En l’imaginari popular tradicional els nyítols són uns éssers diminuts que entren pels forats de les orelles —o de les narius, o de la boca—, arriben al cervell i hi roseguen la memòria humana. Es veu que els nyítols les troben molt dolcetes, aquestes parts sensibles del cervell: particularment delitosos i saborosos sembla que són els racons íntims del sistema nerviós on guardem les recordacions i la membrança. Cal saber-ho i prevenir-ho. Perquè segons diuen els nyítols aprofiten qualsevol moment de distracció nostra, si mai no ens adormim a l’aire lliure, per a introduir-se dins del cos. I una volta a l’interior de l’organisme, aquests intrusos —ocupes minúsculs i inadvertits— s’apliquen sense descans a rosegar la substància blana on conservem les recordances. A poc a poc, inexorablement, devoren els nostres records. Fins que ens hi deixen sems i eixuts, subsumits en l’embruixament, l’estultícia, l’amnèsia o l’estupidesa. «Xe, tu! Es veu que t’han entrat els nyítols!», hi ha qui diagnostica, més o menys irònicament, quan algú queda encantat —injustificadament embegut en la inòpia o la inconsciència. I també es diu que algú «té els nyítols» quan evidencia dèficits de comprensió, torbes freqüents, propensió a l’endormiscament o, senzillament, practica hipertròficament el vici de dormir.
Que a un li entren els nyítols al cap és molt mala cosa, perquè una volta dins resulten molt complicats de traure. Fet i fet, «traure els nyítols a algú» és una expressió que denota desesperació en grau superlatiu, extrem, màxim. «María Santíssima! Pobre! Li van traure els nyítols!», es diu en referència a algú que ha patit una autèntica tortura, i hi ha rabiat més que un gos. «Si et mamprenc et trauré el nyítols!», és la amenaça seriosíssima que profereix Pere el Gros a la seua filla Eufràsia en la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana (1767), quan la xicota s’enamora de qui no toca i provoca una sèrie de desgràcies encadenades. «Si veus facciosos, digues que no n’hi ha, encara que et traguen els nyítols!», aconsellava Josep Bernat i Baldoví en un text d’El Mole, publicat l’any 1837.
Fan de mal traure, els nyítols, de dins del cap d’una persona afectada. Entre altres coses perquè, segons diuen, ni reunint-ne un milió, d’aquests éssers fantàstics infinitament menuts i voraços, no són fàcils de veure a ull nu. Només l’escriptor Víctor Gómez Labrado, en el seu antològic llibre de Llegendes valencianes (2007), ha estat capaç de documentar i donar notícia d’un intent per traure els nyítols a una persona. Aquest cas, recollit «en un document que no s’ha trobat mai, però que podria aparéixer el dia més impensat», el protagonitza un agosarat veterinari que, amb la col·laboració d’un ferrer, va provar d’introduir per l’orella del pacient una manxa de ventar foc, amb l’extrem untat de mel, pensant que els nyítols potser s’hi enganxarien i els hi podria succionar separant-ne amb força els dos mànecs del manxador. Però la tècnica no demostrava oferir, precisament, grans garanties d’eficiència ni resultats rotundament satisfactoris.
És un fet: són de mal curar, els mals patològics de la desmemòria. I els esforços terapèutics de què disposem per provar de guarir-ne o pal·liar-ne els efectes devastadors poden provocar un enorme dolor i greus efectes secundaris. En dies com el d’avui en què la mar es mostra amb colors imprecises i tèrboles m’envaeix el dubte si, més enllà de l’epidèmia de la grip, potser no patim ara mateix, individualment i col·lectivament, una gran pandèmia de nyítols. Perquè és cosa de no creure, de quina manera tan sorprenent i inesperada la desmemòria —l’ultratge a la memòria— envaeix veloçment i goluda les nostres vides, fins al punt d’erigir-se en un dels més clars exponents d’això que alguns en diuen la postmodernitat. Oblidem amb esbalaïdora facilitat les claus de la pròpia identitat: la història, els hàbits, els costums, les paraules, els rituals, els escriptors, els creadors, els avantpassats, els referents... Permanentment instal·lats en la volàtil efervescència del present —l’«ara i ací» més estrictes i excloents— percacem variades formes d’un hedonisme elemental, immediat, peremptori i curtterminista. Practiquem, sense el menor sentiment de culpa, una amnèsia escandalosa, perversa i perniciosa. I oblidem així, amb velocitat vertiginosa, els detalls de la vida col·lectiva i personal: les cançons que ens emocionaven, els amors que créiem possibles, les confiances que depositàvem en els dies que vindran; ignorem aquest cineasta sensacional, aquesta pensadora genial, aqueix polític corrupte i vergonyant, aquella estafa insòlita del sistema financer de les caixes d’estalvis i els bancs. Se’ns fugen del cap les conviccions, les promeses, totes les utopies que un dia vam somniar. Ignorem els lladres de mots, els assassins d’esperances, els rapinyadors de concòrdies, els usurers de la pròpia dignitat.
Hi ha dies en què tenim la sensació d’assistir a una doble dissolució d’això que —per entendre’ns— en diem la identitat: en el pla personal, amb individus cada vegada més adotzenats, submisos, desdibuixats, dúctils, reiterats; i en pla col·lectiu, amb la progressiva assimilació a uns únics paràmetres estètics, creatius i culturals, que ben bé poden ser representats amb l’asèpsia dels espais que l’antropòleg Marc Augé va batejar com a no-llocs: centres comercials, autopistes, supermercats, estacions de tren, àrees de servei, establiments i franquícies de menjars plastificats, etc. Direm que és cosa dels nyítols. I convindrà que sapiguem —ai!— que traure’ls serà cosa extremadament difícil i dolorosa. L’única alternativa, tanmateix, fóra claudicar i consentir el complet (i irreversible) devorament de la memòria: abandonar-nos letàrgicament al confort de la indolència i deixar que continuen rosegant-nos dolçament el cervell, el discerniment i la capacitat crítica. Potser per evitar-los, el primer dels passos és conéixer-los, reconéixer-los i recuperar-ne el nom en el terreny de la fantasia: nyítols. Nyítols! Saber-los i dir-los potser contribuirà d’alguna manera a abandonar l'ensopiment, i a recuperar la consciència sobre qui som, d’on venim i —sobretot— com podem i volem viure i estimar intensament la vida.