Premis Altea

Altea estrena premis literaris. I ho fa per la porta gran: convocant tres modalitats a concurs (el Premi Francesc Martínez i Martínez d’Assaig i Investigació, el Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa i el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil), i instituint, a més, un reconeixement honorífic, de caràcter pòstum, amb el Premi Estela d’Honor, que en aquesta primera edició evocarà —honorança justa i necessària— la figura de l’escriptor, historiador i investigador alteà Ramón Llorens. El cas és que la iniciativa de l’Ajuntament alteà ha obtingut una resposta excel·lent: s’hi han presentat un total de 63 treballs originals, i des del passat dilluns el web i els telèfons de la Regidoria de Cultura no deixen d’informar que —el cas és infreqüent, en segons quines esferes de la cultura— s’han esgotat per complet les entrades per a la gala de lliurament de premis. La distribució d’espais i l’escenografia inicialment  prevista a l’Espai Mirador del Palau Altea Centre d’Arts s’ha hagut de modificar, per intentar habilitar espais suplementaris que permeten atendre una mínima part de les sol·licituds en llista d’espera. I, fins i tot, el conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana, Vicent Marzà, hi ha confirmat l’assistència.

«Quina penseu que ha estat la clau de l’èxit?», preguntava un periodista en la roda de premsa que l’Ajuntament va oferir dimecres, per presentar els trofeus Estela d’Honor, La mà del sol, Aila i Penell expressament dissenyats per als Premis. I en la resposta un dels compareixents va parar damunt la taula una reflexió que, potser, tenia més molla de la que sembla. «Crec, senzillament —argumentava—, que s’ha encertat a omplir un buit: que els Premis Altea han apuntat a un espai estratègic en el mercat de la cultura, i toquen una tecla que dona per fi resposta a una demanda poderosa que, socialment latent, ningú no estava atenent.» La dissertació prossegueix: «Dos de cada cinc valencians vivim, comprem i paguem impostos al sud de la marjal de Pego-Oliva. Som quasi dos milions d’animetes, dels cinc milions de valencians totals. I en matèria literària, en el sector editorial, la veritat és que sembla que estiguem instal·lats enmig del no-res: com qui diu la cosa, al marge de casos molt molt molt puntuals (Alcoi, sempre diferent, tenia Marfil, que fa poc va ser adquirida per Tabarca; Aguaclara, reconvertida en Agua Clara, a penes subsisteix testimonialment a Alacant; i l’oferta d’ECU es vincula essencialment a l’edició autofinançada de tirada curta), només les edicions institucionals de les dues universitats públiques i de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert mantenen un mínim pols vital en el món del llibre al nostre rodal de món.»

Ningú no en va discutir la raó, d’aquestes afirmacions. No ho podria fer, tampoc. Perquè la bona qüestió és que la indústria editorial és, al sud de la marjal de Pego-Oliva, un veritable erm; un pur i lamentable desert tant en valencià com en castellà. I això repercuteix, sens dubte, en les  formes de la creativitat i en les característiques del patrimoni literari autòcton. El dèficit d’estructures culturals pròpies és, en el teixit empresarial privat, absolutament sagnant al sud valencià. I l’encomiable funció dels premis Enric Valor, Azorín i Evarist Garcia que la Diputació d’Alacant convoca i finança no pot suplir, de cap de les maneres, la inconsistència (o la inexistència) d’una indústria editorial mínimament digna i productiva.

Al nord del Millars, l’Editorial Onada convoca els Premis Ciutat de Benicarló, que comencen a oferir una referència de prestigi per a les lletres valencianes contemporànies. A València, els mítics Premis Octubre de l’editorial Tres i Quatre han estat determinants per a la història literària recent del valencians. I Bromera, la gran i modèlica editorial, exhibeix cada any, en els Premis Ciutat d’Alzira, la seua inconfusible marca de prestigi, una sensacional capacitat de convocatòria i —sobretot— una evidència de viabilitat (i potencialitat econòmica) per al mercat del llibre en valencià. També Gandia té els seus premis, i Sagunt, i la Mancomunitat de Municipis de la Safor (que sosté el Premi Carmesina), i Almassora, i Puçol, i Xàtiva, i la Vall d’Albaida, i Burjassot, i Catarroja. Però... I —per reiterar la fórmula— al sud de la marjal de Pego-Oliva, què? Hi ha –impossible negligir-les— les glorioses excepcions del Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular, a Dénia; i els ja clàssics i admirables Premis 25 d’Abril Vila de Benissa. Ara tot apunta que Elx potser també recuperarà els Ciutat d’Elx, després del parèntesi d’alguns anys sense convocatòria.

Altea ha donat ara un colp d’efecte convocant i mimant els seus Premis de Literatura i Investigació. I es postula com a gran aparador de les lletres contemporànies al sud valencià. És d’agrair el fet que, des del bell inici, en aquests nounats Premis Altea s’hagen involucrat transversalment, amb diferents graus de participació i des de diversos àmbits —però, per una volta, amb un absolut i ferri consens al voltant de la cultura, la literatura i el patrimoni lingüístic propis— els més diversos agents de la societat civil, del món empresarial i de les institucions públiques: començant, òbviament, pel mateix Ajuntament d’Altea i acabant per la generosa Fundació Caixaltea, tot passant per la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant, la Facultat de Belles Arts de la Universitat Miguel Hernández, l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Aila Edicions o l’Orquestra Blava de la Societat Filharmònica Alteanense. 

«Que quina penseu que ha estat la clau de l’èxit?», preguntava el periodista. «L’amor a les paraules», n’hauria pogut ser, simplement, la resposta. «L’amor a les paraules i a l’art de les paraules. La seducció per la literatura. La passió pel coneixement. La delitosa pornografia de la curiositat humana, feliçment voraç i insaciable. Les ganes de somniar, d’imaginar, de saber, de fantasiejar: en definitiva, de viure, en la pròpia, altres vides de propina.» Ara que comencen a quedar lluny els anys de l’alegria pressupostària i l’abundància ufanosa, en què el Premio de Novela Ciudad de Torrevieja es podia permetre el luxe de dotar amb 360.000 € el premi de l’obra guanyadora, i amb 125.000 € més l’obra finalista (485.000 €, en total!), toca fer examen de consciència. Per sort, no tot és qüestió de diners en el món de la cultura. I, per damunt de l’aigua de la crisi econòmica, sura l’oli substanciós de la creativitat, de la superació i de la il·lusió. 

Un dia com avui cal felicitar-se que Altea aporte —sense sucursalismes, ni complexos, ni dissidències, ni supeditacions, ni condicionaments— un nou referent de prestigi per a la literatura i la investigació contemporànies. Llarga vida als Premis Altea! Brindarem a la nit, en la gala d’aquests Premis, a l’Espai Mirador del Palau Altea, per la clau que n’ha de fer possible l’èxit renovellat: el més pur, noble, càlid, raonable, compartible, civilitzat, instintiu i solidari dels sentiments, que és precisament aquest: l’amor a les paraules. Això, precisament, ens redimirà com a poble més enllà de qualsevol crisi econòmica: un consens mínim —ai!— en l’amor a les paraules.