La tardor i l’hivern que enllaçaren els anys 1986 i 1987 van ser especialment càlids als carrers de la majoria de les ciutats. Elx, Alacant, València, bullien amb l’escalfor humana de joves exhaltats i, en molts casos, irats. Encara ara, les vagues d’estudiants d’aquell moment són la més multitudinària acciós col·lectiva assembleària que es recorda des del canvi de règim, no superada, possiblement, ni pels moviments del 15 M. El Ministre d’Educació d’aleshores, Josep Maria Maravall, destinatari de la majoria de les invectives en cadascuna de les manifestacions, a Madrid, Màlaga, Saragossa o València, va sentenciar que es tractava de “la posada de llarg reivindicativa de la primera generació de la democràcia”.
No obstant, en la memòria col·lectiva no queden les imatges de assemblees horitzontals, amb representants de gairebé tot l’arc polític (recorde especialment un company que s’identificava clarament com votant, ell ja en tenia dret, de l’aleshores encara Alianza Popular, no era el més habitual, però tampoc un virus en el moviment) reunits en xicotetes habitacions plenes de fum de ducados y fortuna, quasi sense finestres de respiració. No queda la llavor de tota una generació que va conéixer l’acció política des de la base, fins i tot d’aquells que es quedaven a casa, estudiant, pel dia que arribaren els examens, i senties com els professors ens deien als implicats, als què rondàvem les nits de tancaments: patireu quan arriben els examens, però segur que aprovareu. I vam aprovar.
El que queda és la violència. El que ha quedat és una imatge icònica, el Cojo Manteca, aquell Jon Manteca que passava per allí, i l’allí va ser el 23 de gener de 1987, em la confluencia entre el carrer Alcalá i Gran Vía de Madrid, al davant del Ministeri d’Educació, i encomanat de l’efervescència que la presència policial estava provocant entre la multitud d’estudiants que s’hi combregaven, va alçar una de les muletes que feia servir per desplaçar-se (segons testimonis de primera mà, a una velocitat sorprenent per a la seua discapacitat) i emprant-la com si fora una destral, o una massa d’enderrocament, fer miques el cartell de l’estació de Metro de Banco de España i un rellotge-termòmetre front a l’edifici de la mateixa institució. Les càmeres d’EFE van inmortalitzar els dos moment, i les portades de mitja Europa es van plenar amb la seua estètica punk i el seu nihilisme. Jon Manteca va morir a l’Hospital General del Baix Segura, a Oriola, l’any 1996, i va ser incinerat a Torrevieja. La seua llegenda ja estava escrita.
Manipulacions a banda, concentrant els mitjans majoritaris totes les reivindicacions estudiantils en el simple “no volem la selectivitat”, aquella va ser una vaga estructural, contra un aparat polític-administratiu del que ja formava part l’aleshores partit en el govern, el PSOE. Les reivindicacions no estaven contemplades en cap programa electoral, no estaven recolzades per cap organització sindical majoritària, en la seua abundant documentació reivindicativa. Es pot comprovar facilment en les hemeroteques.
30 anys més tard, la jornada de vaga convocada pel dia 9 de març, té com a punts clau: derogació de la LOMQE, Derogació dels Reials Decrets-Llei 14/2012 i 20/2012 per revertir les retallades: reducció de ràtios alumnat, 20 hores lectives, subtitució del professorat sense esperar 10 dies,descomptes per malaltia,…, recuperació de les plantilles de professorat: tutor/a suprimit a primària, Increment del pressupost dedicat a educació: per a fer formació, administratius, recuperació d’un sistema de beques que garantisca la igualtat d’oportunitats i reducció de taxes universitàries, eliminació de les contrareformes universitàries i de les pràctiques no remunerades en FP, dignificació de les condicions laborals del professorat, fre a la privatització del sistema educatiu, accés diferenciat, consolidació i estabilitat del professorat interí, respectar el valencià com a llengua vehicular en el sistema educatiu.
Amb un xicotet exercici de recerca documental, totes estes reivindicacions poden trobar-se en els programes electorals dels partits que podrien haver conformat una majoria alternativa al Congrés dels Diputats, el 26 de juny de 2016. A penes vuit mesos han passat per revifar la memòria de qui va dubtar aleshores.
Mentrestant, els nous alumnes, aquells que ara caminen per aquelles aules buides de fa 30 anys, o que als patis parlen del que ja no poden parlar en habitacions tancades, amb una sola finestra minúscula al cantó més amagat, gaudiran d’una nova assignatura anual, la vaga de cada any. Si hi ha foc o serà un simulacre, només el futur els ho dirà.
Jorge Manrique tal volta no tenia raó, i “cualquiera tiempo pasado [no] fue mejor”. Però qui recorda ja a Jorge Manrique en les aules.