s'apropa el desert / OPINIÓN

Llistes d’estiu: cançons per al final de l’estiu

31/08/2017 - 


1. L’estrofa de la tornada d’aquella cançó que va fer famós Mr. Bob Geldof amb la seua banda The Boomtown Rats, més tard conegut com a promotor de saraos solidaris amb overbooking de celebrities, I don’t like Mondays, deia Tell me why / I don't like Mondays / I want to shoot / The whole day down… , sempre m’ha semblat que els darrers dies de l’agost tenien una mica d’aquell “Monday” sublimat com a infern per l’irlandés.

2. Un altre paio amb sang irlandesa, Morrissey, ja com a exvocalista de The Smiths, ampliava fins enrere el seu odi als dies de treball i descans, amb el seu Everyday is like Sunday / Everyday is silent and grey. L’imperial agost se sol acomiadar amb els primers dies grisos i el ritme circadià ja tocat per l’escurçament de les hores de sol: quan a les vuit de la vesprada mires al voltant i la gent sembla que camina una mica més ràpid que el dia abans, retirant-se dels carrers humits, no per l’alt percentatge habitual, sinò per les primeres gotes que han ruixat l’asfalt en molts i molts dies.

3. Durant l’estiu, les xarxes socials no descansen, s’omplin de fotos de peus nus en la sorra, perspectives de bikinis per l’esquena, paios peluts abraçats com si acabara el món, paisatges de paradisíaca solitud –meravelles de la tècnica i la perspectiva que “riguen vostés de la tècnica d’edició fotogràfica de la KGB... o la majoria dels mitjans generalistes patrios” eliminant allò superflu, com figures humanes, banderetes, pancartetes i resta de danys col·laterals de la veritat oficial. Una de les comprovacions que he pogut fer observant la vida dels timelines estiuencs és que no hi ha res com una foto de Verano Azul, ni clickbait, ni fils de thriller de baratillo, ni opinions políticament incorrectes, res com un retrato de “Chanquete y sus muchachos” per a obtenir un cabàs d’amor en forma de likes, ditets alçats, corets de tots colors i emoticonets somrients, que per a casos com aquest es troba a faltar i tot l’emoji de l’orgasme. I com a mi les neurones se m’escapen a parells, no hi ha Verano Azul sense El final / del verano / llego, / y tu partiras, / Yo no se / hasta cuando, / este amor / recordarás.

4. Per compensar aquesta absoluta contaminació auditiva –i això ho diu u que ha vist més d’una vegada damunt d’un escenari al Dúo Dinámico, molt més alegre i dansaire que la majoria dels movideros i indies- sempre es pot fer servir els bastonets sonors d’Stereolab i el seu Ping Pong, un tema que sempre m’ha fet de pont entre estiu i tardor, ben abrigadet amb una fina caçadora bomber impermeable.

5. Qui encara malda per una mica de sol –tot i l’amenaça del canvi climàtic, de calor en tindrem fins a final d’any- inclement i abúlic, pot tirar mà de la plegaria que uns tipos raros amb bates blanques, els multitudinaris The Polyphonic  Spree, van fer en el seu disc debut de 2002, It’s the Sun... Sun / Soon, you'll be okay / Sun / Soon, you'll be okay / And it makes me smile / Because I'm on my way...

6. Però pels escèptics, per qui tenim el cor humit i la terra ens demana estirar-nos i tocar-la amb l’esquena, el bescoll, els cabells bruts i els peus i les mans despullats, no hi ha transició com la de la veu rogallosa de Tom Waits, gimme a Winchester rifle and a / hole box of shells / blow the roof off the goat barn / let it roll down the hill / the piano is firewood / times square is a dream / I find we'll lay down together in the cold cold ground / cold cold ground / cold cold ground.

7. Recordar el moment en que el Boss pensa en dones en vestit de bany, She went away / She cut me like a knife / Had a beautiful thing / Maybe you just saved my life/... And the girls in their summer clothes /  In the cool of the evening light / The girls in their summer clothes / Pass me by

8. Cridar a veu en crit Sha La La La Lee amb els Small Faces.

9. O ser ja pura nostàlgia des dels darrers dies, agafar la guitarreta i cantar amb Els Pets Que arribi l´agost, / feixuc i mandrós / que ens fa recordar / la bellesa del temps que passa a poc a poc.

10. Tot i que no importa què puguem dir, fer o somniar, l’estiu no serveix com a transició, després no arriba el nou any purificador, les espines que teníem clavades al començamen romanen  a recer de la crema solar, les notícies que ens provocaven nàusees al juny continuen aquí, una mica més suades, i nosaltres acabarem, as always, tirant del capo Weller i els seus The Style Council, Don't matter what I do / It don't matter what I do / Don't matter what I do / Don't matter what I do / Don't matter what I do / 'Cause I end up hurting you... un llarg i càlid estiu ens espera, molt més enllà del setembre.