La memòria dels anys viscuts és «un trist privilegi de l’edat». Perquè, ben mirat, què som, sinó la memòria dels instants, els sabers, les sensacions, les paraules i les persones que hem conegut? A penes un cos més o menys estrafet; i, si es vol, un pomell d’esperances... Però memòria. Això som, en essència: els nostres records, les marques del temps passat, el rastre de les carícies i els arraps que les persones i l’experiència ens han deixat en l’esperit. No som sinó les nostres membrances. I és només sobre la base d’aquestes membrances que tenim la facultat de sentir, pensar, comprendre, estimar, emocionar-nos i aprendre: de viure, en definitiva, noves experiències —que també esdevindran memòria.
La memòria no solament dignifica les persones: som persones, precisament, en la mesura que tenim memòria —sentiments, pensaments, paraules, emocions, incerteses... Potser per això les persones que despús-ahir dijous, a poqueta nit, ens vam congregar a la llibreria Pynchon&Co d’Alacant teníem raons sobrades per a sentir-nos especialment humanes —especialment privilegiades— amb l’oportunitat de participar en un acte de record i homenatge al doctor i poeta Lluís Alpera amb motiu del primer aniversari del seu traspàs.
Recorde que just tal dia com avui, 14 de desembre, ara fa un any, presentàvem a Altea els llibres Gens il·lustres, de Tom Colomer, i Murta i els minairons, de Mercè Climent: guanyadors, respectivament, del Premi Carmelina Sánchez-Cutillas i el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil. Vivíem la joia d’una veritable festa de la literatura a la Casa de Cultura d’Altea. Teníem, per això, els mòbils desconnectats. I no va ser sinó acabat l’acte, passades les nou i mitja de la nit, que vaig llegir el WhatsApp que Emili Rodríguez-Bernabeu m’havia enviat a les 20:15 h: «Joan, tenim Lluís Alpera ingressat a l’Hospital amb un ictus en estat crític. Probablement no eixirà.» I, sense temps per a encaixar la inesperada notícia, mentre autors, representants institucionals, amics, coneguts i saludats celebraven eufòricament al meu voltant l’èxit de l’acte dels Premis Altea, vaig haver de llegir en la pantalleta del mòbil un nou missatge d’Emili, enviat a les 22:01 h: «Lluís Alpera ha mort fa una hora. Encara no sabem quan serà l’enterrament.»
Amb Lluís —dijous ho comentava en veu alta— m’ha passat una cosa molt curiosa. I és que no em vaig saber creure la notícia de la seua mort. Fet i fet —la cosa és encara més grossa!—, encara ara, un any després, no me l’acabe de creure. És, segurament, un parany de la memòria —i de la consciència—, però tinc la sensació que un dia qualsevol me’l podré tornar a trobar passejant pels carrers d’Alacant, amb les mans a l’esquena, els cabells blancs, el cos espigat, els ulls clars, el somriure contagiós, l’habitual afabilitat, la seua inimitable, efusiva i enjogassada expressivitat...
—Xe, Lluís!
—Home, Joan, com estàs?
Dijous, durant l’exquisit i multitudinari acte de record i homenatge a Lluís Alpera, a la llibreria Pynchon&Co d’Alacant, em vaig preguntar per què no m’he sabut creure encara la mort de Lluís Alpera. I la resposta no pot ser més pueril, ni més irracional. Però és la que és. I és: perquè Lluís era una d’aquelles persones que semblava que no es podia morir mai. En el moment de les evocacions, les primeres paraules que em venen al cap són —en faig la prova— jovialitat, carisma, extraversió, vitalitat... Tots els qui el vam tractar sabem que Lluís adesiara feia alperades. I tots segur que retenim vivament en la memòria la singularíssima manera que tenia de fer les classes, o —no vull dir res!— l’inconfusible estil que exhibia a l’hora de declamar versos. Qui, que l’haja conegut i tractat, no recorda vivament la veu de Lluís (com si la poguera sentir ara!) recitant en veu alta aquests o aquells versos propis? «Oh Cabanyal de la infància que et perds / aquesta lluitadora de peixos i paneres! / Des del fons del pèrfid silenci que palpe, / revindran memòries, randes i gladiols, / el llustret d’alguna que altra sabata de xarol, / sentors de menjar calent a taula, ulls tendres / i tactes diaris que confirmaven dia a dia / l’or solitari i ardent d'unes hores efímeres.» O recitant els versos d’altres: qui dels seus coneguts no el recorda declamant espectacularment els versos —essencials, primaris, populars, lluminosos, hedonistes, domèstics— d’Estellés? «Res no m’agrada tant / com enramar-me d’oli cru / el pimentó torrat, tallat en tires. [...] / després, en un pessic / del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, / agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, / eucarísticament, / me’l mire en l’aire. / De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme / cloc els ulls i me’l fot.»
Lluís quedarà. L’acte de dijous no feia sinó confirmar-me’n la certesa. Lluís quedarà fermament arrelat a la memòria col·lectiva de la ciutat d’Alacant, perquè ha estat això que en diuen «una persona icònica en un temps i un país». No debades, Lluís va encarnar durant anys, ell a soles, l’àrea de Filologia Catalana durant els difícils inicis de la Universitat d’Alacant. I, de més a més —poca broma—, des d’Alacant estant ha deixat per a la posteritat el llegat d’una molt estimable obra poètica feliçment reunida, a temps de fruir-ho en vida, en el volum Ulisses i la mar dels Sargassos. Poesia 1963-2017.
Al capdavall, l’Ítaca dels poetes és potser feta de versos. De sentiments. I de memòries. Em fa l’efecte que l’acte de dijous, a la llibreria Pynchon&Co d’Alacant, va ser fet d’això: de paraules, emocions, records i enyorances. A més de la veu del seu fill David Alpera —«David, fill meu, el ros dels teus cabells / cabriola entre els aspres dits de la nostra terra», escrivia Lluís en Tempesta d’argent (1986)—, s’hi va poder sentir la veu ferma, emotiva i imprescindible d’Emili Rodríguez-Bernabeu, que abans de parlar de la vida i l’obra de Lluís va recordar el moment de l’últim adeu a la unitat de danys cerebrals de l’Hospital, on havien ingressat Alpera en un greu estat de coma per l’accident cerebrovascular que acabava de patir: «“És Emili”, li va dir María José, la seua dona. Li vaig estrényer la mà. Va ser el darrer contacte d’amistat personal i literària que va tenir Lluís, crec. “Emili...”, digué quasi inaudible des del pou d’inconsciència d’on tractava d’eixir. Em vaig acomiadar d’ell. “Ànim, Lluís!”, li vaig dir. I en el seu somni, d’on tractà d’eixir, em va estrényer la mà. Després, el silenci. Lluís Alpera va morir aquella nit.»
El testimoni d’Emili crec que té, enllà de l’extraordinari valor de la humanitat, un veritable valor històric. Perquè Emili Rodríguez-Bernabeu i Lluís Alpera són els dos grans poetes: el poetes han posat veu i versos a la ciutat d’Alacant contra l’adversitat del franquisme, i en el moment clau de la represa i la incipient normalitat cultural i literària. I potser caldria recordar que una ciutat sense veu fora una ciutat muda...
Si la intervenció d’Emili va deixar l’auditori amb un nuc a la gola, ningú no el va poder desfer durant l’actuació de la neta de Lluís, Laia Alpera, tocant l’oboé, com tampoc amb el parlament que tot seguit va presentar l’exquisida i elegantíssima conductora i mantenidora de luxe que l’acte va tenir: la catedràtica i actual directora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, Marinela Garcia. Era el torn d’Enric Balaguer, una de les veus més sàvies, seductores, sensibles i lúcides de què ara com ara disposa la ciutat d’Alacant —i la cultura valenciana, en general.
Enric, amb un to especialment poètic, tendre i entranyable, va llegir una carta a Lluís, el company desaparegut, amb una estranya simplicitat, veritat i nuesa en les paraules. Va fer que els ulls dels assistents s’humitejaren: «Benvolgut Lluís, fa un any que no et veiem. No has vingut a cap presentació de llibres, ni a cap conferència. Tampoc no t’hem trobat en les pel·lícules que posaven a la Seu o als Anna; ni en els míting (i portem tres campanyes electorals en un any!). Tampoc no ens hem tupat passejant pels carrers d’Alacant. [...] De tant en tant òbric Ulisses i la mar dels Sargassos i llig algun poema; sent la teua veu a cau d’orella; t’imagine gesticulant i amb el teu migsomriure final; les paraules llisquen, sense cap animació fingida, mossegant el desfici i la nit, abocant calor al gel, bàlsam al neguit. [...] Viure a la intempèrie et feia escriure versos. La poesia era un coixí, un aixopluc, una casa d’acollida. Flassada per al fred, aliment per a combatre el desamor, però també al·licient per a veure amb ulls nets la meravella de cada dia... [...] Aprendrem algun dia a viure? Sabrem lliscar per la vida sense pesantors? Rient-nos de tot? Aprendrem a no malbaratar l’energia en conflictes i rivalitats? Et trobem a faltar, Lluís. Una abraçada.»
Tampoc no hi va faltar la veu del professor Biel Sansano, l’amic a qui Lluís va voler dedicar l’últim llibre publicat en vida, Lírica contemporània i altes escrits (que per un d’aquells atzar del destí vaig tindre l’honor d’editar i presentar en l’IAC Juan Gil-Albert, el 13 de setembre de 2018, a penes tres mesos abans de la mort). «Per a Paco Gimeno i Biel Sansano, amics incondicionals», en deia exactament la dedicatòria. I Biel, l’amic efectivament incondicional de Lluís, després de recordar i reivindicar la dilatada trajectòria acadèmica i vital d’Alpera (que abans d’arribar a Alacant ja havia passat per Madrid, València i els Estats Units d’Amèrica, on el 1966 havia impulsat la publicació de l’antologia bilingüe Anthology of Valencian Realist Poetry en la revista literària Identity Magazine de la Universitat de Harvard), va explicar alguns dels detalls de la donació de la biblioteca de Lluís Alpera a la Universitat: «Lluís Alpera, mitjançant el seu fill David, ens demostra una altra vegada més la seua generositat: ha llegat a la Universitat d’Alacant, al Departament de Filologia Catalana —als nostres estudiants i al professorat— la biblioteca personal. Es tracta d’un fons documental divers. D’una banda, hi ha un conjunt de títols procedents d’avantpassats que inclou obres de dret i de literatura espanyola que es remunten al segle XIX. De l’altra, un seguit de manuals i obres relacionades amb la seua vocació acadèmica inicial —i primera especialització—: la filologia romànica i la sociolingüística. Un altre apartat el constitueix una munió d’obres literàries, sobretot contemporànies. I finalment: centenars de volums de revistes de filologia, literàries o culturals, que sense cap mena de dubte contribuiran a completar col·leccions de la nostra biblioteca universitària. Cal fer menció a banda del conjunt de llibres de poesia: un corpus molt complet de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX, però singularment ric pel que fa a la poesia valenciana del període. Si es compleix el pla previst, al mes de gener tot el conjunt serà depositat a la biblioteca universitària. Tot i la dificultat d’alfarrassar amb un sol colp d’ull el contingut de la biblioteca, jo diria que hi ha entre quatre mil i cinc mil documents que reforçaran de forma notable el fons de filologia catalana i de filologia romànica existents en la Universitat d’Alacant. La nostra docència i la nostra investigació, n’estic convençut, se’n beneficiaran.»
En aquest punt va arribar, als meus ulls, un dels moments potser més transcendents de la nit. És quan el catedràtic Biel Sansano va anunciar: «Les disposicions últimes del doctor Alpera sembla que no diuen res sobre la documentació personal. Això no obstant, per voluntat del seu fill David, tot l’arxiu personal (tant el que afecta l’obra literària com a l’activisme cultural, documentació acadèmica, altres manuscrits, correspondència, etc.) seran depositats, també, a la Universitat d’Alacant a fi de posar-lo a disposició dels investigadors i de les investigadores que en un futur puguen interessar-se per l’obra cultural i literària del doctor Alpera.» I hi va prosseguir, ja amb un to més personal i sentit: «Soc conscient que no em correspon a mi... Però, per la part que em toca com a investigador i com a docent de la Universitat d’Alacant, no sé estar-me de dir: “David, Cintia, Laia, María José... Moltes Gràcies! Moltes gràcies per preservar la memòria del doctor Lluís Alpera. I per fer la nostra Universitat més rica.”» És, aquest —sobra dir-ho—, un «moltes gràcies» que no puc deixar de subscriure públicament i efusiva. I que no dubte que és unànime al si del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant.
Després de la intervenció del catedràtic Sansano, personalitats tan significatives com Gràcia Jiménez, Joaquim Espinós, Lliris Picó o Mari Àngels Francés van llegir poemes de Lluís. I, fins i tot, encara hi va haver temps per a la lectura no programada d’un poema dedicat a Lluís per una de les admiradores que hi havia entre els assistents, Elisa Camarena.
La bona qüestió és que, ara que comencen a assolar-se, poc a poc i en calent, les sensacions de l’acte d’homenatge i record a Lluís Alpera, prove de fer com Enric Balaguer. En la càlida solitud del despatx prenc entre mans, indeliberadament, el volum d’Ulisses i la mar dels Sargassos. Instintivament pessigue uns poemes a l’atzar. Fins que centre la vista en la pàgina 307, l’última del poemari L’emperadriu de l’Orient. I sent de sobte la veu de Lluís que em recita a cau d’orella:
EPITAFI
No deixes mai passar, poeta,
totes les joventuts i els mots
que podran encisar-te la vida.
Al cap i a la fi, això serà
l’únic repte teu davant la mort.
No els deixarem passar, Lluís. Creu-me: mentre tindrem llum als ulls farem ben nostres totes les joventuts i totes les paraules que encisen la vida. Intuïm que una ciutat que recorda i honora els seus poetes és una ciutat que ben mereix, encara, el benefici de l’esperança. I tenim encara, de més a més, la veu, la consciència, l’alegria. I aquest «trist privilegi de l’edat» que és la memòria —empeltada de melangia.
