Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

café del temps / OPINIÓN

L’ull de vidre

23/05/2020 - 

Ahir van finalitzar les classes del curs acadèmic 2019-2020 en la Universitat d’Alacant. Queden encara treballs, entrevistes, tutories, exàmens, actes, tribunals, reunions. Però s’han acabat les classes. I això marca un abans i un després en el calendari docent. 

Ha estat, sens dubte, un curs extraordinari, inversemblant, irreal: un curs que mai no hauríem imaginat i que segur que mai no oblidarem. Perquè la situació de pandèmia ha forçat la institució universitària a implementar l’anomenat «Pla de continuïtat docent», amb una infinitud de mesures urgents relatives a l’adaptació de la docència, l’atenció personalitzada i l’avaluació de l’alumnat per mitjà d’estratègies no presencials. Els reptes —és fàcil de dir!— han estat tan inimaginables com la mateixa crisi sanitària. I d’un dia per a l’altre la comunitat educativa ha hagut d’adaptar-se a un canvi de paradigma sense precedents, que ha afectat a àmbits tan diversos com l’adaptació curricular, la protecció de dades, la preservació de la intimitat domiciliària, les garanties d’una avaluació no presencial, la gestió d’aules i recursos virtuals, l’educació en línia, la conciliació del teletreball amb les urgències familiars, les formes de docència síncrona i asíncrona, les videotutories, la interacció telecomunicativa amb l’alumnat (i entre el mateix alumnat), la rendibilització de materials i plataformes digitals, etc.

El fet és que enguany, obligats per les circumstàncies del confinament, centenars de professores i professors ens hem vist inopinadament impel·lits a fer les nostres classes des de casa, telemàticament. Tinc per a mi que la Universitat d’Alacant, en aquest procés d’adaptació forçada i urgent, ha aconseguit demostrar, una volta més, que no solament és una universitat gran sinó també una gran universitat. I, quan ens hem volgut adonar, docents i alumnes ens hem descobert immersos en la nova i curiosa tessitura d’haver de passar hores i més hores, cada dia, amb la rutina d’atendre tutories i de fer classes per mitjà de la pantalla de l’ordinador —degudament presentats i ben vestits, però amb els peus calçats amb simbòliques, secretes i confortables sabatilles domèstiques.

Heus ací, doncs, la realitat viscuda: durant més de dos mesos hem canviat el contacte humà de les classes presencials, a les tradicionals aules de les facultats, per classes virtuals en què els discursos, les reflexions, els dubtes, les hipòtesis, les bromes, les explicacions, els arguments, les preguntes i les quimeres que protagonitzen les classes s’han hagut d’adreçar, en realitat, a un ull de vidre: el d’una càmera web estratègicament instal·lada sobre la pantalla de l’ordinador personal.

 FOTO: KIKE TABERNER

«La pandèmia de la COVID-19 ha accelerat el procés d’adaptació a la formació digital. Hem aconseguit avançar un pas de gegant pel camí de la docència virtual, no presencial: que és la que inevitablement s’imposarà en el futur immediat...» Aquesta ha estat una opinió que, durant aquestes últimes setmanes, s’ha anat reiterant una i mil voltes des de posicions arrenglerades amb la vella i respectabilíssima actitud dels qui tendeixen a encarar les vicissituds de la vida amb la màxima: «Sempre donant gràcies!» 

Tanmateix... Tanmateix, tinc per a mi que l’asèpsia del vidre de la pantalla i la redona pulcritud de l’ull de la càmera web no poden substituir —no del tot, si més no!— alguns prodigis i efectes de la comunicació directa, física, personal, corpòria, còmplice i humana que es produeix en les classes presencials, dins o fora de l’aula. Addicte com soc a la fascinant festa de la informació i de la comunicació que ens proveeixen els artefactes digitals que ens han revolucionat la vida —fa temps que em sé i em reconec, més que no un Homo sapiens, un total i perfecte Homo pantalicus—, no deixe de reconéixer que l’entreteniment, la documentació, la formació i la curiositat que podem satisfer gràcies a les pantalles del mòbil, de la tableta digital, de l’ordinador o de la televisió no poden substituir, de cap de les maneres (ni tan sols emular!), les sensacions i les vivències de la presencialitat.

Provaré d’explicar-me. Un viatge virtual per la Cinquena Avinguda de Nova York amb Street View pot tenir, sens dubte, un cert interés: passejar de cos present per aquesta llegendària avinguda de Manhattan és una experiència que forma part de tota una altra instància vital. Escoltar un CD amb La consagració de la primavera d’Ígor Stravinski està molt bé: sentir-la en viu i en directe a càrrec d’una gran orquestra són figues d’un altre paner. Viure l’amor —l’emoció de l’amor— de la mà de personatges com els d’Annie Hall, Out of Africa, Els ponts de Madison, Quan en Harry va trobar la Sally, Jeux d’enfans o la clàssica Casablanca és, per descomptat, una opció molt recomanable: l’amor viscut en primera persona (l’amor a frec de pell; el sentiment del propi cor despullat; les carícies temptejades per les pròpies mans; les abraçades lentament ofertes a pit obert; els besos nascuts dels nostres llavis; les esperances íntimes entendrides; l’amor ofrenat amb la tebiesa del nostre propi cos, el deler dels nostres instints, les nostres passions i els nostres desigs) s’entén que és —sobra dir-ho— tota una altra cosa. Les fotografies photoshòpicament idealitzades i acolorides que admirem en les xarxes socials poden ser boniques, precioses, fascinants: però els zeros i els uns dels arxius JPEG no poden capturar, de cap de les maneres, la penetrant i inconfusible sensació de passejar presencialment a la vora de la mar, posem per cas, a la platja del Racó de l’Albir —peus descalços, frescor de l’aigua entre els dits, vent que bressa els cabells; olor d’algues, trencall d’ones, esguits a la cara; rialles jovenívoles, vol de gavines, brisa estimada de l’aire salobrenc.

Platja del Racó de l’Albir

Cal reconéixer-ho: durant el llarg i dilatat temps del confinament coronavíric, l’ull de vidre de la càmera web ens ha permés de compartir, feliçment —i profitosa—, idees, dades, angoixes, comentaris, lliçons, hipòtesis, teories, explicacions, problemes, pensaments i quimeres. Però que ningú no s’equivoque: cap forma de docència virtual no resulta substitutiva, equivalent, equiparable i homologable a la docència presencial. Els qui enguany hem hagut de passar un bon grapat d’hores diàries fent classes virtuals hem tingut l’oportunitat de ratificar-ho sobradament: qui més i qui menys, hi hem trobat a faltar, d’una manera o una altra, les rialles espontànies, les mirades còmplices, els somriures impremeditats, els gestos d’adhesió o displicència; els colors de les veus, l’ondulació dels braços i les mans... Perfectament funcionals, despertes, diligents, còmodes, àgils i operatives, les classes telemàtiques —síncrones o asíncrones— s’han demostrat útils, pertinents, pragmàtiques, oportunes. Sí. Però manquen d’aquell caliu inefable que brolla del contacte personal, físic, directe, viu. Inconfusiblement humà.

Aquesta —vull dir— és la constatació: durant les classes virtuals que he hagut de fer en el curs que ara llangueix he tingut l’oportunitat d’observar amb atenció i deteniment l’ull de vidre de la càmera web que, des del despatx de casa, em retransmetia les sessions. Hem passat hores i hores junts, l’un enfront de l’altre, a una distància de poc més de mig metre. Em mirava, ell; l’escrutava, jo. I el cas és que, per més que m’hi he fixat, aquest ull inert de vidre no m’ha pogut oferir en cap moment la inefable meravella de la llum de vida que, de tant en tant, brilla fulgurant a les aules de la Facultat en la mirada dels joves estudiants: quan descobreixen, reveladorament —ai!—, el plaer d’un nou saber, la bellesa d’uns versos eloqüents; la intel·ligència d’un text, el secret d’un procediment o la delicada meravella d’un qualsevol coneixement. No: per més que m’hi he fixat, no he vist a l’ull de vidre de la càmera web aquesta emocionada llum de la vida que, entre el jovent universitari, naix de l’amor a les paraules, del delit de la curiositat, de la voluptat de la bellesa o, potser, de l’anhel de llibertat —havent pres consciència que totes les llibertats (totes!) se supediten al llenguatge, l’enteniment, el desig i la fantasia. 

Mai no sabré, del cert, si els ulls dels alumnes i les alumnes d’enguany brillaven o no, com usualment ho fan, a les respectives cases —enllà dels reflexos del plasma de les pantalles—, amb les sabatilles domèstiques, simbòliques, ocultes, confortants. Sé, només, que l’ull de vidre de la meua càmera web no sabia brillar com brillen els ulls de veritat: amb fam d’aprendre —plens d’il·lusió, de goig i de vida.

Potser caldrà tenir-ho en compte, això, a l’hora de planificar i ordenar sensatament la «nova normalitat» que vindrà —dins i fora de les aules, els seminaris i les facultats.

next
x