual hi ha publicats tres episodis, suposa un exemple d'oversharing digne d'anàlisi. Discussions, decepcions, confessions, un anell de compromís. Corinna exposea el rei emèrit, mitjançant la intimitat que els va unir durant pràcticament deu anys de relació. (Breu incís: si ovsershare significa compartir massa de la teua intimitat, expose significa compartir massa de la intimitat d’altre, la qual cosa va implícita en els casos de relacions amoroses on una part comparteix la intimitat de la relació de dos. Tanca l’incís.) Tanmateix, posats a exposear la monarquia espanyola, faré ús de l'argument de Lucía Márquez sobre les monarquies com a institució anacrònica i sobrada de pompa: fem tard. Si hem de tindre una monarquia, almenys aprofitem-la. Ha hagut de fer Corinna un podcast perquè tinguem un producte digne d'enganxar-nos. En altres paraules: on està la versió espanyola de The Crown? No hi ha millor manera de fer oversharing que amb una història ben narrada, siga a través d'una cançó, d'una sèrie, d'un podcast o, fins no sabem quan, a través d'un fil de Twitter.
