Músics per totes les bandes

Els la dec. La col·laboració d’avui —sí o sí— havia de ser per a ells: pels músics de la Societat Filharmònica Alteanense. I és que a Altea ara mateix tot el veïnat sap que els seus músics es troben a Portugal, participant en el prestigiós Concurso Internacional de Bandas (CIB) Filarmonia d’Ouro. I servidor, mentre escriu, té el cor en un pessic i un tel de boira espessa en l’enteniment, perquè sap que aquesta volta els ha fallat. Els compromisos, l’excés de projectes, la fatiga i l’estrés —excuses de mal pagador?— m’han impedit freqüentar els assaigs durant els últims mesos i anar a tocar amb ells. És la primera volta, en quaranta anys, que la banda de la Filharmònica d’Altea, la meua banda, participa en un certamen internacional i no hi puc anar. Objectivament, és segur —no hi ha discussió— que la música n’eixirà guanyant... Però la consciència que la vida es mesura a força de pèrdues i renúncies —no puc evitar-ho— m’aigualeix els ulls. I tampoc no puc deixar d’imaginar, a temps complet, com d’intenses deuen ser les sensacions que els músics d’Altea deuen estar vivint: en el viatge, en la concentració, en els últims assaigs, en l’actuació, en la satisfacció dels instants immediatament posteriors a l’espectacle...

Encara ara recorde vivament l’última actuació internacional de la Societat Filharmònica d’Altea. Va ser en el World Music Contest d’Holanda, al juliol de 2005. I no sabria trobar paraules per descriure el tsunami d’emocions que es va desfermar entre els músics —fets, granats i experimentats en mil recitals i concerts— tan bon punt vam acabar de tocar al mític Rodahal de Kerkrade. Sense perquès aparents, uns companys ací i uns altres allà van començar a plorar espontàniament: primer van ser uns sospirs entretallats; després, els ulls humitejats; finalment, llàgrimes vives, indissimulades; un inesperat i increïble trencament emocional —catarsi impensada, mescla inopinada de riallesi plors.

Només en comptades ocasions he pogut viure una cosa semblant: una torbació anímica tan intensa, solidària i sublim, a flor de pell; induïda per la pura, nua i estricta bellesa de l’art coralment sentit, interpretat, compartit, materialitzat. En l’aire es respirava la consciència que el treball col·lectiu —hores i més hores d’estudi, assaig i compenetració— podia reïficar-se en un magma sonor corprenedor que, talment un monstre gegantesc (o una criatura dolcíssima, segons el moment) transcendia la suma de les individualitats dels intèrprets i, màgicament, ameraval’esperit de l’espai, del temps, del públic, de l’univers. Ningú que no siga músic i no haja experimentat alguna volta un tal prodigi no ho podrà mai comprendre, això. Però quan passa sobre un escenari, resulta lògic i esperable, fins i tot,que en acabar la flama lluminosa de la bellesa —de la música excelsa— sobre elmateix escenari els músics puguen plorar i riure junts, només perquè sí; homes i dones; xiquets, joves i adults, tots embolcallats per una mateixa palpitació del més inefable sentit existencial.

 En un món com el nostre, tan emfàticament informat per la competitivitat, els jocs nostres de cada dia tendeixen a declarar-nos guanyadors o perdedors. La cosa no sembla tindre trellat, però, comptat i debatut, a això sembla que es redueix la quasi totalitat de la vida: a guanyar o a perdre. Paren a pensar-ho. Proclamar vencedors i vençuts: aquest és el principi que regeix el joc depilota, el tennis, l’handbol, els escacs, el bàsquet, les votacions, la política, les finances, les guerres, els negocis, les oposicions, els balanços comptables, les carreres de Fórmula 1, els videojocs, els premis literaris, els Oscars, els Nobel, les competicions de colombaires, els xous  d’Operación Triunfo i Gran Hermano, la loteria de Nadal, la Champions i la Lliga de Futbol Professional. Èxit i fracàs. La vida, en això, és encara una al·legoria de l’atàvica lluita salvatge per la supervivència: guanyar o perdre, victòria o derrota, vencedors o vençuts. Triomfar o morir; teu o meu; o tu o jo. En aquest terreny —ai!— potser no hem avançat tant com ens pensàvem, des del paleolític ençà... Tanmateix, els entreteniments interactius més suggeridors de què disposem són aquells en què tots poden guanyar —tots podem guanyar—, sense adversaris ni vençuts. Per exemple: l’art de la comunicació (el joc de les paraules); l’expressió de la fantasia; el delitós exercici de l’amor... I, per descomptat, la música.Aquesta n’és la reivindicació: un dels esports més civilitats que els homes —iles dones— han inventat mai consisteix a ajuntar-se per assajar, crear i fer música. El sexe és al cos com l’amor és a les paraules, a l’art... I a la música! Ben mirat, la música és una forma de la poesia tan pura i elevada que, fins i tot, es permet prescindir de les paraules. Etc.

Les bandes de música, massa sovint menys tingudes i ignorades, han aportat una banda sonora a la identitat i el caràcter dels valencians. Són —sempre m’ha agradat pensar-ho així— com el Cinema Paradiso de la pel·lícula de Tornatore:han vist passar els anys, les vides, les modes; les passions, les il·lusions, lesmisèries; els amors i els desamors de les generacions, del poble i del temps. Quan el mestre Jaume Francesc Ripoll Martins —el meu estimadíssim amic Jimi— alce aquesta vesprada la batuta a l’Europarque de Santa Maria da Feira no hi podré estar de cos present: ni amb ell i ni amb el llarg centenar de músics que s’hi han desplaçat des d’Altea. Però sé segur que la música que han preparat hi fluirà amb vida pròpia; s’hi produirà el mateix miracle que en l’actuació de Kerkrade de l’any 2005. I sonarà amb l’esperit d’una multitud de seguidors i melòmans alteans que, com jo, sentiran anímicament la banda en la distància —ençà o enllà de la vida— i ofrenaran, molt abans de l’últim acord, uns ulls plens d’aigua agraïts per tanta bellesa creada.

 La música no és ni de guanyar ni de perdre, amics. És senzillament bellesa. Els qui la creen són, senzillament, els herois més admirables de la civilitat. Tenen garantit tots els pòdiums de l’honor en una societat desenvolupada i culta. Per això, companys de la SFA, totes les victòries són ja vostres! No importen les puntuacions, els diplomes,les medalles. Fruïu, simplement, de l’actuació. I ja ho sabeu: si de vosaltres depén, per favor, sigueu feliços. Pels músics, per totes les bandes.