Era ja un signe del nostre temps. Però durant aquests dies de quarantena s’ha manifestat d’una manera especial: vivim tres quarts —i meitat— de la nostra vida a través de les pantalles. Heus ací el fet: que passem una impertorbable quantitat d’hores diàries davant de la pantalleta del mòbil, de la tablet, de l’ordinador o del televisor. Tafanegem titulars, llegim frases soltes, pessiguem uns pocs comentaris en aquesta xarxa social, saltem inopinadament d’una notícia a l’altra en aquella altra plataforma digital. Visualitzem fotos, mems, gràfics, vídeos... És inevitable: especialment durant aquests dies de confinament domiciliari els mòbils —veritables cordons umbilicals amb la resta del món— han entrat en febril ebullició. Rebem i enviem, digitalment, munició textual, hipertextual, sonora, audiovisual: amb aquesta escena còmica, amb aqueix enregistrament enginyós, amb aquella cançó de resiliència; amb aquesta situació emotiva, amb aqueixa notícia inversemblant, amb aquella tendra fantasia... Qui estiga lliure d’aquest pecat de dependència que hi faça la primera renúncia!
Sí. Aquests dies totes i tots rebem i enviem paraules, imatges, vídeos. Missatges d’ànim, indignació, impotència o consol. Fem viatjar fraccions de vida pel nostre món digital de pantalles, xips, càmeres, micròfons i altaveus electrònics. I la nostra vida real —la vida del cos i de l’ànima— queda, així, més o menys supeditada, capturada, comprimida i reduïda a un rastre de milions i milions de codis binaris informàticament processats. En efecte: ara més que mai quedem convertits, reflectits i retratats —ai!— en mastodòntiques successions de zeros i uns.
Però anem al cas. Perquè el cas és que, entre els centenars (potser milers) de missatges i vídeos que he tingut l’oportunitat de visionar aquesta setmana a propòsit de l’epidèmia que travessem, n’hi ha un que m’ha impressionat d’una manera especial. Senzillament: perquè crec que sintetitza millor que cap altre element —ençà i enllà de les esborronadores xifres estadístiques de contagiats, ingressats en UCI i morts— els dies impensables que ara mateix estem vivint. Es tracta d’un vídeo domèstic difós per ABC News [https://twitter.com/ABC/status/1243607331981742082], en què apareix etiquetat el senyor Mohamed Ali Al-Shahrani «via Storyful».
Aquest senyor Mohamed Ali Al-Shahrani, segons sembla, és infermer a Riad, a l’Aràbia Saudita. I en el vídeo en qüestió, que dura tot just cinc segons, se’l pot veure arribant a casa, vestit amb roba hospitalària característica —pantalons i brusa de tela blava—, i amb una mascareta quirúrgica abaixada per davall de la barbeta, al voltant coll. La seqüència recull en primer plànol la imatge del seu fill, una ventureta de dos o tres anyets, que corre content amb els braços estesos disposat a rebre son pare amb una instintiva, natural, joiosa, efusiva abraçada. És aquesta criatura —ja s’entén— la viva encarnació de la innocència. De l’afecte. De l’alegria. Però quan el xiquet, també vestit amb roba de color blau cel —com la de son pare—, es disposa a llançar-se amorosament al coll del progenitor, l’infermer retrocedeix un pas cap al racó del diminut rebedor. Amb un moviment sever dels braços i de les mans evita l’aproximació del fill i el fa detenir-se a un metre de distància, mentre diu, simplement: «No, no...» Ja s’entén: per por al contagi —del fill al pare, o del pare al fill. El xiquet, lògicament, queda parat, abatut, desconcertat pel rebuig del progenitor. I aquest, conscient de l’escena, finalment s’inclina, s’acatxa al nivell del fill i, una volta aponat al petit rebedor de la casa, no pot evitar un gest de derrota: posa primer els palmells de les mans sobre els genolls. I de seguida es tapa el rostre amb la mà esquerra, definitivament vençut per un dolor anímic que, inconteniblement, esdevé trencament i plor. El xiquet, que feia a penes tres segons era la viva explosió de la felicitat —corrent amb els braços estesos per rebre el pare—, queda parat, perplex, amb els bracets plegats; sense gosar moure’s ni poder comprendre, contemplant son pare en silenci —el pare que l’ha defugit, el pare que ha dit «no, no», el pare retut, el pare desconhortat, el pare que es tapa la cara i plora.
«Es nota que és una actuació, un muntatge, una impostació», podria dir algú. Potser sí. No ho discutiré. La vida en les pantalles ens ha ensenyat a desconfiar de tot i de tots: a activar un sentit crític encara superior que en la vida real. Però tant en una vida i com en l’altra les imatges, les experiències i els instants valen pels sentiments, les emocions, les idees, els dubtes, les inflexions i les commocions que poden arribar a despertar-nos. I —hi insistisc— aquesta imatge de l’ABC News visionada atzarosament en una xarxa social crec que és perfectament eloqüent sobre un dels efectes col·laterals que imperativament ha comportat la present crisi sanitària: l’evitació del cos, la desconfiança de la pell, l’estranyament dels abraços, el defugiment del contacte, el repudi físic de l’altre.
Al supermercat, per exemple —el fet m’ha arribat a afectar anímicament—, quan eixim i trenquem el nostre confinament per comprar productes alimentaris (una de les eixides permeses i inevitables enmig d’aquest estat d’alarma), proveïts de guants i mascaretes profilàctiques defugim preventivament la proximitat dels nostres conveïns. Molt justificadament comencem a concebre la presència dels altres com una potencial font de contagi: tant com ells ens hi perceben, a nosaltres. Indissimuladament, evitem aquest corredor estret, renunciem a comprar res a la zona de pescateria si la trobem mínimament concorreguda, desviem la trajectòria i ens separem profilàcticament dels altres compradors en l’àmplia secció dels congelats. I els altres clients, coneguts o no, igualment ens esquiven i proven d’evadir-se de nosaltres. Hi ha qui evita fins i tot el salut o el contacte de les mirades —una mica esporuguides, perdudes i erràtiques per damunt de la tela de les mascaretes. Com si la veu, o el somriure, o la llum dels ulls dels nostres congèneres també pogueren ser fatalment infecciosos.
Sabem que l’amenaçador i maleït coronavirus SARS-CoV-2 viatja en els cossos humans. I, a poc a poc, la prudència i la por (que no són sinó dos graus d’un mateix instint protector i conservador) ens han anat inculcant, a mesura que han anat avançant els dies d’aquesta impensable crisi, una cultura del rebuig, la difidència, la malfiança, el temor i —fins i tot, segons com— l’animositat, la repulsió i l’aversió pels cossos dels altres.
«La carn vol carn, no s’hi pot contradir», observava Ausiàs March. I tanmateix... Tanmateix, aquesta pandèmia coronavírica que ara patim no solament ens ha posat en parèntesi la vida nostra de cada dia: ens ha extirpat també, durant un temps, l’atracció física i la natural inclinació entre les persones; la proximitat, la rutina i el contacte natural dels cossos. Les circumstàncies —vull dir— ens insten a proscriure carícies i besos; són tabú els dits que toquen, les galtes acostades, els secrets a cau d’orella; queden abolides les mans que estrenyen mans. Igualment interdites són les abraçades. Del tot infactibles i impensables són els colps de muscle còmplices i amistosos, els braços que tendrament encerclen cintures o —posem per cas— l’anguilejant refrec de dos joves ballant un reggaeton lent en la inconsciència de la nit.
La pandèmia ens posa en evidència: aquesta és la qüestió. Ens fa recelar del cos. I ens recorda que, per més racionals que ens vulguem postular i creure, som per damunt de tota éssers animals: sotmesos als condicionants, les tiranies, les vicissituds i les misèries del cos. Ha calgut una pandèmia mundial com la del SARS-CoV-2 per a recordar-nos que potser una eventualitat qualsevol, en un moment determinat, ens pot parar irreversiblement la vida. I que la nostra supervivència —individual i col·lectiva— potser depén d’una cosa tan abjecta i banal com les pròpies secrecions: els mocs, els esternuts, la tos, l’alé, la suor, les excrecions.
Fins a quin punt aquestes inclemències del cos, ara evidentíssimes —la vulnerabilitat de la carn, la pell, la sang i la freixura; la inevitable dependència dels aliments que mengem, de l’aire que respirem, dels nostres amenaçats alvèols pulmonars— seran capaços d’inocular-nos un poc d’humanitat per a somoure’ns, reblanir-nos i enriquir-nos l’ànima? Aquesta, crec, serà una de les qüestions que caldrà seguir atentament després de la pandèmia, dins i fora de les pantalles tàctils. I l’altra, no necessàriament desvinculada de l’anterior, potser serà: de quina manera l’actual deportació dels cossos afectarà —poc o molt— les formes de trobar-nos, tractar-nos, tocar-nos, abraçar-nos, acariciar-nos, besar-nos, acaronar-nos, xocar-nos i refregar-nos? En quedarà ressentit, el llenguatge del cos? Condicionarà aquest ressentiment les instàncies de l’ànima?
En els últims cent anys hem assistit a una creixent, progressiva i inaudita cultura de la higiene. Mai abans no s’havien assolit en els usos i costums de la gent uns nivells tan elevats i primmirats de netesa, asèpsia i profilaxi. Val a dir: de vegades fins a l’extrem de l’exageració, la desnaturalització, la insubstancialitat i la insipidesa. Cap a on anirà el món, d’ara endavant, en aquesta matèria de la higiene? Potser, en pro de l’asèpsia, deportarem els cossos i ens vendrem definitivament l’ànima a la pulcra limpiditat de les pantalles —polides, esterilitzades, impol·lutes?
Tot sembla indicar que aquest cap de setmana, per fi, començarem a tocar l’anhelat cim de la corba de contagis amb la punta dels dits. Les dades d’ahir del sistema sanitari valencià així semblen indicar-ho: 6.624 infectats totals, 511 morts, 316 nous contagis (menys que dijous, 386; dimecres, 414; dimarts; 398; i dilluns, 326), 592 pacients amb l’alta mèdica i només 386 pacients ingressats en l’UCI. També les xifres esfereïdores i dantesques del conjunt de l’estat espanyol sembla que comencen a tocar sostre: 117.710 infectats totals, 10.935 morts, 7.472 nous contagis (menys que dijous, 8.102; dimecres, 7.719; o dimarts, 9.222), 30.513 altes mèdiques i 6.416 pacients en l’UCI. Ja se sap: passat el pic, tot el camí que quedarà serà llarg, penós, incert, difícil... Però costera avall! De més a més, és d’esperar que la pujada de temperatures, amb l’adveniment de l’estiu, serà especialment propícia en el combat contra el virus, de manera que al juny, sí o sí, podrem tancar aquest inesperat parèntesi vital.
Però el tancarem definitivament? Segur? Heus ací una qüestió de què ningú no parla: de què ningú no gosa parlar. I és normal: fora agosarat pronunciar-se —en cap direcció o sentit— davant d’una situació tan desconeguda i inesperada com la de l’actual pandèmia. Estem parlant, sempre amb dades d’ahir mateix, d’un total de més d’un milió de persones contagiades (1.044.399 infectats diagnosticats), distribuïdes per la pràctica totalitat dels països del planeta. I ja sabem que quan ací serà estiu, serà hivern a l’hemisferi sud: a l’Argentina, Xile, Uruguai, Paraguai, Sud-àfrica, Namíbia, Angola, Zàmbia, Moçambic, Nova Zelanda, Austràlia... I costa de creure que el virus no continuarà reproduint-se entre la població d’aquests països, o de qualsevol altre racó del món. Què passarà, doncs, quan ací, passat setembre, tornarà la tardor, i el fred, i la coneguda propensió de grips i refredats? Què passarà, quan la població ara protegida a casa, però no immune, entre en contacte amb noves persones infectades?
Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé que això ara no toca: que totes i tots hem de centrar preocupacions i atencions a superar l’emergència immediata. És ara mateix indecent qualsevol pensament que no es dirigisca a l’objectiu immediat de continuar salvant vides —s’atreveix ningú a estimar quantes morts s’haurien produït sense les actuals mesures extraordinàries de confinament?—, però... Vegem: què passarà la pròxima tardor si, com és d’esperar, l’epidèmia no s’eradica completament a escala planetària? Tenim l’experiència que la gran mobilitat humana impossibilita la contenció. Qui ens garanteix que no hi haurà, quan creurem que tot haurà passat, una segona onada d’epidèmies provocades pel SARS-CoV-2 —o per qualsevol possible variació d’aquest indesitjable coronavirus?
No fa alegria pensar-ho, per descomptat. Però potser no sobra recordar que la pandèmia de grip de 1918 —la coneguda com a grip espanyola— es va estendre amb la mobilitat dels soldats durant la Primera Guerra Mundial en una primera onada de contagis a la primeria d’aquell any 1918, entre març i juliol (just com ara). Però hi va haver també una segona onada, del setembre al desembre d’aquell mateix 1918, molt més virulenta que no la primera: és precisament aquesta segona onada la que va provocar el tancament de la universitat que podem llegir en l’inici d’El quadern gris, del genial Josep Pla. I —per contar-ho sencer— hi va haver, encara, una tercera onada del febrer a l’abril de 1919. Poca broma, per tant, perquè en aquella primera gran pandèmia d’impacte mundial, només el 10% de les víctimes mortals (entre 5 i 10 milions de persones) es van produir de la primera onada; el 65% va ser en la retronada que hi va haver a la tardor (entre 30 i 65 milions); i el 25% restant (entre 13 i 26 milions), a la primavera de l’any següent, 1919.
«Caram quin optimisme, Joan! Au! A pastar fang!», poden objectar vostés. No els faltarà raó. «Quin mal gust, quan encara no hem passat els moments més agres d’aquest terrible confinament!» Tota la raó. D’acord, d’acord, d’acord. Potser ara no toca fixar-hi el pensament. Però ja em perdonaran que hi vulga compartir-ne la preocupació, ara que —toquem ferro, ni que siga amb guants de plàstic!— encetarem la llarga i lenta davallada en la corba de contagis. És a saber: si no és que s’aconsegueix una vacuna eficaç o un tractament antivíric de fàcil producció... Com serà el temps immediatament posterior a la l’actual quarantena? Quines mesures preventives caldrà continuar observant quan tornarem a les places, els carrers, les platges, els hotels, les empreses, els comerços, les biblioteques, els restaurants, les aules, els teatres, les piscines, els gimnasos, les escoles, els instituts i les facultats? Quines reserves respecte dels cossos haurem de perllongar en el temps? Com afectarà la dissidència del cos en les sagnants ferides de l’ànima?
Cinc segons. Cinc segons de vídeo en una pantalla. Els cinc segons de l’arribada a casa del senyor Mohamed Ali Al-Shahrani, infermer a Riad, a l’Aràbia Saudita. Visualitzen-los, si hi tenen la curiositat [https://twitter.com/ABC/status/1243607331981742082]. Perquè aquests cinc segons —autèntics o impostats: no importa gens ni mica— són la crònica exacta d’aquests dies confusos: uns dies en què la trista vulnerabilitat del cos, vehicle i víctima de la infecció vírica, ens ha confiscat l’alegria, ens ha extirpat la innocència, ens ha espoliat la tendresa, ens ha arramblat la il·lusió: ens ha esgarrat l’ànima.
Hi ha només una eixida: el coneixement. I potser aquesta reflexió pendent: quan enguany per fi arribarà l’estiu (l’estiu meteorològic i l’estiu simbòlic) continuarem vivint tres quarts —i meitat— de la nostra vida a través de les pantalles? Ens acontentarem amb una felicitat més o menys supeditada, capturada, comprimida i reduïda a un rastre de milions i milions de codis binaris digitalment processats? Sense cossos? Sense abraçades? Sense ànimes?
Cinc segons de vídeo. I un aprenentatge: del cos i de l’ànima.