Memòria històrica 

El ministre de Cultura i Esport d’Espanya, senyor Miquel Iceta, ho acaba de deixar clar. Parlant de si mateix en tercera persona, a la manera dels grans il·luminats capaços de desdoblar o multiplicar la pròpia personalitat tant com calga segons la conveniència, ha volgut deixar les coses meridianament clares amb una frase que clarament aspirava a titular de premsa: «Este ministro no lo va a autorizar.» Per a això serveix, precisament, el joguet de l’autoritat autoritària: per a autoritzar o per a no autoritzar segons quines coses que es puguen presentar. I aquesta vegada tocava no autoritzar: No, de cap de les maneres, no. «Este ministro no lo va a autoritzar!»

La cosa, com deuen saber, va ser despús-ahir de matí, a la Casa de la Mediterrània d’Alacant, en un col·loqui titulat «Objectiu cultura» que organitzava el Fòrum Més Europa del diari Información. L’alcalde d’Elx, Carlos González, amb un deix d’esperançada candidesa li va venir a demanar a l’ínclit Iceta: «Això de la Dama com ho tenim, ministre?» I la resposta, inequívoca, encara ressona, com una sorollosa bufetada o calbot, entre les parets de l’antiga estació de Múrcia —i degudament aspergida per tots els mitjans de comunicació. «Este ministro no lo va a autoritzar!»

Aquesta cançó de la Dama d’Elx no és precisament nova. Cada cert temps torna a posar-se de moda sobre la taula de l’actualitat mediàtica amb puntual regularitat. El guió es repeteix una i una altra vegada amb diferents protagonistes fins a l’extrem de la caldositat. Des del País Valencià —des d’Elx, particularment— reclamem el retorn de la Dama a casa; i des de Madrid, indefectiblement, se’ns nega autoritàriament la possibilitat de la restitució amb el sabut argument que els tècnics —els tècnics del Museu Arqueològic Nacional de Madrid, s’entén— en desaconsellen el trasllat. I fins a la pròxima envestida, qui dia passa any empeny. I amén.

Tanmateix, en aquest suadíssim assumpte de la madrilenya apropiació de la Dama d’Elx i la sistemàtica desatenció del Gobierno central a la petició valenciana del retorn a casa, potser convindria aplicar això que ara se’n diu la «memòria històrica». Recordar, per exemple, que l’any passat se’n commemorava el 125 aniversari de la troballa, per tal com va ser el 4 d’agost de 1897 quan, a les entranyes de la terra de l’Alcúdia d’Elx es va aparéixer ella, la dona, la senyora, la Reina. I el poble d’Elx no va dubtar a reconéixer-la i batejar-la immediatament: «La Reina Mora»! I emocionadament la va portar, aquella «Reina», des de l’Alcúdia, a un balcó del centre de la ciutat, on va ser exposada, emmarcada amb palmes de palmera com si fora una Marededéu…

Tot això mereix ser recordat, per descomptat. D’acord. Però també mereix ser remembrat —ai!— que, si el 4 d’agost d’aquell any de 1897 es va fer l’excepcional troballa de la dama, a penes el catorze dies després, el 18 d’agost, el senyor Manuel Campello Antón, propietari dels terrenys de l’Alcúdia on la Reina havia romàs soterrada durant segles, ja havia tancat amb Pierre Paris un tracte de compravenda per 4.000 francs (al canvi, unes 5.200 pessetes). Fet i fet, el 30 d’agost d’aquell mateix any de la hierofania la Dama arribava a Alacant, ben a prop del lloc on el ministre Iceta va fer les declaracions; el 31 ja n’havia eixit en direcció a Marsella; i poc després arribava a la seua destinació final: el Museu del Louvre de París.

Tanmateix, posats a fer memòria, potser convindria preguntar-se: «I per què el senyor Manuel Campello Antón es va vendre la Dama tan ràpidament, tan inconscientment, tan alegrement»? Com va poder ser que la «Reina Mora», en només vint-i-sis dies —certament, un temps rècord!— fora venuda, empaquetada i enviada a França? Caldria prendre’n nota, perquè no és aquest un assumpte menor en la història de la Dama: entre altres raons, per la misèria, la ignorància, la desconsideració i la negligència envers el propi patrimoni que, segons sembla, ja van exhibir les autoritats espanyoles del moment. Perquè el cas és que tot apunta que el doctor Manuel Campello, en el moment de vendre-li la Dama a Pierre Paris, va sospesar el fet que el Museu Arqueològic Nacional li devia diners i li havia causat mil maldecaps i mil traves administratives i econòmiques amb motiu d’unes altres peces arqueològiques que prèviament hi havia venut. «Aquest home va amb diners per davant i sí que és de fiar, no com aquells de Madrid. Que caram! El que hi ha al cove és peix; i el que hi ha a la mar, pesquera!», degué pensar segurament el doctor Campello. I heus ací que la Dama, als catorze dies de ser trobada —als catorze dies!—, ja havia estat venuda a l’arqueòleg francès.

Quaranta-quatre anys va durar l’estada de la Dama d’Elx al Museu del Louvre de París. De fet, la denominació amb què universalment se la coneix actualment, «la Dama d’Elx» no deixa de ser, precisament, un gal·licisme d’aquell primer temps a França: de la mateixa manera que els parisencs tenien «Notre-Dame», aquella altra «Dame» va ser denominada, amb tota lògica, com «la Dame d'Elche»: «la Dama d’Elx». Tot això convindria recordar-ho, sempre que parlem de la Dama... Perquè caldrà que tinguem ben present que si la Dama es troba ara a Madrid —i no a París, ni tampoc a Elx— és per la gestió i la voluntat de... Vinga, anem on anàvem. Poca broma: per la gestió i la voluntat d’un tal Francisco Franco Bahamonde.  

Sí: el molt general Franco —molt general o generalíssim: «el Generalísimo»— és qui va dirimir, poc després d’acabada la Guerra (in)Civil Espanyola, i aprofitant la conjuntura de l’impetigen nazi que es va estendre per Europa, França inclosa, durant la Segona Guerra Mundial: «La Dama, a Madrid!» I va ser així que el 10 de febrer de 1941, després de les negociacions de Franco amb el Govern de Vichy, l’escultura va tornar... No a Elx, naturalment: sinó a Madrid. Parlant en plata: respon a una decisió del règim feixista de Franco, perfectament coherent amb la concepció centralista de l’Estat, que la Dama d’Elx anara a parar a Madrid, i que al seu moment no tornara, en canvi, al lloc on va ser trobada, que és el lloc on s’hauria de conservar, exhibir i contextualitzar oportunament: Elx.

«Els tècnics en desaconsellen el trasllat», es justifica ara el ministre. Lògic: els tècnics no poden sinó desaconsellar, per prudència, qualsevol trasllat d’obres d’art sensibles. Però... A gosades vida que la Dama d’Elx ha pegat bacs en la seua història recent! Perquè després del perible per la Medirterrània i per França, i del viatge a Madrid des de París via Portbou es veu que cap tècnic no va desaconsellar el trasllat posterior des del Museo del Prado fins al Museu Arqueològic Nacional per mitjà d’una nova ordre ministerial franquista publicada del 29 de gener de 1971. Això sí: sense eixir mai —ai!— de la ciutat Madrid. I la veritat: no deixa de ser curiós que la preocupació respecte de la conservació de la peça siga tan —siguem-ho així— selectiva. No em vull referir ara al fet tècnicament vergonyant que es va produir a l’agost de 2017, quan uns visitants van poder comprovar que un insecte estava recorrent impunement la cara de l’emblemàtic bust iber a l’interior de la vitrina suposadament hermètica del Museu Arqueològic Nacional (MAN). Trobe més divertit recordar que al maig de l’any 2006 la Dama sí que va poder tornar a Elx —«a casa»— per a una exposició temporal. I considere una veritable llàstima que, una volta exposada provisionalment la Dama a Elx, ningú no aprofitara aquella ocasió per a haver esgrimit aleshores el mateix i idèntic argument a què ara apel·la el senyor Iceta: «Mireu: és que els tècnics desaconsellen el trasllat. I com que se’n desaconsella el trasllat, per seguretat, serem responsables: li estalviarem el viatge de tornada al MAN, i ens la quedarem per sempre mai més ací a Elx.»

No ho sé... Però deixant al marge la qüestió de les mesures preventives i de protecció, que òbviament haurien de ser sempre màximes i exquisides (cosa que, dic jo, hauria d’incloure, posem per cas, l’evitació de l’afecció per insectes...), potser ha arribat el moment de plantejar les coses com són i de dir-les pel seu nom: on hauria d’estar la Dama d’Elx és a Elx i, de fet, és una vergonya que no hi estiga; perquè si la Dama està a Madrid tal dia com hui, 11 de març de 2023, és —no passa res si la veritat es diu clarament i sense embuts— per una decisió centralista franquista que cap govern democràtic mai no s’ha atrevit encara a revertir. Més encara: pocs fets simbòlics resulten tan eloqüents respecte del fet que l’allargassada ombra del centralisme franquista continua projectant-se sobre la nostra contemporaneïtat com la tossuda i infame retenció de la Dama d’Elx a Madrid. En aquest sentit, hi ha prou a contrastar el cas del conflicte entre Aragó i Catalunya a propòsit de les obres d’art de Sixena amb aquest altre de la Dama d’Elx per a constatar —ai!— la insuportable hipocresia que pot arribar a practicar-se a l’Estat espanyol en matèria de gestió i restitució del patrimoni artístic i arqueològic.

S’hi poden posar sobre la taula de les discussions tots els arguments tècnics que es vulguen. D’acord. Però, al capdavall, hi ha un principi que —si més no als meus ulls— hauria de pesar més que cap altre. I és que les obres d’art mereixen ser exhibides, posades en valor, estimades i contextualitzades al lloc on van ser localitzades. I si resulta que constitueixen un reclam cultural, turístic o econòmic, cap poble o cap lloc té més dret a rendibilitzar-lo que aquell a què històricament pertany. Qualsevol alternativa a aquest principi elemental ens hauria de fer parlar, sense tabús —i diccionari en mà!— d’espoli, desposseïment, exacció, evicció o expilació: pràctiques pròpies d’un plantejament colonialista del tot incompatible amb cap forma civilitzada de democràcia.

Que la Dama d’Elx continue a Madrid —i no a Elx— no és sinó una recialla del centralisme franquista que es veu que encara perdura en la mentalitat i en la sociologia de l’Espanya contemporània. «Este ministro no lo va a autoritzar», sentenciava, autoritari, despús-ahir, el peculiar ministre Miquel Iceta a Alacant. I no s’adonava —o no volia adonar-se— que amb una tal frase, proferida en tercera persona, a la manera dels grans il·luminats capaços de desdoblar o multiplicar la pròpia personalitat tant com calga segons la conveniència, no feia sinó palesar, preservar i perpetuar la dèria centralista del règim franquista que, en connivència amb el Govern de Vichy col·laboracionista del Tercer Reich, va portar i va retenir al febrer de 1941 la Dama d’Elx a Madrid en detriment d’Elx. Al meu parer —necessitava dir-ho— tot un ultratge i una falta de respecte al poble valencià. I, més en general, també a la memòria. Exactament: a això que se’n diu la «memòria històrica».