«La tristesa és un sentiment útil per a la creativitat.» La frase —si no amb aquestes paraules, amb d’altres semblants— va ser pronunciada per la professora Margalida Pons, de la Universitat de les Illes Balears, a propòsit de la poesia de Carmelina Sánchez-Cutillas. I és que, efectivament, un sentiment de tristesa plana sovint per damunt dels versos —les imatges, les idees, els delits, els records i els sentiments— de la genial escriptora d’Altea. I no solament en l’obra poètica: el seu Diari 1964 (fins ara inèdit, però feliçment recuperat en l’Obra completa des de fa un parell de setmanes) és un niu d’anotacions a propòsit d’aquest sentiment anímic d’aflicció i abatiment. Heus-ne ací una mostra: «Crec que mai m’he sentit tan trista com enguany»; «Bona nit, Guillem; tan trist com jo, tan solitari com jo, tan fred com jo, tan buit com jo»; «una gran, profunda, immensa tristor que jo no sé pas d’on m’ix»; «Tristor, insomni, desesperança, solitud, silencis, desitjos»; «Quin dia més trist! Quin dia més buit! Crec que l’únic vertader que hi ha en la meva vida és la calavera d’en Guillem. Mort autèntica»; «tota la fredor, tota l’ermura, tota la tristor, tota la solitud, tot el silenci»; «un amor etern no dura més de dos anys. Ahir m’ho varen dir, i jo, malgrat no creure pas en l’existència de l’amor, vaig restar tota enyoradissa i trista»; «Avui fa un dia trist, gris, plugisser. Però els dies de sol també són grisencs per a mi.»; «els meus records, i la meua tristor, i l’absència»; «l’amor impossible, desesperat, trist, immens...»; «La meua tristor creix. No sé on arribarà. Hi ha delimitació per a la tristor?»; «la vida és això, una pel·lícula més o menys bona, amb un final sempre trist, sempre dissortat»; «una gran, profunda, immensa, dolça, estimada tristesa»; «Quin fred, quina tristor, quina barreja de colors i de figures, quina mentida, quina solitud!»; «Avui tinc una tristesa amable i tranquil·la. Conformada. Fatalista»; «la pesta, el desesper, la tristor, el desarrelament, el fred, el plor, el silenci els porte jo al meu cor»; «Bon dia tristesa...»; «Bona nit tristesa...»
No són —ja es veu— sintagmes i passatges precisament alegres com unes pasqües. Però ningú no en podria qüestionar tampoc la força expressiva, suggeridora, evocadora de les referències citades. Perquè, efectivament, la tristesa és una excel·lent matèria primera per a la creativitat: especialment quan es tracta d’una tristesa «vaga, ombrívola i duradora» (són aquests adjectius manllevats al diccionari), identificable amb la idea de la malenconia.
I aquesta és la qüestió: la història de l’art n’és plena, de genis malenconiosos! Més encara: el mateix estat anímic de la malenconia ha estat un motiu inspirador de milers de composicions pictòriques, gràfiques, escultòriques, fotogràfiques, literàries, fílmiques, musicals... Només cal pensar en una pintura com Melankoli d’Edvard Munch; un gravat com Melancolia I, d’Albrecht Dürer; una escultura com Melancolia, d’Antoine Bourdelle; una fotografia com Tristesa, de Julia Margaret Cameron; un clàssic com Hamlet, de Shakespeare; una pel·lícula com Melancolia, de Lars Von Trier; una cançó com Calle melancolía, de Joaquín Sabina. És un fet: pensar la vida invita inevitablement a la tristesa. Perquè la peripècia vital, tal com recordava Carmelina, té indefectiblement «un final sempre trist, sempre dissortat». I aquesta tristesa existencial, degudament reconduïda amb l’alquímia de l’art, prompte o tard condueix per força a la malenconia. «La malenconia és la felicitat d’estar trist», sentenciava el romàntic Victor Hugo. I potser no li faltava raó, al monumental escriptor francés del segle XIX.
Però... Vegem: què se n’ha fet d’aquesta trista forma de la felicitat que és la malenconia en els nostres dies? Se’n parla mai, d’aquest estat anímic en la nostra confusa postmodernitat? No és cert que, fins i tot, la mateixa paraula malenconia ha entrat en desús? Per què? Delata algun tipus de fenomen psicosocial, la crisi de l’ús quotidià d’aquesta paraula? Hem deixat de regalar-nos, per alguna raó, la felicitat de la malenconia?
En aquest camp de la tristesa anímica, el desplaçament lèxic em sembla que ha estat evident: hem esborrat del nostre vocabulari habitual, fora de l’àmbit poètic, una paraula com malenconia. I l’hem substituïda per un altre terme propi de la psiquiatria: depressió. Altrament dit: abans la gent es podia permetre el luxe de sentir-se malenconiosa; ara, en canvi, si de cas pot sentir-se deprimida. I això, amb un matís que em sembla no menor: el malenconiós o la malenconiosa pintava, dibuixava, esculpia, retratava, escrivia, componia, cantava o admirava l’infinit de la mar, mentre que el depressiu o la depressiva, ara, senzillament, va al metge. I es medica.
No. Diria que, a pesar de les convergències semàntiques que els diccionaris recullen i apunten, no és exactament la mateixa cosa la malenconia (o melancolia, o melangia, que no són sinó variants de la mateixa paraula) que la depressió. I em fa l’efecte que en aquest canvi lèxic —i conceptual— (des de la malenconia fins a la depressió) hem perdut pel camí alguna cosa suggestiva, atractívola, estimable. Hi hem perdut en la barata, vaja.
Sense malenconia, els nostres dies i les nostres nits podran semblar, sens dubte, més pragmàtics, sobris i eficients: també més adotzenats, insignificants, insulsos, convencionals, apàtics, dessabeïts i indolents. Fet i fet, la mateixa etimologia de la paraula melancolia (del grec clàssic melas, ‘negre’, i colis, ‘bilis’: bilis negra) dona ja compte d’una curiosíssima tradició cultural que remet a l’antiga creença segons la qual l’estat melancòlic es produïa per un excés de bilis negra en el difícil equilibri dels quatre humors que, suposadament, regularien el cos i el temperament: la sang, la flegma, la bilis groga i la bilis negra. El nostre Ramon Llull, home de tots els coneixements, ja s’hi referia en el seu Libre de Contemplació en Déu fa set-cents cinquanta anys: «Així com cos animat qui significa en si còlera e fleuma e sang e malencolia.» I Ausiàs March, poeta de l’amor —de l’amor espiritual i l’amor corporal—, també hi jugava fa ara sis segles aquest joc dels quatre líquids corporals associats al temperament i el caràcter: «Dins lo cos d’on les humors se discorden; / de temps en temps llur poder se trasmuda: / en un sols jorn regna malenconia, / en aquell mateix còlera, sang e fleuma.»
Fet i fet, l’exercici de revisar com s’ha anat utilitzant d’aquesta idea de malenconia al llarg del temps en la història de la literatura seria una festa que no s’acabaria mai. El poeta valencià Jordi de Sant Jordi, sense anar més lluny, ja la feia servir a primeries del segle XV per a expressar el sentiment d’enyor que l’absència de la dona amada li produïa: «Sovint sospir, dona, per vós, de lluny, / e sospirant va creixent ma follia / de vostre amor, que enaixí fort me puny / que em gira goig en gran malancolia / quan me record del vostre departir.» Igualment, aquesta vinculació de la malenconia a l’amor es pot rastrejar en Curial e Güelfa, quan l’Arta no lleva els ulls de Curial, i Güelfa li ho retrau «quasi ab malenconia i gelosia». Fins i tot, en el Tirant lo Blanc hi podem localitzar una deliciosa referència, quan Estefania argumenta picardiosament a la princesa Carmesina que, des les tres maneres possibles de l’amor («virtuosa, profitosa e viciosa»), la tercera —«com la donzella ama lo gentilhom o cavaller per son delit [...] e poden aplegar al llit encortinat e los llençols bé perfumats, e tota una nit d’hivern poden estar»— és la que li sembla «molt millor que neguna de les altres». És precisament davant d’aquesta actitud vital expressada per Estefania «de tan bona gràcia», que la princesa Carmesina «pres-se a son riure e passà-li gran part de la malenconia que tenia».
Ja es veu: des de l’edat mitjana fins als nostres dies, per dir-ho a la manera del Vicent Andrés Estellés del Llibre de meravelles, «se’n puja la malenconia com una parra per l’amor». Tanmateix, fa l’efecte —vull insistir en la idea— que la noció de malenconia, com la paraula mateixa, ha començat a dissoldre’s i a desaparéixer. Ens ho hauríem de fer mirar, això. Perquè un model de societat en què paraules i nocions com malenconia, bohèmia, somni, quimera, rebel·lia, sensibilitat, utopia o tendresa deixen de ser d’ús corrent i queden fora de circulació, té el perill d’esdevenir —per dir-ho així— una societat de suro: asèptica, deshumanitzada, dessabeïda, frívola, eixuta, vana, insubstancial.
Ens cal la malenconia, diria. Ens calen genis malenconiosos. No solament perquè la tristesa —efectivament— és un sentiment útil per a la creativitat: sinó perquè en les dies que vivim potser convé assaborir i aprofitar la bellesa feridora de la llum de la tardor —la més bonica amb diferència de tot el cicle anual, al meu parer— i deixar-se endur per la malenconia clàssica. Admirant la mar, posem per cas. Altrament, si ateníem l’actualitat política i informativa de la setmana (l’incompliment vergonyant de la ministra María Jesús Montero en relació amb la reforma del model de finançament autonòmic, el joc caïnita en la tramitació dels pressupostos i la solemne presa de pèl en el projecte de la llei audiovisual, el repunt en els contagis de la COVID-19, la pèrdua d’Almudena Grandes, la mort d’Oriol Bohigas, la retirada de Joan Manuel Serrat, etc.), per comptes d’una malenconia benigna —la felicitat d’estar trist, que en diria Victor Hugo—, ningú no ens lliuraria d’una depressió en tota regla.
Aquesta és la proposta, per tant: temptegem la felicitat. Ni que siga perquè al final de la correguda l’enyor puga guanyar la partida a la recança. Vull dir: temptegem-la, la felicitat, fins i tot, en les múltiples i inevitables formes de la tristesa. Reivindiquem la bohèmia, el somni, la quimera, la rebel·lia, la sensibilitat, la utopia, la tendresa. I si molt convé, declarem-nos —per què no?— raonablement melangiosos: afectablement partidaris de la malenconia.