No ens veurem faltar: la mort dels rituals

VALÈNCIA. Que els rituals col·lectius estructuren la vida de les persones que vivim en societat, no és cap dubte. Els esdeveniments que tenen un significat important s’expressen a través de la pràctica ritual col·lectiva, a vegades de forma privada i d’altres públicament. El conjunt de rituals d’una comunitat (una comunitat de persones, no una comunitat autònoma) està íntimament vinculat amb el territori, amb la forma d’entendre la vida, el creixement i la història, tal com defén la Convenció per a la salvaguarda del PCI (Patrimoni Cultural Immaterial), que enguany compleix 30 anys de la seua aprovació per part de la UNESCO.

Encara que amb no molt de fred, com cada any, arribem a la tan aclamada celebració dels difunts, dels morts, àmpliament manifestada a través de Halloween. Una celebració forastera que ha trobat una oportunitat entre el capitalisme imperant i la morbositat de la importació cultural, fent interessant i desitjat la cosa aliena a nosaltres. No serà el nostre propòsit posar en dubte la idoneïtat de celebrar Halloween entre adults i infants. El que sí defensarem és la continuada pèrdua dels rituals i manifestacions que havien sigut pròpies del nostre poble envers la mort i del record pels difunts en el primer i segon de novembre.

Com diu Byung-Chul Han, les accions simbòliques que suposen els rituals fan mantindre  la societat cohesionada, representant els valors més especials que comparteixen els membres, les persones, els individus, que són un tot enfront de la seua solitud. A través dels rituals ens reconeguem entre les persones.

El fenomen Halloween ha suposat, clarament, un trencament amb les nostres formes de recordar als nostres avantpassats. Hem rebutjat els símbols i els significats, i per què no dir-ho, també els sentiments que van de la mà de la pèrdua. El record a la mort s’ha tornat en impersonal, i s’ha fet germinar l’apropiació de Halloween com a nostre, sense arribar a comprendre el seu significat. Fins i tot en la importació d’aquest ritual, ens hem quedat només amb algunes parts, i que envolten un element clau: la por. Fer por, provocar por entorn de la mort i als morts. Inclús algunes propostes que han sorgit darrerament, han tractat de “valencianitzar” la por.

Però no ha sigut així sempre. Al territori valencià els nostres difunts no ens provoquen por. És, en certa mesura, tot el contrari. Els rituals dirigits a celebrar el record dels difunts versen sobre la protecció que aquests ens ofereixen als que encara estem vius. A cada casa, durant la nit de l’1 al 2 de novembre, s’encenien les “animetes”; una mena d’espelmes flotants sobre un recipient que contenia oli i aigua, que amb la seua flama representava l’ànima de cadascú dels difunts de la casa. Inclús, aquesta flama era encesa buscant la sort per als familiars en vida, com diu Josep Lluís Santonja al seu fantàstic estudi “Animetes santes. Costums tradicionals valencians sobre el més-enllà”.

Durant aquesta nit, també era tradició fer sonar les campanes de cada torre. D’aquesta manera cada difunt, en sentir les seues campanes, sabia on havia de tornar, ja que es pensava que durant la nit, les ànimes tornaven al seu lloc. Santonja inclús ens descriu al seu llibre com en alguna localitat fins i tot deixaven el llit del difunt preparat! Evidentment, la por no entrava en joc al moment de recordar i celebrar als difunts.

Ens han arribat, de forma oral, altres rituals que es continuen celebrant en record dels difunts, encara que no necessàriament localitzats a l'1 i 2 de novembre de cada any. Així, a Banyeres de Mariola, ens contaven fa poc que els familiars, en visitar el cementeri el darrer dia de festes, davant de les tombes dels familiars, disparen les seues armes festives, en honor dels seus difunts. I també, i estaria per contrastar que es continua fent, a Callosa de Segura, els familiars acudeixen a menjar enfront de les tombes, al cementeri.

És clar que la celebració de record pels difunts tenia un alt component religiós, i les oracions i pregàries durant estos dies eren un element molt important, i que,  davant d’això, és molt més senzill i atractiu pensar que estem recordant als morts, als difunts amb disfresses acolorides, amagant la nostra identitat per promulgar una por innecessària enfront de la mort.

I açò encaixa amb les teories actuals que defenen que li girem l’esquena a la mort, que estem apartant la mort dels nostres dies. Que veiem la mort com una realitat biològica i no com un fet social, col·lectiu. Fa un temps, l’ETNO-Museu Valencià d’Etnologia va organitzar una exposició anomenada “Faltar o Morir”, i que, juntament amb el fantàstic catàleg de l’exposició, n'evidencia la mort com un acte privat, ràpid i medicalitzat en l’actualitat, contraposat a “faltar” com a acte social, comunitari. La nostra desaparició, ara, és una incomoditat per als que es queden. És una cosa a solucionar de forma ràpida i indolora.

Del seguit de rituals que procedien al morir, aquells que conferien l’estatus de “faltar” (desaparéixer de la comunitat, ja no estar per als altres), ben poc ens queda. Han canviat els espais de la mort, de la casa hem passat a morir als hospitals, de la vetla a casa amb la família i veïns, hem passat a arraconar les últimes hores als tanatoris (quina metàfora aquesta, els tanatoris als polígons industrials que són en molts casos, cementeris laborals). Ja no entrem a l’església ni existeix el condol del veïnat més proper. Ja no sonen les campanes pels qui moren...

La mort és ara un procés tècnic, dirigida pels facultatius i funeràries, i no pels familiars i amistats. La desaparició del fet social, del succés cultural, està vinculat a l’expropiació clínica de la mort, com diu el Dr. Pablo Flors. També al rebuig actual de tot allò que supose evidenciar la mort, fa que els rituals que es desenvolupaven siguen innecessaris, quan sempre han servit per acceptar la realitat de la mort i fer-la palpable. Els rituals eren (i podrien seguir sent) la forma per alleugerir el fet desolador i traumàtic que comporta la mort d’un ésser estimat, una mena de teràpia comunitària que ens abraça i reconforta.

Si hui veiem com les bruixes, dimonis i altres criatures simbolitzen una mort engrescadora, alleugerada, i descarregada d’implicacions emocionals, és perquè li hem deixat eixe espai, per falta de sentiment de comunitat, davant de la individualització de la societat, que ens allunya de les emocions pròpies i dels sentiments que compartim amb els altres. Encara alguns esperem que les campanes toquen per nosaltres, i farem per tindre un comiat digne, com també treballem per una vida digna, rodejats de la nostra comunitat.