Màsters de la política

Del llibre VIIé de la República, la interpratació habitual de les paraules de Plató, no sembre innocent, més aïna interessada, és la lloança de la figura del filòsof-rei, aquell que ha dedicat els seus primers cinquanta anys de vida a l’amor pel coneixement, a l’estudi de la ciència del Bé, els únics preparats per instaurar la dictadura de l’aristrocràcia del coneixement, perquè el govern només el mereix el qui sap, el qui ha dedicat la vida a esbrinar les Idees i a purificar l'ànima

Gairebé cent anys abans, a l’altra banda del món, Confuci assentava les bases de la selecció del personal funcionari del govern de la Dinastia Zhou, mitjançant unes proves d’oposició que mesuraven els mèrits dels candidats, d’acord amb les tasques que havien de realitzar.

L’any 1958 el sociòleg i polític socialdemòcrata britànic Michael Young publicava una novel·la distòpica, una d’aquelles narracions que miraven d’apropar el pensament polític a un públic lector més ampli que el de les publicacions acadèmiques, amb el títol The rise of the Meritocracy, on s’hi mostrava una societat en la qual la intel·ligència i el mèrit s'han convertit en el principi central, reemplaçant les divisions anteriors de les classes socials i on s’ha creat una societat estratificada entre una elit que mereix el poder d’acord amb els seus mèrits (acadèmics, laborals, socials,...) i una classe inferior no autoritzada per arribar als llocs de poder, a causa de la seua manca de mèrits.

El problema és que molts dels politòlegs, sociòlegs i polítics que han fet servir aquesta teoria per defensar un canvi polític que faça un pas endavant més enllà de la democràcia, que ja era un pas més enllà de l’aristocràcia, no saben llegir, o al menys, han demostrat que les seues habilitats lectores són molt minses. Perquè la novel·la de Young era una sàtira. Superar la democràcia per la meritocràcia no és un pas endavant, sinò un pas endarrere cap a un altre tipus d’aristocràcia.

Perquè al capdavall, algú ha de predissenyar els requisits que s’han d’acomplir per ser considerat meritori, i és clar que les classes es protegeixen entre si.

El problema no és si tens un màster real o fictici. Si has anat a treure’t un títol a Harvard o Aravaca. Si has fet més bonic el teu currículum i li has afegit unes estàncies de meditació al Tibet, unes jornades de Tai-txi-txuan amb Jackie Chan, o un doctorat en física quàntica per a poder fer de endevinador del Tarot nocturn. La conseqüència real de la sobredimensió dels expedients curriculars és fer creure que només poden governar aquells que omplin més pàgines de formació en la seua experiència.

Aquest és un parany en què ha caigut gran part de l’esquerra, atacant tots aquells assessors i polítics “que no saben fe la o amb un canut”, i que estaven cobrant pastes ganses a costa de l’erari públic. Com sempre, des del bàndol contrari els han manllevat l’argument, i han creat un marc referencial en què els és molt fàcil guanyar, només s’han d’inventar els títols, només han de decidir que les competicions setmanals de petanca tenen la consideració de crèdits universitaris, i mantindre l’aristocràcia del segell al capdavall de les administracions.

Error. La formació per se només capacita per a competir en millors condicions, no és causa consegüent obtenir un lloc de responsabilitat. La democràcia és la possibilitat de poder competir en igualtat de condicions, i qui demostra ser millor en la competició, agafar prestats durant un temps determinat i tancat els mecanismes del poder, i deixar-los anar en passar el seu temps, siga bona o roïna la seua aportació. 

Fa igual si es renuncia a un títol que mai no s’ha tingut, el mal és fer creure que només amb un títol s’hi pot arribar. I fins i tot els títols veritables poden contindre falsedat.