“A Pablo Casado se le está poniendo cara de presidente del Gobierno”. Esta era la frase que l’entorn mediàtic del Partido Popular estava intentant fixar com a marc global en el discurs polític espanyol. De fet, era el final d’una estratègia de dos anys que començava en la campanya de les eleccions de Castella i Lleó. El problema és que era un marc que topava constantment amb la realitat, una frase que ningú realment s’acabava de creure. I la realitat s’ha acabat portant per endavant a Casado i el seu projecte per al PP, en cas d’haver existit mai més enllà de l’obsessió per la cerca del poder per ell mateix.
Hem vist coses que no creuríeu: una sospita de corrupció i nepotisme passa a ser un suposat atac a la persona d’Isabel Díaz Ayuso per part de l’equip de Casado i Casado mateix. Una crisi de corrupció es converteix en una crisi de poder en el partit. Abracadabra! I tots a combregar amb rodes de molí. Però més enllà del que ha passat a la villa y corte, això com ens afecta als valencians? Hi ha una lectura valenciana del tema?
Probablement sí, però és tan trista que ni el propi PP valencià s’atreveix a formular-la. En primer lloc, perquè Carlos Mazón ha perdut els aliats més importants. El nou líder del PP valencià va arribar on és gràcies, entre d’altres coses, per la seua afinitat amb Teodoro García-Egea, la mà que va obrir-li la porta a Isabel Bonig perquè se’n tornara a casa sense quasi ni agrair-li els serveis prestats després d’aguantar el barco enmig de la pitjor tempesta possible. La nova guàrdia del PP nostrat -que té de nova el mateix que un vinil de Concha Piquer- existeix gràcies a Casado i a les ajudes prestades des de Génova en els processos tant autonòmics com provincials. Part de la base de poder de l’actual cúpula, doncs, ha trontollat.
En segon lloc, perquè Mazón és una espècie de Casado. Una persona amb el poder entre cella i cella, sense cap preocupació en bastir un projecte polític propi i alternatiu. I també sense cap escrúpol: així com Eduardo Zaplana tirava mà de trànsfugues Mazón vol tirar mà dels ultres masclistes, racistes i homòfobs. Quina era la postura de Casado respecte els grans reptes que enfrontava Espanya? I quina és la postura de Mazón respecte els reptes que encarem com a País Valencià? Més enllà de la seua animadversió al Botànic, la connivència en l’extrema dreta i l’autoodi a tot allò que olore a valencià, poc més en sabem. Botànic mal, VOX bé, serveis públics reprivatitzats per a benefici dels amics i suprimim el valencià de la vida pública. Ah, i perseguir de forma indecent a rivals polítics amb reconeguts feixistes fent-li en treball brut.
La seua principal basa de campanya està sent, fins ara, repetir moltes voltes i dir molt fort que serà president. Com feia Casado. Perquè no hi ha res darrere, només una cara i la base de poder i diners públics que li brinda la Diputació d’Alacant. Això vol dir que el defenestraran com al seu amic de Génova? No pareix raonable, donat que no hi ha res més. El que hi ha, juga. Però l’estil Mazón ja ha estat esmenat indirectament des de Madrid.
I quin és el paper de la dreta valenciana en el ‘nou’ PP? Si fem cas a les informacions, es revela com un element important ni més ni menys que Esteban González Pons. Que tot i el seu reposicionament respecte a temes mediambientals com l’ampliació del port de València (variarà ara la postura del seu partit o era només una boutade?), la seua trajectòria política està lligada a l’època més fosca de corrupció, retallades i vergonya col·lectiva. Seguim amb la “profunda” renovació. Les cares de sempre continuen marcant el destí del PP, que pareix que abandona definitivament un tímid intent de passar pàgina que, justament, havia impulsat Casado. Tot continua quedant entre consellers i alts càrrecs del govern de Francisco Camps: el propi Mazón, Maria José Catalá, González Pons.
En resum: qui acaba de ser derrocat era el principal aliat de la direcció del PP valencià, que li havia copiat l’estil d’oposició bronca i sense contingut com a fórmula per a arribar al poder. I dels elements de reconstrucció el protagonista valencià és un personatge vinculat a la pitjor època del PP.
Però res d’això ens pot portar a una situació d’autocomplaença, tan habitual per desgràcia en l’esquerra. Vore com es desfà el principal partit de l’oposició pot paréixer un plaer culpable, però cal tindre la vista llarga. Tot pareix indicar que el nou líder popular serà Alberto Núñez Feijoó, un dirigent d’èxit amb solvència electoral i perfil treballat, capaç d’encarnar aquell cercle virtuós que va portar al PP als onze milions de vots: una combinació d’ordre, posat de responsabilitat, conservadorisme clàssic, clientelisme en dosis adequades i saber aparentar que li importa alguna cosa més enllà de Madrid. Un PP amb una capa de pintura a l’estil del líder gallec és un mal rival polític, a Madrid i a València.
Queda per saber si realment hi haurà algun canvi estratègic més enllà de la superfície, i també quina acabaria sent la influència real en el dia a dia del PP valencià i la seua forma de fer política, però el que és segur és que caldrà estar molt atents per si l’atonia estratègica popular pateix algun canvi. L’esquerra al País Valencià cometria un greu error quedant-se en el somriure a la boca per la desgràcia aliena, no siga que al final la desgràcia s’acabe convertint en millora. Queden menys de quinze mesos per a les eleccions municipals i a les Corts Valencianes i queda molta, moltíssima feina per fer per a acabar de convéncer a la gran majoria del poble valencià perquè renove la seua confiança en un govern progressista, plural i valencianista amb arguments materials però també emocionals. El temps corre.