Maria Ibars, la millor ambaixadora de la novel·la social amb 'L’últim serf'

VALÈNCIA. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l'Institut Alfons El Magnànim han retornat a les llibreries L’últim serf, la que és considerada l'obra magna de l’escriptora Maria Ibars, una de les figures més representatives de la literatura en valencià de les dècades centrals del segle XX i una de les poques que va mantindre viva la producció de novel·la en la llengua pròpia durant eixos anys. El llibre es va publicar pòstumament en 1965, poques setmanes després de la mort d’Ibars, i va ser reeditat en 1993, amb motiu del centenari de l’escriptora —que sempre ha tingut en Dénia un alt reconeixement i un record. Aquesta nova reedició és una de les grans propostes de l'Any Maria Ibars, proclamat per l'AVL.

L’últim serf transcendeix el seu context històric per abordar, a partir del desenvolupament de la lluita obrera, temes universals com la dignitat, la consciència de la justícia social i el paper silenciat de la classe obrera i de les dones dins d’aquesta. Ambientada a Dénia i la seua comarca, L’últim serf situa la seua acció en el context de la indústria de la pansa, que va marcar profundament l’economia i la vida quotidiana de la Marina Alta. Maria Ibars utilitza aquest escenari per retratar una societat en transició, on encara pervivien estructures feudals en un moment en què començaven a sorgir moviments d’organització obrera i consciència col·lectiva.

El protagonista, Batiste, és un home fidel al seu amo i immers en una relació d’obediència i dependència que exemplifica el vell sistema de relacions laborals. Inspirat en el pare de l’autora, Batiste serveix com a vehicle per explorar les tensions entre la tradició i el canvi, entre la submissió i l’esperança de llibertat. El personatge que completa el binomi és el Maltés, propietari del negoci que no dubta a fer servir totes les ferramentes de coacció i explotació a la plantilla treballadora.

L’estructura que proposa Ibars és el de l’acumulació d’històries molt concretes, quasi com si foren anècdotes o contes, que van sumant i van fer avançant la trama —com també faria en Matèria de Bretanya Carmelina Sánchez Cutillas. Així demostra, a través del detall, com les estructures de poder arribant fins a l’últim racó de l’espai de treball. Explica Carles Mulet en el pròleg que “el magatzem esdevé el personatge col·lectiu que ha de protagonitzar realment el relat”. “El magatzem és, sobretot, la munió de persones que hi treballen i configuren un univers atapeït que se’ns presenta sovint com un tot animalitzat, gregari, qualificat amb mots col·lectius com eixam, formiguer, bestiar, ramat…”.

Ibars va cuinant capítol a capítol com el despertar d’una consciència obrera (i en contraposició, o per reacció, d’una reacció de la classe burgesa) acaba esdevenint en el qüestionament de totes les estructures de poder que es donaven per fet fins aleshores i acaba generant, en les estructures col·lectives populars, el gran qüestionament que acaba obrint una nova era en l’àmbit del treball.

Ibars esdevé una ambaixadora excel·lent de la novel·la social de la dècada dels 50, però ho fa a més amb una prosa tan compromesa que sorprén que estiga escrita en mig d’una dictadura per una escriptora valenciana. La singularitat no és un aspecte menor. Tal com també assenyala Mulet: “l’absència d’una tradició literària condiciona l’estil de Maria Ibars”, especialment en el terreny de la novel·la.

La revisió crítica del llibre també destaca dos aspectes que estan presents a la novel·la encara que de forma secundària. Primer, Ibars també retrata amb compromís i claredat com les dones pateixen una violència estructural que se suma a la seua condició obrera. Una violència que està en el propi treball, que han de compatibilitzar amb el treball domèstic; o en les relacions entre elles, on moltes vegades per autodefensa no hi ha escletxes de sororitat; o en la violència sexual explícita, que reflecteix clarament la impunitat de les estructures de poder en l’àmbit del treball —el control del cos com a extensió de la figura de la serva. El pròleg assenyala que el punt de vista de Maria Ibars “no comporta cap posicionament explícitament feminista, però sí una solidaritat permanent amb les desiguals condicions de vida de les dones”.

L’altre aspecte essencial, que també la uneix a Matèria de Bretanya, és l’excel·lent capacitat d’Ibars de descriure el paisatge. L’escriptora va reunir la seua obra literària baix el lema “A l’ombra del Montgó” precisament perquè el seu punt de vista és el de reivindicar la ruralitat. En aquesta novel·la, contínuament contraposa els elements del progrés i urbans (el primer, la macroorganització fabril) al respir que suposa el context geogràfic. Un exemple preciós, en la mateixa primera pàgina de la novel·la, quan parla del temps lliure dels i les treballadores: “S’enfilarien uns en l’hora plaent pels cafetins i tavernes, anirien altres pel carrer del Marqués de Campo a trobar-se amb l’estimada i fer el passeig cap al port, deixant que l’eurítmia benefactora de la mar esborrara el cansament i els omplira de nous optimismes”.