Montserrat Roig i 'El temps de les cireres': la nostàlgia del futur

VALÈNCIA. Són moltes les variables que pivoten al voltant del fet literari, però una de les relacions més concloents que poden establir-se és la que definix la seua relació amb el temps. Com un element o dimensió sempre inquietant, el temps, eixa matèria evanescent que ens travessa i finalment ens destruïx, actua –en conjunció amb l’espai– com a tauler sobre el qual improvisem amb més o menys fortuna els nostres passos vacil·lants, l’efímera pretensió de permanència que la vida imposa.

Més enllà d’un concepte purament lúdic, i segons el qual qualsevol artefacte literari és valuós pel plaer o l’entreteniment que proporciona, la realitat és que l’afany de perdurabilitat en el temps és una constant humana quasi mefistofèlica, una sort de d’impossible rebel·lió de la carnalitat que des d’una tradició ben antiga està present –entre molts altres àmbits– en les arts, i que inevitablement també ha afectat i afecta a la literatura.

Que El temps de les cireres, la novel·la de Montserrat Roig, es mantinga mig segle després de la seua publicació com a títol imprescindible de la literatura catalana de la centúria passada és una prova més dels camins dubtosos que el temps establix, i de la impossibilitat del càlcul premeditat de la perdurabilitat. Perquè pels anys de la publicació d’este llibre (1977), eixa dècada i l’anterior foren terrenys fèrtils d’invents i experimentacions literaris, de variats atreviments que, més enllà de la voluntat d’épater, portaven implícits la candorosa arrogància del trencament i la vocació de romandre, des de l’estupor provocat per l’esclat pretesament genial, en la immortalitat de les lletres.

No cal dir que, on tants naufragaren i ja són oblit, El temps de les cireres es manté ben viva a hores d’ara. Potser la fórmula de la pervivència postrema siga l’absència de fórmula. O que, a banda del talent i l’ofici sempre necessaris, de posseir la capacitat d’armar un conjunt que tècnicament funcione, un requisit imprescindible siga que allò propiciat pel talent i la tècnica fluïsca amb autenticitat i sobretot amb naturalitat (entenent ací que, per exemple, l’Ulisses fluïx, dins de la molt particular ment de Joyce, de manera natural, sense més artificis que els que demana la pròpia genuïnitat).

Montserrat Roig (Barcelona, 1946–1991) només tenia 30 anys quan va guanyar amb El temps de les cireres el premi Sant Jordi de novel·la. No era el primer. Als 24 ja havia guanyat el Víctor Català de 1971 pel llibre de relats Molta roba i poc sabó. Fins a eixe moment havia patit i gaudit els privilegis i les misèries d’un temps i d’un país, els avatars d’una infància a l’ombra poderosa de l’Eixample i una adolescència inserida de dalt a baix en la dècada prodigiosa: moviments de resistència al franquisme, una universitat convulsa o el descobriment del feminisme i la literatura com les millors raons per a lluitar. Un bagatge que la faria viure acceleradament com a periodista tot terreny o com a escriptora, però també –i sobretot– com a dona lliure, sempre en primera línia per a riure o divertir-se amb tot, per a dissentir de manera permanent en busca de la llum o amar apassionadament, com si intuïra l’horitzó de la malaltia cruel que li llevaria la vida als 45 anys.

El temps de les cireres (Edicions 62, 1977) és un llibre d’una infreqüent maduresa en algú de l’edat de Montserrat Roig quan el va escriure. Presentat en tercera persona i dividit en sis parts, l’excusa per al desplegament del teixit narratiu és la tornada de Natàlia Miralpeix (la suposada protagonista, encara que essencialment actua més com a eix central) a la Barcelona de 1974, en els dies de l’execució de Salvador Puig Antich, després de dotze anys vivint a França i Anglaterra. El temps de la narració estricta abasta a penes una setmana des del moment d’eixa arribada, però en realitat les incursions en la memòria del passat són constants i van molt més enllà, projectant-se en un estudiat desorde fins a cinquanta anys arrere.

Eixe retrobament amb la seua ciutat i els seus parents en els temps en què la protagonista inicia la maduresa, ja de tornada de moltes coses i carregada d’un cert desencant, és el contrast necessari per a oferir la crònica d’una part de la burgesia barcelonina, un esplèndid retrat familiar de les moltes renúncies i expectatives fraudulentes que servixen per a fer tornar a Natàlia un vell perfum inalterable o la persistència del masclisme i el classisme (este darrer present en ella mateixa), profundament enfeltrits en determinats ambients.

Tot traspua en El temps de les cireres una dolça tristor, un dubte permanent, una profunda decadència que ni la domèstica modernitat ni els avanços materials poden ocultar, la constatació de la grisor dels temps del franquisme terminal, la melancolia indefinida que el mateix títol incorpora com la busca de la felicitat esquiva, en uns temps arcàdics, idealitzats, alhora passat i desitjat futur, traduït dels versos de J. B. Clément, un poeta de la Commune francesa: “Quand vous en serez au temps des cerises / Si vous n’aimez pas les chagrins d’amour”, i recitats per un dels amants de Natàlia, abans de la seua fugida i les sòrdides circumstàncies que l’envoltaren.

Molt més enllà de la més que correcta estructura narrativa, de l’emoció adequadament continguda i dels trets generacionals i socials inevitables (i que ens permetran sempre disposar d’un magnífic retrat, cruel a vegades, però indefectiblement precís), El temps de les cireres és també una de les grans novel·les de la ciutat de Barcelona, d’amor per Barcelona, i forma ja part d’un panteó que inclou llibres com La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, la Vida Privada de Josep Maria de Sagarra, La ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza, certes novel·les de Juan Marsé o Vázquez Montalbán o El dia que va morir Marilyn de Terenci Moix, amb qui Montserrat Roig compartix, a més de l’esperança d’uns temps perduts i certa merescuda mitificació, la punta de llança d’una renovació de la literatura catalana (la dels 60-70 del segle XX) de la qual foren pioners i exigents i encertats cantors.

Filla il·lustre, eternament enyorada de l’Eixample barceloní que tan bé coneixia i que tan bé va reflectir en les pàgines d’amor-odi que romanen eternament en esta i altres novel·les seues, Montserrat Roig quedarà com una renovadora des d’eixa ortodòxia formal que alternava amb puntellades irreverents, desinfectants, aquells brillants llampecs de festiva ràbia que farien d’ella la gran escriptora en què es convertiria i amb els quals, de ben segur, l’adolescent que un dia va ser enfrontava les contradiccions o les injustícies, sempre esperant l’arribada del temps de les cireres.