Llegir el pensament

Despús-ahir vaig passar el dia a València, en una jornada de treball del projecte d’investigació RuTic: una ambiciosa aventura de transferència del coneixement, finançada amb fons europeus, sobre  —cite el títol de la cosa— «Literatura i paisatge mediterrani: aplicació de noves tecnologies per al disseny de rutes literàries». Entre els molts al·licients que aquest suggeridor projecte m’aporta —a més de la qualitat humana dels col·legues que n’integren l’equip i de l’amfitrionatge impagable del professor Alexandre Bataller com a investigador principal— hi ha, per les mateixes característiques del projecte, el de l’estranya oportunitat de poder festejar transversalment amb excel·lents investigadors, tècnics i professionals procedents tant de l’àmbit de les humanitats com del de la informàtica. I és un gust, posem per cas, poder compartir conversa i café, al mateix temps, amb una catedràtica en filologia especialista en etnopoètica i amb un enginyer que desenvolupa projectes i aplicacions informàtiques d’intel·ligència artificial.

Aquest va ser el cas, precisament, del temps saborosíssim que, durant una pausa cafè de la jornada de treball, vaig tenir l’oportunitat de compartir en un racó bucòlic del Jardí Botànic de la Universitat de València —que és on vam fer la reunió—, amb l’amiga Caterina Valriu, brillant etnopoetòloga de la Universitat de les Illes Balears, i l’informàtic Jordi Linares, eminent enginyer de la Universitat Politècnica de València al Campus d’Alcoi.

—Són increïbles, les noves línies d’investigació que s’estan desenvolupant ara mateix amb açò de la intel·ligència artificial! Nosaltres estem desenvolupant ara mateix un projecte perquè l’AI puga entendre i recodificar les paraules que no poden pronunciar correctament les persones que han patit una afàsia. I acabe de llegir un article flipant, de la setmana passada mateix, sobre els resultats d’un mètode d’intel·ligència artificial que serveix per a generar imatges d’alta qualitat directament a partir dels EEG signals del cervell humà...

— EEG signals?

—Sí. Electroencephalogram signals, en diuen, en anglés: els senyals del cervell que pot registrar un electroencefalograma...

—Ostres! Què dius?

—Sí... És increïble, veritat? Doncs ja s’està fent! Tu penses en una imatge, i l’aparell, processant l’activitat elèctrica del teu cervell amb AI, és capaç d’interpretar l’activitat neuronal i de deduir la imatge que tu estàs pensant —venia a explicar Jordi.

—Sí, home! —proteste—. Això no hi ha qui s’ho crega!

—Que sí, que sí, que sí... DreamDiffusion, es diu l’aplicació. L’han desenvolupada en laboratoris d’intel·ligència artificial de Xina. Primer entrenen la màquina, amb molta informació sobre l’activitat elèctrica que el cervell humà genera davant d’una determinada imatge. Posen una girafa, per exemple, moltes voltes, i a moltes persones: i la màquina va acumulant informació, i informació, i més informació sobre l’activitat elèctrica que el cervell genera davant d’aquesta imatge de la girafa. I després, amb intel·ligència artificial, són capaços de fer el procés contrari: analitzant l’activitat elèctrica d’un cervell, infereixen quan és que aquest cervell està pensant en la imatge d’una girafa. Si vols te’n passe l’enllaç a l’article, que ja està com a prepublicació en el repositori arXiv.

—Perdoneu. Però a mi tot això m’esborrona... M’esborrona! —confessa la professora doctora Valriu—. Que les màquines puguen arribar a llegir-te el pensament... Uf! M’aclapara. M’espanta. M’intranquil·litza. M’inquieta només pensar-ho!

Entre mos de coca i glopet de cafè, arrecerats a la vora d’un canyar —buscant l’ombra, fugint del sol— Jordi Linares ens exhibeix el somriure còmplice i picardiós de les moltes ocasions en què aconsegueix persuadir-nos que els extraordinaris avanços de la disciplina en què treballa, la intel·ligència artificial, porten ara mateix camí de revolucionar la vida humana amb un escenari infinit de possibilitats, desenvolupaments i aplicacions. Tan suggeridora era la conversa era que, a poc a poc, el rogle de diletants va anar ampliant-se. I, per fi, la professora Núria Espluga, de Tarragona, va verbalitzar allò que tots estàvem pensant:

—Ah! Calleu, calleu, calleu! Per l’amor de Déu! A mi que ningú em posi un aparell d’aquests al cap per llegir-me els pensaments. Perquè segons com, us ho adverteixo, puc arribar a tenir uns pensaments terribles! —admet entre rialles.

Certament, fa venir un calfred a l’esquena la sola idea d’una pèrdua absoluta de la intimitat personal amb la profanació, fins i tot, de la nostra vida interior. El simple fet de conjecturar que un dia les màquines potser ens podran llegir el pensament, i que totes i tots ens podríem sentir definitivament nus davant dels altres no solament en el cos, sinó també en les idees, les pors, les recances, els afectes, els secrets, les animadversions i els sentiments... Maria Santíssima! Sant Pere és bon home! Impossible no sentir-se commocionat per una tal eventualitat, no?

—Clar. Tu imagina’t! En un matrimoni, per exemple... —Jordi es divertia inventant  supòsits—. «Carinyo, vine. Posa’t açò al cap... I ara contesta’m: “Tu em vols? De veritat que em vols? Molt, poc, gens? Per què? Com sí o com no és que em vols?”»

Les rialles amb què vam premiar l’ocurrència de Jordi no eren, en realitat, sinó una forma de sublimar la incomoditat i la preocupació que inexcusablement va despertar en la nostra pobra, discreta i humanal condició aquesta expectativa d’una possible codificació digital del pensament a partit dels senyals elèctrics que un simple electroencefalograma pot aconseguir enregistrar. La mera hipòtesi d’una potencial traducció de l’activitat cerebral —emocions, sentiments, dubtes, records, raonaments, actituds, idees, esperances i somnis inclosos— a arxius informàtics que podrien ser processats, emmagatzemats, copiats, estudiats, compartits i, en últim terme, exposats públicament fa que ens quedem, lògicament, de pasta de moniato; minimitzats, traïts, ultratjats, degradats, banalitzats en allò inefable i inaprehensible que ens fa sentir humans. L’esperit o l’ànima —això que, per entendre’ns i per acabar prompte, sempre n’hem dit l’esperit o l’ànima— reduït a una mera compilació de zeros i uns és una idea que ens enerva i que, lògicament, ens desperta instintivament un sentiment de rebuig, d’aversió, de repulsió. De malaventurança.

—Deixa’t, deixa’t, deixa’t estar, Jordi! —necessite dir, per fi—. Això no pot ser, home! No m’ho crec: mai no es podrà desenvolupar una aplicació d’AI per a llegir la complexitat de la ment humana. Llegir el pensament, dius? Toca, toca, toca! Això tindria uns marges d’error brutals. I, de més a més: sempre ens quedaria l’opció de dir, davant d’una qualsevol interpretació dels senyals electroencefalogràfics que puga fer el DreamDiffusion de torn, que la maquineta s’enganya. O millor: que «menteix»!

Tanmateix, no sé si amb aquest argument, clarament reaccionari i a la defensiva, no feia sinó delatar les pròpies pors, la pròpies desconfiances, les pròpies vacil·lacions, les pròpies perplexitats, les pròpies prevencions, les pròpies hesitacions: confonent interessadament —com sempre fem en aquestes ocasions— desitjos, quimeres, esperances i raons. Fet i fet, aquesta reacció meua davant l’amenaça d’una distòpia imminent en què les màquines podrien saber llegir els pensaments de les persones em va evocar de seguida —tan bon punt les paraules em van eixir dels llavis— el candor i la ingenuïtat d’aquell pastor que un dia va rebre al mas on vivia la visita d’un ventríloc burleta i enjogassat. Supose que l’han sentida contar, alguna volta, aquesta història. No? Els la recorde, resumidament, per si de cas... Tracta d’un habilidós mestre de la ventrilòquia (que és com se’n diu de l’art de saber modificar la veu perquè semble que vinga d’un altre), que un dia va voler prendre el pèl a un pastor solitari fent-li creure que tenia la capacitat de fer parlar els animals.

—Sí, home! Ca! —va dubtar el pastor, tan descregut com jo mateix davant dels suposats resultats del DreamDiffusion—. Em voleu prendre el pèl! Això no hi ha qui s’ho crega!

 —No ho creieu? Doncs ara us ho demostraré —va replicar el ventríloc, amb la mateixa assertivitat que Jordi Linares va exhibir parlant de l’article que els investigadors xinesos acaben de prepublicar en arXiv. 

El cas és que el visitant del mas, fent ús de la seua admirabilíssima capacitat per a l’art de la ventrilòquia, va simular que feia parlar el gos ramader que hi havia a la vora mateix del pastor:

—Hola, gos. Com estàs?

—Bé, mira... Bub, bub, bub.  Massa bé estic. No em puc queixar... —semblava que contestava el gos.

—Eu! Redeu! —se’n va sorprendre el pastor.

—Com et va la vida ací al mas. Es porta bé amb tu l’amo? —preguntava el ventríloc a l’animal.

—Sí. No tinc queixa. L’amo em fa pasturar el ramat, i em passe els dies corrent amunt i avall mirant que les ovelles no s’escampen; arreplegant-les i conduint-les totes al corral, que no se n’extravie cap. Però després em dona de menjar, i de beure. I em porta al veterinari, i em cuida... No: no tinc queixa —figurava que contestava el gos.

—Xe, caram! Sembla cosa de no creure! Si fa set o vuit anys que tinc el gos i no l’havia sentit parlar mai! —s’exclamava el pastor, absolutament desconcertat i admirat.

—Això és perquè vós no sabeu fer parlar els animals. Però jo sí... —va aclarir el ventríloc.

—Ja veig, ja veig, ja veig... —admetia el pastor, estupefacte.

—Ara el gat... —va prosseguir el ventríloc, decidit a continuar prenent-li el pèl al pobre pastor.

I va prosseguir amb la broma:

—Hola gat, com estàs?

—Bé, mira... Meu, meu, meu. Massa bé estic. No em puc queixar —figurava que contestava el gat.

—Com et va la vida, ací al mas?

—Regular: ni massa bé ni massa malament. Regular. Perquè el pastor només em vol perquè li acace les rates i li les mate. I, per això, a penes em dona de menjar de tant en tant, unes poques deixalles. I damunt, el peix ací al mas no el veiem ni en pintura! Però bé, mira: puc passar moltes hores del dia tranquil·let, ací al solet... Xe! Sempre donant gràcies!

—Eu, quina barbaritat! Però com pot ser això! —se’n feia creus el pastor—. Si em punxen no em trauen sang!

No prou content amb això, el ventríloc burlador encara va voler fer-li al pastor una tercera demostració. I tot seguit va anunciar:

—I ara faré parlar aquesta ovelleta tan guapeta...

Però el pastor, en sentir-lo, va fer un bot i es va interposar ràpidament entre el visitant ventríloc i l’animalet. Visiblement nerviós —alarmat, exaltat, acalorat; amb les galtes roges fins als cabells!—, va provar d’evitar a tota costa que el foraster encetara aquell nou interrogatori:

—No, no, no! Ni pensar-ho! L’ovella, no! A l’ovella no li pregunteu! A esta ovella no li pregunteu res! I si parla, no li feu ni cas: que esta ovella és una mentirosa! Una mentirosa!

Aquest sembla que comença a ser el signe dels dies presents i, sobretot, dels dies que vindran a mesura que la revolució tecnològica de la intel·ligència artificial vaja quallant: greument desconcertats davant d’expectatives i de prodigis increïbles que mai no hauríem imaginat i que difícilment sabrem explicar-nos (com ara el d’aquesta possibilitat de començar a llegir el pensament humà per mitjà d’electroencefalogrames degudament processats amb AI) qui més qui menys farà com aquell ignorant, solitari, atàvic i zoofílic pastor de l’acudit. I acabarà reclamant en veu alta —exactament com jo mateix, despús-ahir, a la vora d’un canyar del Jardí Botànic de València—: «No pot ser, no pot ser, no pot ser! No, no, no! Ni pensar-ho! La màquina, no! A la màquina no li pregunteu! A esta màquina no li pregunteu res! I si parla, no li feu ni cas: que esta màquina és una mentirosa! Una mentirosa!» Etc.