Sempre es poden aprendre coses noves. Despús-anit, sense anar més lluny, vaig saber que l’espectacular lluna plena que aquests dies sura pel nostre cel té un nom concret: lluna de maduixa. La veritat, no ho havia sentit dir mai. "Lluna de maduixa"... Però es veu que sí, que la lluna plena del mes de juny s’anomena així: lluna de maduixa. Segons sembla, la denominació —que no deixa de tenir un cert aire poètic infantil— és manllevada de la cultura nord-americana. La van batejar així als EUA, on resulta habitual parlar de strawberry moon per a referir-se a la lluna plena d’aquest mes de juny: no perquè tinguera cap tonalitat especialment vermellenca, sinó, senzillament, perquè solia coincidir amb el temps més productiu de la collita de la maduixa. Però tal denominació admet, per descomptat, altres alternatives molt diferents segons la perspectiva cultural que hi projectem. Tafanejant ací i allà he pogut documentar que la lluna plena de juny és també coneguda en altres cultures com lluna rosa, lluna de la mel, lluna calenta, lluna de lotus, lluna de fenc, lluna freda, lluna de roure o lluna dels amants.
Tanmateix —ja ho dic— m’ha cridat especialment l’atenció aquesta denominació de lluna de maduixa,que mai no havia sentit abans. I és un nom que de seguida he volgut fer meu. Perquè la vaig descobrir, la lluna de maduixa d’enguany —amb esfereïdora bellesa—, en un estimat i privilegiat racó de món que no em puc estar de compartir ací: penjada sobre la balconada de la mar d’Altea, damunt per damunt de la illeta de l’Olla, provant de traure el cap entre les branques dels pins de Casa Gadea. Va ser dijous, al final de la xarrada i recital poètic "Estellés a través del seus versos", a càrrec del professor Josep Vanyó Tudela: un acte entranyabilíssim amb què el Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas va voler commemorar la doble efemèride del centenari del naixement d’Estellés i el 103 aniversari del naixement de Carmelina, que tindrà lloc demà diumenge, 23 de juny, vespra del dia de Sant Joan.
L’amic Toni Ripoll va ser qui, després del recital estellesià, passades ja les deu de la nit, em va voler advertir del prodigi de la lluna amb un parell de fotografies de la Casa Gadea ja tancada i la lluna just dalt, coronant l’edifici entre palmeres: "Com que has eixit pitant i sense mirar enrere, t’has perdut la Casa de les Fades il·luminada!", em venia a recriminar en la nota de WhatsApp que acompanyava les imatges. Ens enteníem perfectament, Toni i jo, amb la referència de la "Casa de les Fades". Perquè tots dos sabem que en un dels textos de Carmelina es fa referència a Gadea amb les paraules següents: "I la casa on es feia la festa a sant Llorenç lluïa com un immens i fins i tot gran Palau de les Fades. La Casa Gadea, li deien, amb jardins i caminals i capella que s’obrien a la gent".
"Espectacular!", li vaig haver d’admetre, concisament, a Toni. I em vaig callar, per no embolicar la troca més del compte, que aquella nit m’havia semblat especialment bonica la presència de la lluna de maduixa sobrevolant Casa Gadea perquè, d’alguna manera, em feia l’efecte que la mateixa lluna semblava homenatjar el natalici de la gran escriptora valenciana del segle XX que, com se sap, va escriure algunes de les proses poètiques més belles, significatives i inspirades de les lletres valencianes contemporànies, precisament, amb una molt personal i carismàtica màquina d’escriure "de color de xiclet de maduixa": exactament, la màquina d’escriure que la família de Carmelina va donar a l’espai expositiu del Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas i que, com a peça principal de l’espai museístic carmelinià (al costat de la suposada calavera de Guillem de Berguedà), milers i milers de xiquetes i xiquets visiten cada any.
"És la lluna de Carmelina", em vaig dir per a mi quan, a l’eixida de la xarrada de Josep Vanyó, em vaig trobar aquella mateixa lluna que Toni Ripoll va tenir l’encert de fotografiar. I és que el savi professor Vanyó, enamorat confés de la poesia d’Estellés, ens havia estat encomanant durant quasi un parell d’hores de recitació de poemes i comentaris ameníssims, la seua particular passió per l’Estellés del compromís cívic, per l’Estelles de la mort, per l’Estellés de la vida quotidiana, per l’Estellés de la cultura popular, per l’Estellés de la memòria històrica, per l’Estellés de la llibertat i —per descomptat— per l’Estellés de l’amor. I tot això, de més a més —gràcies Pepa, Ignasi, Reme, Paqui—, amb el complement de l’exquisida i melosa veu de la guitarra de Vega Garcia, del micro obert posterior amb una festa de versos, lectures i flors, i la tendra actuació de Tinna Pla i Rubén Suárez Benítez. "Vicent, company de solituds pariones", semblava que volguera dir la lluna, amb la veu de Carmelina, picant l’ullet i evocant el poema que l’escriptora d’Altea va dedicar un dia a l’amic de Burjassot.
El recital de Josep Vanyó.
Vull dir: que em va fer l’efecte que mentre el savi Josep Vanyó assaboria els versos d’Estellés amb la fruïció de qui assaboreix la dolçor de la canyamel, amb l’emoció de qui sap que la vida no és sinó un constant desafiament contra la mort o amb la complaença de qui es delita en el càlid estremiment d’un bes tendríssim —"Assumiràs la veu d’un poble...", "Jo tinc una mort petita..", "És el fill del forner, que feia versos...", "M’agrada molt el pimentó torrat...", "A la vora del riu, mare...", "Les famílies de dol per a tota la vida", "De mà en mà, per tot el poble, una rosa de paper", "No hi havia a València dos amants com nosaltres..."—, la lluna que paral·lelament naixia des de l’interior de la casa de la mar a Altea i solemnement lluïa poc després sobre l’"immens i fins i tot gran Palau de les Fades" (la lluna plena de juny, la lluna de maduixa) hauria volgut dialogar amb els versos d’Estellés sentits, recitats i comentats pel professor Josep Vanyó.
Potser per això —per l’influx de la lluna de maduixa— em van vindre al cap les seqüències textuals d’Els jeroglífics i la pedra de Rosetta en què Carmelina va deixar escrit: "Aquesta nit la lluna sembla un besant d’or, i des d’ací endevine Copèrnic, Ticho, Arquímedes... tots plens de pinzellades de mesc. Oh, quin esclat de llum i de misteri!"; o "m’alçaré sobre la nit, i totes les filles de la mar cercaran illots blaus i un altar de fulles tan subtil com la lluna". I també aquell bell passatge de Matèria de Bretanya en què la mestra Cantarrana explicava a les xiquetes i els xiquets de costura secrets, misteris i fantasies de la lluna i del cel: "Deia que la lluna era feta de trossets de miralls i era l’estatge d’un vellet que sempre duia un feix de llenya seca a l’esquena, i que quan la lluna era sencera, bé, però quan era una llesca de lluna a punt d’anar-se’n a l’altra banda del món, el vellet amb prou feines podia romandre-hi. I les estrelles eren les finestretes del cel, per on els àngels ho tafanejaven tot. I els núvols eren dolços perquè els feien de sucre, com aquell cotó de sucre que venien al porrat de Sant Miquel".
Ja ho veuen: sembla que amb els anys m’estic tornant una mica sentimental. Perquè el cas és que anit, mentre admirava novament la lluna plena de juny sobre la casa de la mar després d’haver viscut un any més la inenarrable eufòria col·lectiva de la plantada de l’arbret de Sant Joan a la plaça de l’Església d’Altea, em vaig sentir especialment feliç de poder admirar l’espectacle de la llum misteriosa i màgica de la lluna al bell mig del cel —i els corresponents reflexos a flor d’aigua, suggerint camins de fantasia— sabent, per fi, que aquesta lluna plena de juny té no un sinó diversos noms: com si el fet de tenir noms la fera més pròxima i més accessible: més fàcil de conéixer-la i estimar-la, sentir-la i apreciar-la, viure-la i veure-la, comprendre-la i corprendre-la, aprendre-la i aprehendre-la... Lluna rosa, lluna de la mel, lluna calenta, lluna de lotus, lluna de fenc, lluna freda, lluna de roure o lluna dels amants? Sí... Lluna de maduixa? També: és un nom ben bonic, amb un cert aire poètic infantil... Però, posats a temptejar denominacions, per a mi, des d’enguany i per sempre, la lluna plena de juny a Altea hauria de tindre —per què no?— el nom de la poeta que va nàixer tal dia com demà (23 de juny, vespra del dia de Sant Joan): lluna de Carmelina. O no: és igual. Però feu-vos un favor: busqueu-la, saludeu-la, admireu-la, festegeu-la, estimeu-la. I xiuxiuegeu-li a cau d’orella versos bonics del seu "company de solituds pariones" —talment dijous el professor Vanyó—, com ara: "Pense en la lluna, la lluna, la cosa que més m’agrada"; "Un amor jove de perdurable lluna"; "Sobre el mar véiem la lluna. Jo evocava, esvelta, la nuesa"; "Oh la lluna! Oh, les verdes illes assolellades!"; "Ran la mar veig la lluna com un arbre dolcíssim"; "Cel estrellat i plenitud de lluna"; "Puja, alta, la lluna. Deixe el cor, mentre et pense"; "Arribar a la costa amb el vestit de nit tot mullat, ple de lluna"; "Véiem el cel estesos l’un al costat de l’altre"; "Plenitud del silenci. Entre els llavis, la lluna". Etc.
Casa Gadea.