Llicsons i lliçons de saviesa popular. De retrobament amb allò que els nostres iaios coneixien de primera mà. Caminar per camins de mar i muntanya per trobar plantes mengívoles, silvestres, amb les que temps enrera s’apaigavava la fam. Coques amb herbes dels nostres camps. De la mateta al forn. Plantes tendres que res tenen a veure amb males herbes i que fan bondats tant a nivell gastronòmic com medicinal.
Ravanell versus rúcula, conilletes, camarroja, roselles, dents de lleó … i com deia l’homenot Joan Pellicer, cosconella ‘la més dolça que hi ha’. Herbetes oblidades que podem retrobar per conjugar natura, etnobotànica i menjar. Raïm de pastor en salmorra, fenoll marí… quins records. I pensar que el vaig descobrir a Felanitx (Mallorca) quan tota la vida l’hem tingut a la zona del Montgó. Això sí, aquí està protegit i allà el serveixen per esmorzar amb una llesca de pa, oli i sal.
Amanides amb un puntet picant i de frescor. Mil i una raons per prestar atenció a allò que tenim ben a prop. Herbes i plantes que formen part del nostre imaginari col·lectiu, que no fa tant de temps eren habituals a les nostres llars però que en temps de bonança hem anat oblidant. I per això potser ens cal una lliçó que ens refresque la memòria i que ens doni pautes per poder tornar a allò essencial. Terra i orígens. Identitat. Sabors amb història, paisatge i autenticitat. Com quan mossegaven el fenoll de xiquets en anar d’excursió… o quan eixiem de casa després de ploure a arreplegar cargols i tornàvem enfangats amb un manoll d’espàrrecs silvestres a la mà.
‘Qui t’ha vist i qui et veu, mateta de fenoll’
Herbes mengívoles de llars humils de tota la vida que hores d’ara estan entrant en algunes cuines d’alts fogons. Cuines amb estima per la terra, amb valors.
Tornem a les tradicions. A reprendre la saviesa popular dels més grans, d’aquells que encara diferencien el timonet. Dels que encara tenen la recepta per fer un herbero o si m’apures saben com ingeniar-se-les per fer una cataplasma o un ungüent amb el que aliviar una molèstia, picor o dolor.
Cal més difusió, més jornades sobre etnobotànica i plantes mengívoles, més tallers pràctics com el que va tenir lloc a Alcalalí el cap de setmana passat. Aquesta mena d’activitats fan possible que la gent puga gaudir de la terra, estimar-la, trepitjar-la i reconéixer algunes de les plantes que es poden menjar.
I de pas, si n’hi ha sort, admirar algunes de les orquídies silvestres que ens podem anar trobant a la Vall de Pop. De fet, a Alcalalí en ser flora protegida l’ajuntament està creant un cens per tal d’inventariar i conéixer així quines espècies creixen al seu terme municipal. Volen donar informació per tal que la gent les conega i evitar així que els hi facin mal. Difondre i aprendre a respectar el patrimoni natural. Cal recordar que recol·lectar espècies protegides està prohibit. Només a la província d’Alacant podem trobar més d’una trentena d’espècies d’orquídia de diferents gèneres.
Divendres Sant, a collir farigola al camp’