Sempre m’ha fet gràcia un curiós exercici que el divulgador científic Xavier Duran va voler fer en un dels seus llibres: El futur (Edicions de la Magrana, 1994). Amb la intenció didàctica que el caracteritza, el periodista i químic català oferia una curiosa proporció cronològica dels principals descobriments científics en la història recent de la humanitat sobre un referent tan familiar i comprensible com són les vint-i-quatre hores d’un dia. Considerava Duran, en la seua projecció, el període més recent de l’espècie: des que va inventar l’agricultura, va deixar de ser nòmada i va començar a viure en un mateix lloc durant tot l’any: aproximadament, l’any 10.000 aC.
Fetes les regles de tres corresponents, els invents s’haurien succeït, segons Duran, d’aquesta manera: fins a les 11:00 h no apareix la civilització sumèria, amb la invenció de l’escriptura cuneïforme; a les 14:00 h, ja ben passat l’equador d’aquesta metafòrica jornada, els egipcis inventen el papir, antecedent del paper; Gutenberg inventa la impremta a les 22:50 h ¾com qui diu, acabant-se el dia¾; a les 23:32 h apareix la màquina de vapor de Watt i s’inicia la Revolució Industrial; a les 23:40 h comencem a disposar de la màquina d’escriure i el telègraf de Morse; el telèfon es crea quatre minuts més tard, a les 23:44 h; l’automòbil apareix en escena a les 23:46; el cinema, a les 23:47’24’’. En els últims 12 minuts del dia entraríem ja en el segle xx. I ací, cada pocs segons és un nou miracle: a les 23:48’21’’ els germans Wright fan el primer vol amb avió; la primera emissió de ràdio és a les 23:50’24’’; disposem de la penicil·lina a les 23:51’36’’; utilitzem el primer ordinador a les 23:53’31’’; posem en òrbita el primer satèl·lit artificial a les 23:54’36’’; disposem de la fotocòpia a partir de les 23:55’12’’, més o menys a la mateixa hora que Neil Armstrong xafa la Lluna; a les 23:56’26’’ apareixen les calculadores electròniques de butxaca; l’ordinador personal entra a les primeres cases a les 23:57’. I en els tres minuts restants ¾per sintetitzar¾ és on caldria encabir, condensats, els incomptables avanços dels últims 40 anys: des de la targeta de crèdit a Internet, tot passant pels telèfons mòbils, el clonatge de mamífers, les xarxes socials, la premsa digital, el GPS o el desenvolupament de la genètica.
En la proporció establerta per Duran —convé insistir-hi i subratllar-ho— els 12 últims minuts del dia es correspondrien amb el segle xx. I a la vista està una evidència que mereix ser reivindicada: si bé és la impremta de Gutenberg la que anuncia l’escalada, el vertader punt d’inflexió per a l’aventura del coneixement —i, per tant, del confort, el benestar i el progrés humans— coincideix amb el moment en què comença a fer-se efectiva una alfabetització més o menys generalitzada de la ciutadania, i una popularització efectiva quant a les possibilitats d’accés de la ciutadania al codi elaborat de la lectura i l’escriptura. Per dir-ho clar i sense embuts: el progrés de la humanitat —el veritable progrés: el salt més important que mai no s’ha produït en l’aventura de l’espècie— coincideix, exactament, amb l’accés generalitzat a l’escolarització en les societats més desenvolupats del planeta. És només a partir del moment que totes les xiquetes i tots els xiquets de determinades comunitats humanes comencen a anar a escola que s’enceta el vol de la raó, el coneixement, la cultura, l’art, la salut, l’esperança, el benestar i l’alegria. Sí: l’escola. El sistema educatiu. El treball de les mestres i els mestres a les aules és el que ha facilitat el salt des del primitivisme a la democràcia, de la indigència al progrés, de la ignorància al saber, de la caverna a Netflix, Woody Allen, William Ackerman, Instagram, Enric Valor o Ryanair.
Que el món que vivim és molt millorable, ja ho sabem: massa i tot. Tan millorable és que o bé corregim globalment les conductes depredadores, contaminants i insostenibles —l’emergència climàtica és un fet innegable— o l’amenaça de l’apocalipsi ambiental esdevindrà prompte una realitat irreversible. Rellotge simbòlic per rellotge simbòlic, al costat del de Xavier Duran sobre l’aventura del coneixement, potser pertoca avui tindre també en consideració l’anomenat Rellotge de l’Apocalipsi (Dommsday Clock), que mostra els minuts simbòlics que li queden a la humitat fins a la seua figurada mitjanit. És a dir: fins a la fi del món. Rachel Bronson, presidenta del prestigiós Bulletin of the Atomic Scientists, fundat el 1945 en la Universitat de Chicago (una entitat que actualment disposa de l’aval de 13 premis Nobel), acaba d’advertir que si perseverem pel camí de la intoxicació planetària i la temeritat bel·licista, la humanitat s’haurà situat a només 100 segons simbòlics de l’apocalipsi: més prop que mai de l’autodestrucció total i definitiva. Se’n pot llegir l’informe complet, publicat aquesta setmana —el 23 de gener, exactament— en l’enllaç https://thebulletin.org/doomsday-clock/current-time. Però el resum de les advertències és aquest: «La humanitat continua enfrontant-se a dos perills existencials simultanis: la guerra nuclear i el canvi climàtic, que s’agreugen per una guerra d’informació multiplicadora d’amenaces. Davant d’aquest paisatge amenaçador i considerant la insistència dels líders polítics a rebutjar les negociacions i les institucions que puguen protegir la civilització a llarg termini, el Butlletí de la Junta de Ciència i Seguretat dels Científics Atòmics mou avui el Rellotge de l’Apocalipsi vint segons més a prop de la mitjanit —més a prop de l’apocalipsi que mai.»
Siga com vulga, amenaces apocalíptiques al marge, un fet és segur i incontrovertible: que en la quota de progrés tecnològic i de benestar social que la humanitat poc a poc ha anat assolint, la veritable pedra de toc ha estat l’escolarització generalitzada —i el subsegüent domini majoritari dels codis elaborats del llenguatge. El món no se sap on anirà a parar, i el dia de demà ningú no l’ha vist. Però la història recent demostra, amb absoluta certesa, que totes les llibertats aconseguides emanen d’una llibertat essencial i primigènia, que és la llibertat del coneixement —la llibertat de la curiositat i l’amor al coneixement. Dit en plata: en les societats avançades, la quota de civilitat descansa, més que en cap altra circumstància, sobre el dret a l’educació universalment consagrat per a totes les xiquetes i els xiquets —com a garant d’efectiva igualtat d’oportunitats davant la vida amb independència de l’extracció social.
És important recordar-ho, això, de tant en tant. Perquè al seu dia l’aventura no va ser precisament fàcil, atés que contra aquest dret de formació de les criatures alguns pares curts de gambals —curs d’expectatives, somnis, estimacions i esperances— volien superposar, per damunt del dret de l’educació, el seu dret parental de control i lliure disposició dels fills. «Com que els meus fills han d’anar obligatòriament a escola? De cap de les maneres! Els meus fills són meus, i meu és el dret d’enviar-los al bancal, o a pasturar a la serra, o a recollir bonyigues pels carrers per al fem dels corrals. Reclamem el dret dels pares a elegir lliurement com ha de ser l’educació dels fills!», venien a argumentar...
Aquesta, ben mirat, ha estat potser la més decisiva col·lisió de drets en la història de la pedagogia —i, per extensió, en la història de la humanitat—: la disputa entre el dret de les criatures a la formació i el coneixement, i el suposat dret dels pares a decidir per als fills l’opció de la saviesa o la desconeixença, la sensibilitat o la indolència, la formació o la ignorància, la probitat o la indecència. Amb perdó per la forma crua de formular-ho, però la qüestió, al seu moment, potser podia ser formulada així: «Tenen dret els pares a elegir que els seus fills siguen uns burros calçats i vestits? Es pot defendre una suposada llibertat dels pares a elegir la ignorància dels seus descendents? Llibertat per llibertat, què hi ha de prevaler: la llibertat dels pares a impedir, limitar o restringir la formació dels fills, o la llibertat dels fills d’accedir a una educació digna?»
En la història de l’educació —i de la raó—, la generalització de l’escolarització obligatòria aporta un clar exemple del fet que, sovint, per a garantir un dret, cal regular en paral·lel una determinada obligació. Així, es va demostrar que el dret a l’educació universal de les xiquetes i els xiquets passava, indefectiblement, per l’obligatorietat de l’ensenyament: una obligatorietat que afectava, en primeríssim lloc, naturalment, als pares de les xiquetes i els xiquets. I és així que vam aconseguir aprendre que la llibertat, la vertadera llibertat —la llibertat que emana del coneixement—, descansa, entre altres coses, en la confiança ecumènica envers el sistema educatiu i els seus professionals.
No sé... No sé per què he volgut recordar aquestes evidències bàsiques, sòlidament apreses en el segle passat. Em sembla pueril, fins i tot, haver de recordar a aquestes alçades de la correguda que per damunt de la llibertat de la burrera convé sempre superposar la llibertat de la sensatesa, del coneixement i de l’estima: una llibertat que no deixa de ser indestriable —em sembla— de la llibertat en l’amor a les paraules. Ja els dic: no ho sé... Potser és que, cada cert temps, els renegats del saber, l’afecte, la curiositat i l’alegria necessiten traure a passejar pels carrers, disfressades de llibertats, les pròpies absurdes i lamentables insensateses. Mentrestant, els del Bulletin of the Atomic Scientists diuen els de el rellotge de l’apocalipsi continua avançant. Potser sí: qui ho sap! El cas és que, ultra l’apocalipsi nuclear o l’apocalipsi climàtic, no sé si amb tanta burrera irreprimida —als carrers, als salons de plens, als jutjats, als parlaments; en les xarxes, en les televisions, en les diaris— ens hauria de començar a preocupar, a casa nostra, també, la contingència d’un veritable apocalipsi democràtic.