CASTELLÓ. Fa deu anys que Marta Romero (Benicarló, 1986) va començar a gravar a la seua àvia Trini, la qual va ser diagnosticada d'Alzheimer. En un impuls per atrapar el temps i capturar tots els moments que aquesta visquera des d'aleshores, la cineasta va registrar reunions familiars i celebracions, moments íntims i quotidians i també d'altres malauradament més dolosos. I és que, per molt que buscara estar a prop de la seua família, com relata la documentalista, "ella cada vegada se n'anava una mica més lluny" a causa de la malaltia. "Ningú es fa a la idea de com és el dia en què algú a qui estimes tant ja no et reconeix. És una pena d'aquestes que no tenen nom. En aquell moment només podia veure això, un dolor que cobria qualsevol altra cosa", assenyala Romero, qui tant de bo va acabar fent un documental que no sols se sosté per la tristesa d'una pèrdua.
Al film, que ha comptat amb la producció de Distrito Films, l'ajuda d'À Punt i TV3 i va guanyar 2 premis al Mentoring Project de Barcelona i va passar pel programa d’asessorament de les Dones Visuals, també es relata la història d'amor de Trini i Paco. "L'amor en circumstàncies de dificultat adquireix un protagonisme absolut i aclaparador. I que a la vegada dota de llum i calidesa aquesta part final de la vida que tots, més o menys íntimament, també coneixem", explica Romero, qui va canviar la seua manera de gravar quan va entendre açò. "Durant anys no he estat registrant el que se'n va, sinó allò que roman".
La història que pròximament estrenarà entremescla filmacions casolanes, pròpies del cinema domèstic, que mostren moments essencials i necessaris de Trini, com per exemple el moment en el qual la protagonista llegeix el seu diari o veu a la seua neta Aitana nàixer; amb gravacions amb un estil més proper a la ficció cinematogràfica on l'escena es situa la major part del temps en els últims anys de vida de Trini, quan aquesta ha de ser ingressada a un geriàtric. Moment en el qual la vida de Paco també dona un gir, ja que ambdós són un.
Cada dia, es llava, esmorza, es dutxa i va a la residència. Paco procura que a Trini no li falte de res; la pentina, li revisa la roba i li dona una beguda energètica. Fan partides del 'cinquillo' i es donen companyia mútua. Així diàriament fins que la pandèmia arriba sense avisar i el matrimoni deixa de veure's a causa del confinament.
En eixe moment, els seus fills busquen la manera que puguen comunicar-se a través de la pantalla, però per a Paco no serà suficient, ja que un cop estalla la pandemia ja no se sap si es podran tornar a veure i si Paco podrà estar al seu costat fins al final.
"L'amor del meu avi és tan gran que la meua àvia està present en tot moment", manifesta Romero, qui ha volgut per tot això, fer un petit homenatge a la seua àvia Trini, però també a l'avi Paco. El treball documental s'inicia intentant atrapar la memòria i es converteix en una emotiva pel·lícula sobre l'amor amb la qual espera que molta gent es puga sentir identificada. Més que un diari familiar o un document personal, el que la castellonenca ha volgut crear així és un relat emotiu i universal. Per a aconseguir-ho, s'ha rodejat a més de l'story editor de ficció Ana Sanz-Magallón i la muntadora documental Florencia Aliberti.
Amb tot, no és aquesta la primera volta que la cineasta s'enfronta a la càmera. Marta Romero va ser nominada als últims Premis Gaudí dins de la categoria de Millor Curtmetratge, per Facunda. Una obra que va ser premiada dins de la secció provincial del Festival Vist de Vila-real i que guarda molt de vincle amb aquest llargmetratge. En efecte, naix en ple procés d'investigació de la pel·lícula documental sobre Trini.
Interessada en saber més sobre la seua àvia, la benicarlanda va viatjar fins a La Solana, un poble de La Manxa, per a gravar a la seua germana Facunda. "Des de ben petita m'ha fascinat el seu sentit d'humor i la seua forma de relacionar-se amb els altres", explica. El propòsit era, per això, documentar l'esdevenir dels dies d'aquesta octogenària que, tots els estius, torna al seu poble natal per viure sola a la seua casa de tota la vida. Però, tant natural i espontània és Facunda, que acaba boicotejant el documental. "Facunda no és l'octogenària vídua que viu sola al poble, sinó algú sorprenentment plena de vida, ganes, amigues i amb suficient carisma per a detenir-se en ella i compartir les diferents maneres de fer cinema", assevera Romero.
El resultat d'aquest curtmetratge va ser, certament, una peça tendra però també molt divertida que aconsegueix durant els seus 15 minuts atrapar a l'espectador. L'obra ha aconseguit entrar fins i tot al catàleg de la plataforma de streaming Filmin i va ser estrenada mundialment al festival IDFA.
Sobre Marta Romero, tot i l'èxit sobtat de les seues dues obres, no té la castellonenca massa plans de futur. El més immediat serà descansar i assimilar que acaba un cicle. Una feina que va començar fa una dècada i que li ha donat moltes alegries, però també molta pena. Ara bé, si un desig té és que el seu avi puga veure el documental en la gran pantalla. Que puga sentir-se ben orgullós de si mateix i que la resta del poble, i de la família, puga observar la lluita que tots dos han exercit durant tant de temps. Sobre futures produccions, ja vindran.
David Chase ha concedido una entrevista de dos horas y media para explicar cómo concebió y desarrolló Los Soprano. Sorprendentemente, mucho fue fruto de la casualidad y de ir adaptando la idea original, un productor de televisión tiene problemas con su madre autoritaria, al gusto de los inversores. Posiblemente, su paso por Doctor en Alaska como productor ejecutivo y guionista sirvió para que aprendiera la idea de reflexionar filosóficamente sobre la vida en televisión, solo que en Los Soprano lo hizo sin optimismo
