En plenes vacances, amb agostiditat i traïdoria, el passat 30 d’agost, mentre a la plaça de l’Omet de Benilloba es ballaven festivament les danses en honor a la Navitat de la Senyora, començava a circular la notícia: «S’ha mort Llorenç.» «Llorenç Giménez, el contacontes.» «Llorenç? Què em dius?» «Sí... Ha faltat Llorenç. Ja saps que estava delicat...» «Caram, sí. Ja ho sé, que estava malalt. Però...» Mai no es de creure, la mort d’un amic. Més encara si es tracta d’una persona tan viva, creativa, jovial i riallera com Llorenç. «S’està morint gent que no s’havia mort mai!», sol judicar la gent major de la Vila Joiosa. I el fet cert és que, efectivament, la llarguíssima família d’amics, admiradors i estimadors de Llorenç Giménez encara no ens acabem de creure que el contacontes de l’afabilitat i el somriure sempitern haja pogut faltar. No: no ens acabem de creure que no tornarem a coincidir amb ell, explicant contes en un teatre, una sala d’actes, un carrer, una plaça, una escola o un institut: festejant la paraula, l’humor, la tendresa i la fantasia...
Durant dies, Facebook, Twitter, Instagram i WhatsApp han anat plens de fotos i comentaris sobre Llorenç. Com si amb l’agitació, l’actualitat i la permanència en el món digital en poguérem preservar, d’alguna manera, la seua presència física entre nosaltres. I és cosa de reflexionar, per cert, que fins i tot en la litúrgia i el ritual de la mort —quan es tracta d’encaixar l’absurditat vital i el comiat definitiu dels nostres estimats— les xarxes socials comencen a condicionar, alterar i innovar els hàbits i els costums del desconcert emocional. El mateix Llorenç, fins i tot, n’hauria fet —segur— un bon grapat d’acudits, a la vista del veritable tsunami d’expressions de dolor, solidaritat, tendresa i afecte que el seu traspàs ha provocat en l’esfera digital.
Siga com vulga, el fenomen de les nombrosíssimes condolences que s’han viralitzat a ca Internet per la mort de Llorenç no deixa d’evidenciar una cosa elemental que tots els qui havíem tingut la sort de festejar la vida amb Llorenç ja sabíem perfectament: que, a més de ser un contacontes instintiu, seductor, fascinador, divertit i bonhomiós —en una paraula: genial—, Llorenç era, sobretot, una bellíssima persona que es feia de voler allà on anava. Per això va passar tota la vida fent amics allà on anava, i fidelitzant-los indefectiblement. I ara, en el moment dels adeus, se’n fa palesa l’evidència: Llorenç Giménez era un fenomen inadvertit, que amb la seua incommensurable qualitat humana havia reclutat poc a poc una legió de seguidors incondicionals. I és així que milers de valencians ploren ara, més que no la pèrdua irreparable del professional desaparegut, la mort de la bellíssima persona que Llorenç era.
No hi ha ningú, entre els qui el van tractar, que no conserve en cartera una anècdota, una vivència, un record o un bell pessic de meravella compartit amb ell. Sense anar més lluny, ara mateix em ve al pensament, inevitablement, la inqualificable «ponència inaugural» que Llorenç un dia va fer al Palau de Congressos de València, davant d’una sala completament plena amb cinc-cents o sis-cents mestres que participaven en uns cursos de formació. Ho va confiar tot a la improvisació, l’humor, la complicitat, la senzillesa, la gràcia i l’art de la paraula, que eren les seues armes infal·libles. Mai no oblidaré, mentre visca, l’efecte catàrtic de Llorenç va aconseguir en aquell auditori que reia, sense poder parar, a cor què vols cor què desitges, les ocurrències de Llorenç: fins a la llàgrima, la convulsió, l’extenuació, el desencaixament i el mal de panxa.
«Mira, mira, la xica...», em va observar el col·lega i amic Josep Manuel Escolano, que seia al meu costat, i que també es badava de riure. Es referia a una de les hostesses del Palau de Congressos que, amb uniforme elegant i professionalitat exquisida, custodiava una de les portes d’accés de la sala. Aquella jove, al principi de la intervenció de Llorenç, quan l’auditori començava les primeres rialles imprevistes, mantenia el rostre hieràtic, neutral, absent. A mesura que Llorenç anava desenvolupant el discurs, les rialles no solament no paraven sinó que anaven creixent més i més i més i més. Devia ser cosa mai no vista, en aquell espai vast, solemnial, greu, pompós, asèptic, cerimoniós i imponent del Palau de Congressos. Però l’hostessa sostenia amb ofici un aire suspecte, hieràtic, displicent. «Mira, mira, l’hostessa...», hi insistia Escolano. I ens saltaven les llàgrimes, pel contrast entre les rialles irrefrenables dels centenars de mestres que Llorenç aconseguia captivar i la règia formalitat de la pobra hostessa.
La bona qüestió és que, sense pietat, Llorenç Giménez va continuar portant de la mà tot aquell auditori fins a l’abisme d’una mar de rialles que, literalment, provocava contraccions, crits, espasmes, estremiments... «Prou, prou, prou. Prou, per favor!», hi havia qui implorava amb la cara plena de llàgrimes i els braços a l’estómac, mirant de contenir i combatre l’inevitable mal de panxa per tantes rialles ininterrompudes.
No sé si mai he tornat a viure (i a riure!) una catarsi col·lectiva tan espectacular com aquella que oficiava Llorenç... Fins que, ja cap al final de la sessió, un Escolano d’ulls lluents i plorosos, de tant de riure, va i assenyala en direcció a la porta. I, com pot, quasi inintel·ligiblement, diu de nou amb veu entretallada i desencaixada: «Mira, mira, mira! Mira la xica...» I era una glòria veure que el Llorenç, al remat, va aconseguir involucrar fins i tot aquella hostessa elegant, impertèrrita i impertorbable, que definitivament renunciava a continuar guardant les formes, i es doblegava i es baquejava de riure ostensiblement, finalment contagiada pels centenars de congressistes que reien desaforadament la improvisació, l’humor, la complicitat, la senzillesa, la gràcia i l’art de la paraula que Llorenç anava esgrimint amb el seu somriure gloriós, impassible i contundent.
Vaig veure Llorenç Giménez per última volta a Altea, el passat 4 de maig. Blai Senabre, manifasser major del Festival de Narració Oral d’Altea Encontes l’havia convidat. I Carles Cano, company de Llorenç en mil i un escenaris, l’havia vingut a acompanyar. Fet i fet, la majoria de les fotos de Llorenç que durant aquestes setmanes han circulat per les xarxes són d’aquesta última ocasió, al maig passat, a Altea. El vaig abraçar, amb l’estima sincera habitual, així que el vaig veure: «Xe, Llorenç! M’havien dit que venies... No saps quina alegria!» I ell, una mica trencat de color, però amb el somriure lluminós de sempre, em va fer la confessió que ja mai més no podré oblidar:
—No podia fallar... Xe! No saps quines ganes tenia de vindre a Altea, a contar! Vaig parlar amb la meua metja i li vaig dir: «Mire, no podria baixar-me una miqueta la dosi de químio, per a estar bé la setmana que ve? És que vull anar a contar a Altea... Jo és que em dedique a contar històries, i estic ja que em conte damunt, sap?» I l’oncòloga, que és un sol em va dir: «Clar que sí!» I m’ho va arreglar. I ací estic, fet un bou...
No puc deixar de posar en relació aquella confessió de Llorenç, el passat 4 de maig a Altea, amb una història que em van contar quan era menut i que em va colpir tant que encara ara la porte sempre mig endormiscada dins de mi, fins que em torna a la consciència —cada cert temps. Es tracta del famós relat que es conta a propòsit de la mort de Sòcrates, que va ser condemnat a morir bevent cicuta. En els últims instants de vida, mentre tots els amics i deixebles en ploraven la desgràcia, ell es va entossudir a aprendre a tocar amb la flauta una bella i complicada melodia que acabava d’escoltar.
—Xe, quina melodia més bonica. I no la conec! —sembla que li va dir a un músic que hi passava—. Me la pots ensenyar, per favor?
—Però com! Són els vostres últims instants de vida, mestre! Com podeu perdre el temps a aprendre una cançó? Per què? Per a què? —l’interrogaven els deixebles, entre llàgrimes i somiqueigs.
—Per què? Per a què? —diu que va repetir Sòcrates, amb un somriure, sense deixar d’estudiar la cançó amb la flauta—. Pel plaer d’aprendre-la, naturalment!
Així com Sòcrates, el mestre del coneixement i de la ignorància, va comprendre i ensenyar que el principal plaer de la vida rau en el plaer d’aprendre, l’amic Llorenç Giménez, mestre de fantasies i de paraules, ens va recordar a Altea que potser l’altre gran plaer que la vida ofereix consisteix a compartir les savieses, els sentiments i les ficcions apreses. «Contar»: heus ací un dels més bells i excelsos plaers de la condició humana. Gràcies, Llorenç, per contar amb nosaltres! Segur que, com diu l’altre contista major del Regne, l’amic Carles Cano, «el teixidor de paraules», Llorenç ja li deu estar contant acudits irreverents a sant Pere: i de seguida li guanyarà l’amistat i la confiança. Quedarà san Pere tan seduït —segur!— com l’hostessa que custodiava la porta del Palau de Congressos de València. Ja poden anar amarrant-se, per això, les espardenyes, els habitadors del cel: perquè prompte la felicitat celestial esdevindrà una glòria de somriures, fantasies i meravelles a borbolls. Tant que enguany, a la tardor, del cel no plouran llàgrimes de tristesa, no: seran llàgrimes de rialles. I els àngels aniran a rebolcons...
Mentrimentres ací, Llorenç, trobarem a faltar moltíssim —ai!— el teu somriure; la improvisació, la complicitat, la senzillesa, la gràcia i l’art de la paraula; l’humor, la tendresa, la fantasia... Això sí, amb una última lliçó fermament apresa entre la teua llarguíssima família d’amics, admiradors i estimadors: la del plaer de «contar», que ben mereix una vida. Sobretot quan qui «conta» sap remoure’ns les històries que portem dins, les històries que ens fan —les històries que som.
El teu somriure perviurà en nosaltres —ençà i enllà de la mort.