Octubre

Octubre em prova. Significa —particularment en un any com el d’enguany, en què setembre encara ha estat un mes exuberantment calorós— la transició cap al clima cordial,  raonable, benèvol. Civilitzat. I ja se sap: el clima condiciona sobre manera, potser més que cap altre factor, els plecs, les textures, els capricis, les permeabilitats, els pigments, les formes, les tendències i les il·lusions de l’esperit.

Ara que el canvi climàtic extrema i elonga les estacions solsticials (l’estiu i l’hivern) i que ens estem quedant a penes sense entretemps, la tardor —la intuïció dels dies moderats i afables de la tardor— s’albira en l’horitzó immediat com una veritable benedicció. Sembla cosa de no creure, però aquests dies per fi quedarà definitivament superat l’impetigen de l’estiu: les nits sufocants, l’abatiment imposat per la calor, les camisetes entresuades, l’estridència del turistes, la pacífica (però excessiva) invasió de viatgers vacacionals, els embussos de carreteres i camins costaners, les terrasses atapeïdes, els restaurants desbordats, les reserves impossibles, l’enutjosa simfonia de clàxons impacients, la impúdica exhibició de cuixes, malucs, cames peludes, pells socarrades, panxes prominents...

Octubre és el mes en què, definitivament, la hipertròfia de l’estiu dona pas a la veracitat del temps de tardor. Perquè aquest —em sembla— és un fet que admet poca discussió: en cap altra època de l’any com ara a l’octubre aquest País Valencià nostre llueix, sedueix i enamora tant. La llum de la mar és ara més pura, més veritat, més captivadora, més serena, més encalmada; i l’espectacle de les muntanyes, esguitades ací i allà per pinzellades del color de les quimeres —ocre d’aurons, or vell de fulles de xops, verd pàl·lid de carrasques, groguenca melangia de salzes, àlbers, galers i teixos—, exhibeix aquestes setmanes la més exquisida de les delicadeses i lluu amb el seu màxim esplendor.

No ho sé evitar. Cada any, quan arriba octubre, m’envaeix, sense saber ben bé per què, una antiga, estimable, dolça, profunda enyor. Enyor d’Itàlia, per exemple. Vull dir: enyor del temps remot de la joventut en què, durant uns pocs mesos, vaig viure a Udine, la capital del Friül, al nord d’aquella amalgama de països diversos —fascinants, tots— que convenim a denominar Itàlia. I torna: torna a mi la vella cançó sobre Caruso que hi vaig aprendre a partir de la intensa i vibrant versió que en va oferir el cantautor Lucio Dalla. Se m’arrapa al cervell —i a la pell, i al cor, i a les temples, i a la molla de l’ànima—, i m’acompanya durant hores i hores: un dia, i un altre, i un altre. Mentre conduïsc, quan camine pel Campus, mentre connecte l’ordinador al despatx, quan el pensament se me’n fuig per la finestra i viatja envers els núvols del seté cel, mentre em dirigisc a l’aula, abans i després de les classes...

Com una obsessió espontània —instintiva i incontrolable—, adesiara se m’enganxa la melodia: el to vibrant, la melositat de les paraules, la cadència inflamada del missatge, l’abassegadora força de la nostàlgia feta cançó... I repetisc, mentalment o potser en veu alta —una volta, i una altra volta, i una altra volta—: «Ma sì, è la vita che finisce, / ma lui non ci pensò poi tanto, / anzi, si sentiva già felice / e ricominciò il suo canto. // Te voglio bene assai, / ma tanto tanto bene, sai. / È una catena ormai / che scioglie il sangue dint’e vene, sai...»

En efecte: octubre —la tardor, en general— invita a la llangor, l’evocació, el balanç i la malenconia; a sentir, escoltar i remembrar existencialment les essències de la vida. És un temps que opera, anímicament, talment com la simbòlica «hoja roja» de la novel·la de Delibes. Ens fa memòria —especialment als qui comencem a acumular anys— d’aquesta trista, negligida, greu i inapel·lable consciència de la finitud vital. «Ma sì, è la vita che finisce»: la vida que s’acaba; la vida discreta, limitada; la vida finita; «la vida que fineix». Però, alhora, és precisament des d’aquesta consciència de «la vida que fineix» —de «la vita che finisce»— que, precisament, els enamorats de la vida ens l’estimem més: més deliberadament, més lúcidament, més intensament. I que sentim, inefablement, l’afany d’assaborir-la amb la plenitud de tots els colors, totes les carícies, tots els perfums, tots els sabors, totes les músiques, tots els balls, tots els vins, tots els besos i arraps. Com si al capdavall aprenguérem, per fi, que únicament per mitjà de la clara percepció de les fronteres del temps —només amb el límpid discerniment del caràcter indefectible de la mort postrema i definitiva— podem definir i tenir una vaga noció de la vida: que valga la mort —la noció i la certesa de la mort— podem saber-nos vius; sentir-nos vius, admirar-nos vius, celebrar-nos vius. Fruir profundament, fins a les últimes conseqüències, l’enamorament de la llum i la bellesa de la vida.

I la vida, especialment a l’octubre, se’ns ofereix, en aquest país nostre —tan mediterràniament pròxim a Sorrento i a tots els països de les Itàlies—, amb una especial màgia quant a les belleses esclatants que la lletra de la cançó de Lucio Dalla va enumerant: «il mare che luccica» (‘la mar que brilla’), «tira forte il vento» (‘el vent bufa fort’), «una vecchia terrazza» (‘una vella terrassa’), «un uomo abbraccia una ragazza» (‘un home abraça una jove’), «la voce, il canto» (‘la veu, el cant’), «nella bianca scia di un’elica» (‘en el blanc deixant d’una hèlice’), «il dolore della musica» (‘el dolor de la música’), «dal pianoforte» (‘des del piano’), «quando vide la luna uscire da una nuvola» (‘quan va veure eixir la lluna de darrere d’un núvol’), «occhi verdi come il mare» (‘ulls verds com la mar’), «una lacrima» (‘una llàgrima’), «della lírica» (‘de l’òpera’), «ogni dramma è un falso» (‘cada drama és una falsedat, una ficció, una il·lusió’), «due occhi che ti guardano» (‘dos ulls que et miren’), «scordare le parole» (‘oblidar les paraules’), «confondere i pensieri» (‘confondre els pensaments’)...

Tanta és la bellesa, tanta és la meravella, tanta és la fantasia en aquest mes al nostre racó de món que fa ganes de declamar als quatre vents aquell eufòric aforisme de Joan Fuster sobre la bellesa: «Mireu aquest bell rostre de Nefertiti, o el David de Miquel Àngel, o el cos improcedent de donya Caietana. ¿On és, oh mort, la teua victòria?»

Octubre: la mort, l’amor, la bellesa; l’enyor i la vida.