De tant en tant m’agrada fullejar els quaderns on fa anys que apunte esbossos de vida: notes per a articles, idees per a llibres; aquella anècdota graciosa, aquest pensament incert... Conserve, per això, un bon grapat de llibretes —totes amb tapes negres, no sé per què— a manera de depòsit de records: com qui guarda vells àlbums de fotos, estimats retalls de periòdics, monedes antigues o una col·lecció de souvenirs.
Particularment quan canvia el temps —al ple de la tardor, vull dir— em deixe véncer per la temptació i la nostàlgia i em concedisc un temps per a aquesta egocèntrica, melancòlica, entotsolada i onanista forma de diletantisme que és la lectura de les pàgines esborrallades pel Joan Borja que vaig ser fa uns anys: un Joan Borja a qui no sempre sap reconéixer el Joan Borja del present —de la mateixa manera que, sospite, el Joan Borja de dins d’uns anys probablement tampoc no sabrà reconéixer-se en el Joan Borja d’ara.
Hi insistisc: deu ser culpa del canvi de temps. Del fred incipient i la pluja amable que sembla que per fi arriben després d’un estiu etern. O no. Potser no. Potser he d’atribuir l’abscés de sentimentalitat que aquests dies m’amera a l’absència del fill estudiant, que ja viu i vola lluny del niu de casa. Siga com vulga, el cas és que aquesta setmana m’he sentit especialment envaït per un enyor estrany, profund i punyent. I, amb els sentits una mica reblanits per la rara conjuminació del fred, la pluja, l’enyor i l’absència, no em sé estar d’abaixar una mica la guàrdia i de transcriure’n, literalment, en aquesta tribuna pública, el fragment d’un text oblidat que sembla que vaig redactar ara fa nou o deu anys, quan els meus fills Maria i Joan tenien, respectivament, a penes tres i vuit tendríssims anys.
Diu així, el fragment en qüestió:
«No sé com apareix en conversa, amb Maria, la memòria de Ruffo, el gos que teníem i que va morir de forma accidental i traumàtica abans de nàixer ells. “I ara on està, Ruffo?”, vol saber la xiqueta. És la pregunta sempiterna, irresoluble, fatal. Com que el context és absolutament banal, n’evite una resposta metafísica o grandiloqüent amb la no menys sempiterna fugida d’estudi: “Ara deu ser al cel dels gossos, Maria.” Però el meu Joan, que com sempre té les antenes parades i no perd detall de la conversa, s’hi interessa i em dispara, a boca de canó, com qui no vol la cosa: “Que quants cels hi ha, papi?”
»Entre l’espasa i la paret, estic temptat de contestar-li: “Mira, Joan, jo que sé! El pare no hi ha estat mai, en cap cel...» Però silencie aquesta resposta. I, com un rampell, em ve al cap i al cor de dir-li, alternativament: «Tants cels com sàpigues imaginar, fill: tants cels com sàpigues imaginar...»
»Sortosament, ni Maria ni Joan no hi fan més preguntes. I, per una volta, el pare creu que ha encertat la resposta oportuna en aquest examen filial o tercer grau existencial a què de tant en tant les criatures dolcíssimes ens sotmeten. Interiorment reflexione: «Sí, fills, sí. Recordeu-ho sempre: hi ha tants cels com imaginem. De fet, els cels existeixen només en la mesura que, efectivament, els sabem imaginar.» Però m’estime més no furgar en la ferida dels cels, els déus, els dimonis, les abstraccions, els absurds, les frustracions, les pors i les angoixes de la mort i de la vida...
»”Escolteu! Voleu que anem a fer-nos un gelat?”, propose.
»Ara, a punt de prendre un cafè litúrgic i solitari a la cafeteria habitual, evoque aquest gelat paternofilial com un petit cel de la memòria.»
Sí. Definitivament sí. Deu ser la combinació del fred, la pluja, l’enyor i l’absència. O aquesta rara inclinació a la malenconia que m’amera —i que m’amara— al ple de la tardor. Però el fet cert és que ara que remembre i revisc aquell anecdòtic episodi dels cels dels meus fills quan eren menuts, experimente novament la inefable sensació que el regal d’aquell gelat remotíssim continua sent, efectivament, un petit cel de la memòria: com també ho va ser el cafè litúrgic i solitari subsegüent. I com ho és també, i sobretot, un deliciós cel minúscul, el plaer de rellegir les paraules esborrallades en un vell quadern de tapes negres que aquell difunt Joan Borja pare criança va deixar escrites per a l’actual i efímer Joan Borja pare gran reserva —abans de l’avinagrament últim, irreversible i definitiu.
Val molt la pena, diria, ser conscients de tots aquests cels: el del record, el del gelat, el del cafè, el de les paraules... I tots els altres cels prodigiosos i quotidians. Ni que siga per poder recordar que existeix i és ben nostre el cel blau, preciós i immens d’aquesta nítida certesa: que els únics cels impossibles són aquells que no ens atrevim a imaginar.