café del temps  / OPINIÓN

Llorenç Soldevila

17/12/2022 - 

Va ser l’amic Víctor Labrado qui em va telefonar, el passat dissabte, i m’hi va avisar:

—Vegem una cosa... Tu en saps res, del Llorenç Soldevila, Joan?

—No. Fa temps que no parle amb ell, la veritat... Per què ho dius?

—És que Llúcia diu que acabava de veure un tuit que posa: «Descansa en pau, Llorenç Soldevila i Balard.» I no m’ho vull creure. Preferisc pensar que hi ha gent per a tot, i que es tracta d’una broma de mal gust d’un qualsevol eixelebrat. Però li acabe de telefonar, al Llorenç, ara mateix, i no m’agafa el telèfon. I això és molt estrany en ell, perquè sempre m’agafa el telèfon a la primera. No com tu, bandarra.

—Ostres, Víctor! Mala cosa...

—Però no pot ser, home! Com s’ha d’haver mort, Llorenç? Si fa quatre o cinc dies vaig estar parlant amb ell i estava perfectament, com sempre!

—Sí... Però ja saps com és això que contava Vicent Vidal, que diuen que es diu a la Vila: «S’està morint gent que no s’havia mort mai!» La mort sempre és així. Una sorpresa. Una sorpresa impossible, increïble, incomprensible. Xe! Espera un segon que mire per Internet, si en diuen res.

—Mira-ho, mira-ho.

—Açò... Mira: acabe de fer una cerca en Google, he posat el nom de Llorenç i no ve res en les últimes vint-i-quatre hores.

—Bé! Confie que haja sigut un descabestrat que...

—Ostres! No, no, no. Espera, Víctor! Me cague en la pell d’un sapo negre! Estic mirant ara Twitter i... Uf! Va la cosa plena, efectivament, de missatges de lamentació i condolença. I veig que alguns missatges enllacen la notícia a un diari digital. Ací ve, efectivament, en un diari del Maresme que es diu Capgròs. Diu: «Mor l’escriptor i professor argentoní Llorenç Soldevila. No sé com, però es veu que sí: es veu que és veritat. Ha faltat, Llorenç!

—Merda! Doncs no cal que mires més, ja està clar...

Si fa no fa, la conversa amb Víctor Labrado va anar així. Desllavassadament. Ni l’un ni l’altre no ens ho sabíem creure, que Llorenç poguera haver mort d’un dia per a l’altre, d’aquesta manera, inopinadament. «Si estava perfectament!» Però la notícia es confirmava. Després de penjar la telefonada de Víctor, vaig consultar el mòbil —que havia tingut desatés tot el matí— i em vaig adonar que en el WhatsApp tenia una veritable riuada de missatges compartint-ne la luctuosa notícia i la sensació invariable de perplexitat.

La mort és sempre injusta. D’acord. Però hi ha casos en què se’ns presenta especialment immerescuda, indeguda, improcedent. I el de Llorenç Soldevila n’ha estat un. Perquè poques persones he tingut l’oportunitat de conéixer que contagiaren tanta, tanta, tantíssima vitalitat com ell. Amb el somriure franc, generós, bonhomiós i contagiós —de bona persona integral— emergint indefectiblement entre els cabells de la seua professoral barba blanca, ara mateix em sembla estar sentint-ne la veu portentosa —Llorenç hauria pogut ser baríton o tenor professional—, fent una ponència, moderant una taula redona, recontant anècdotes, cantant, recitant poemes... O, sobretot, llegint en veu alta —amb el punt declamatori just— aquest o aquell altre fragment literari en una ruta literària a Vic, a Gandia, a Sueca, a Barcelona, a Altea, a Dénia, a Alacant, a Ontinyent, a l’Alguer, a Perpinyà, a Palma o a Folgueroles.

I és que Llorenç no solament era un savi: era, de més a més, un magnífic comunicador. També un treballador incansable. Un home apassionat; efusiu, expansiu, emfàtic. Tocava tots els registres de l’orgue, en la vida acadèmica. I tots els sabia tocar amb l’estranya virtut de l’excel·lència. Era un conferenciant magistral, un divulgador contumaç, un investigador modèlic, un escriptor prolífic, un articulista estupend, un antòleg eminent, un professor idolatrat. La seua col·lecció «Geografia Literària», en Pòrtic Edicions —amb deu gruixuts volums ja publicats (del total de dotze planificats)— és una obra impressionant: una de les poques obres magnes que s’han pogut confeccionar en els últims temps, en què la futilitat de les xarxes socials, de la civilització de la imatge i de la comunicació digital —aquesta mena de cultura a esguitons que ens domina— resulta tan poc propícia per als grans projectes i les grans obres culturals que requereixen dedicació sostinguda, treball metòdic i perseverança d’anys. I val a dir, encara, que les més de 6.000 pàgines publicades en els volums d’aquesta monumental «Geografia Literària» es complementen, de més a més, amb la impressionant plataforma web Endrets [http://www.endrets.cat/], on resulta possible geolocalitzar —es diu fàcil!— 9.366 textos de 1.143 autors en un total de 4.776 llocs literaris.


L’erudició, el vitalisme, la capitat de treball i la qualitat humana feien de Llorenç una de les persones més admirades, considerades, respectades, apreciades i estimades en l’àmbit de la Filologia Catalana. Se’m farà molt difícil tornar a un congrés, unes jornades o un seminari sobre geografies literàries sabent que ell ja no hi podrà ser amb el seu somriure incondicional donant la benvinguda. I tinc per a mi que aquesta és una sensació compartida aquests dies per tot un exèrcit d’amics, coneguts i saludats de Llorenç. Sense anar més lluny, en una nota de condol redactada amb urgència el mateix dissabte, el col·lega, company i amic Alexandre Bataller —coordinador del grup Geografies Literàries en la Universitat de València— encertava a reconéixer i reivindicar que tots els membres del grup «el consideràvem el nostre pare acadèmic, l’impulsor de les rutes literàries com a fórmula d'accés a la literatura i al país».

«Des del grup i els projectes de Geografies Literàries —prosseguia la sentida missiva del professor Bataller als membres del grup de recerca— ens mantindrem fidels a la seua memòria. Avançant. Explorant i donant a conéixer la literatura i el territori, com ell mateix va fer tota la seua vida». Feia ganes d’aplaudir, amb un tel d’aigua als ulls. Perquè no sé imaginar una manera millor d’homenatjar la memòria d’una persona com Llorenç Soldevila sinó aprofitant —efectivament— l’herència de la ciclòpia obra que ens ha llegat en la seua Geografia Literària, com un regal inefable per a continuar avançant en l’aventura del coneixement de la literatura i del territori.

Per això, permeten que els faça un suggeriment: ara que ve Nadal, proven d’aconseguir, si en tenen l’ocasió, un exemplar del sisè volum de la Geografia Literària de Llorenç Soldevila, que és el dedicat a País Valencià. Es tracta d’un veritable monument de 592 pàgines luxosament il·lustrades que demostra això que amics, coneguts i saludats de Llorenç sabíem perfectíssimament: que el nostre gran homenot de les geografies literàries catalanes era un autèntic enamorat del País Valencià. De fet, el va recórrer poble a poble, racó a racó, pam a pam, amb la càmera de fotos indefectiblement penjada del coll. I per allà per on passava deixava el rastre inesborrable de la simpatia i l’amistat. Preneu-ne, dic, si el podeu aconseguir, el volum 6, País Valencià —o, en defecte del llibre, consulteu-ne simplement la versió digital dels textos al portal Endrets—, i regaleu-vos el plaer formidable de viatjar per la comarca que més us abellisca de la mà dels textos seleccionats i proposats per Llorenç. L’Alcoi d’Isabel-Clara Simó, de Joan Valls, d’Ovidi Montllor, de Joan Fuster, de Josep Sou; l’Alacant de Gonçal Castelló, d’Emili Rodríguez-Bernabeu, de Joaquim G. Caturla, de Marià Sánchez, d’Enric Balaguer, de Vicent Andrés Estellés, de Lluís Alpera, de Carles Esplà, d’Enric Valor, de Josep Pla, de Joan-Lluís Moreno, de Leandre Iborra, de Lliris Picó, de Joaquim Espinós; l’Elx de Gaspar Jaén, de Joan-Carles Martí, de Jaume I, de Joan Garí, de Toni Mollà; la Xàtiva de Martí Domínguez, de Toni Cucarella, de Joan Sales, de Joan Francesc Mira, d’Antoni Ferrer, de Raimon... Ho podran comprovar: el món —el món que ens envolta, la geografia que habitem— adquirirà nous matisos, nous significats, nous misteris, nous relleus, noves fascinacions. Per a això serveix, també, la literatura: no solament per a viure, en la que tenim, altres vides de propina, sinó per a enriquir la vida mateixa que tenim —la vida nostra de cada dia, la que flueix en el nostre temps i els nostres espais concrets— amb el benefici afegit de tot un embolcall semàntic d’interpretacions, experiències, representacions, sentits i valors.

Heus ací l’exercici que la Geografia Literària proposa: mirar l’entorn amb els ulls enriquidors de la literatura. Ni que siga en homenatge a la memòria de l’amic perdut, no m’estic de recomanar-los de tot cor que en facen la prova. Entre moltes altres coses, perquè sospite que el caràcter vitalista, bonhomiós, jovial i gaudiós de Llorenç —l’alegria personificada!— devia descansar, amb tota probabilitat, sobre la base d’un secret que, a força de treballs, converses i llibres, el mateix Llorenç va saber propagar als quatre vents. És a saber: que l’amor a la vida i l’amor a les paraules —i a l’art de les paraules, que és la literatura— no és sinó una sola, única i mateixa cosa.

La mort és sempre injusta, sí. Però resulta particularment difícil, immerescuda, indeguda i improcedent en el cas de persones com Llorenç, apassionades i apassionants —fascinades i fascinants— en la infinita aventura de la comunicació, la creativitat i el coneixement. Davant la pèrdua del seu traspàs, ens queda únicament el consol de saber que l’enamorament per la vida i pels països de parla valenciana que Llorenç professava —de Fraga a l’Alguer i de Salses a Oriola, els seus estimats Països Catalans— continuarà bategant durant generacions en les paraules del seu colossal monument literari, i en les idees pedagògiques que pacientment va anar sembrant ací i allà sobre la necessitat de fer de la literatura una experiència vital arrelada al territori.

Descansa en pau, estimat Llorenç. Gràcies pel mestratge, la passió, la joia —i l’amistat.