Café del temps / OPINIÓN
L'execució
Valtonyc.
2/06/2018 -
«L’amor és cego», diuen. I és cert. L’amor dels pares pels fills, per exemple, tendeix a difuminar-ne, en la percepció, els possibles defectes. Els ulls benevolents de l’estima paterna o materna són propensos la distorsió: s’inclinen a accentuar i subratllar les virtuts; a ignorar i menystenir defectuositats, defalliments i mancances. La bellesa rau, sovint, en l’actitud dels ulls que miren: de la mateixa manera que la deformitat també depén amb freqüència de les refringències en la lent amb què observem la realitat que ens envolta. Vull dir: que el vici i la virtut, la perversió i la bondat, la culpa i la innocència, el pecat i la decència poden dependre —de fet, sempre en depenen!— de la perspectiva i els interessos subjectius de qui mira, valora i judica.
Sobre la base d’aquest fenomen de la miopia (i la sordesa) selectiva que demostrem tenir envers les persones que estimem incondicionalment tracta un acudit que vaig escoltar l’altre dia a propòsit del cas judicial —un cas com un cabàs!— del raper mallorquí Josep Miquel Arenas, Valtònyc. L’acudit no deixa de tindre un mínim de gràcia, enginy i intenció. Me’l van contar, si fa no fa, de la manera següent:
—Això diu que era un home que es deia Vicent, i que s’havia entossudit, per tot i per tot, que el seu fill Pere fóra músic i estudiara piano. El xiquet, tanmateix, demostrava tindre una molt pobra vocació pianística i, en general, unes aptituds molt limitades per a això de l’art de la música.
»Un bon dia, aquell pare va convidar a dinar a sa casa un vell amic de joventut, que amb els anys havia aconseguit consolidar-se, ell sí, com a músic reputat, compositor i director d’orquestra. I clar: després de les postres i del cafè, l’home, orgullós i esperançat amb la potencial carrera com a pianista del fill, li va demanar: “Peret, per favor, interpreta una peça al piano, que t’escolte l’amic del papa.”
» Peret no va tindre el dia. El xiquet, maldestre al teclat, va tocar com va poder —amb clamorosa imperícia, expressivitat irregular, desgana evident i punteria dubtosa— una versió sui generis, quasi irreconeixible, de la famosa sonata per a piano núm. 11 de Mozart.
»Quan per fi el xiquet va acabar l’obra, el pare, alié a l’heteròclita interpretació del fill, va preguntar al convidat: “Què? Què me’n dius? Què et sembla l’execució?” I el convidat, sense immutar-se, contesta: “Mira, Vicent... La veritat: l’execució... L’execució em sembla una mica massa! Però això sí: si fóra fill meu, una bona pallissa sí que li pegava...”
Josep Miquel Arenas, Valtònyc, havia centrat aquesta setmana el protagonisme judicial, polític i mediàtic just abans que es desfermara el tsunami polític que tot s’ho ha emportat per davant: la sentència per la trama Gürtel corresponent a la denominada «Època I» (amb condemnes de fins 51 anys de presó per a 29 dels 37 acusats, un total de 351 anys de presidi, i el reconeixement d’«un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional»)i la consegüent moció de censura tramitada al Congrés de Diputats, en què el candidat Pedro Sánchez ha acabat investit com a seté president de la democràcia espanyola amb el suport dels més diversos i heterogenis grups parlamentaris, a pesar que el seu partit polític, el socialista, disposa només de 84 dels 350 diputats elegits.
Però tornem al senyor Valtònyc. El seu cas, com se sap, va tindre un primer punt d’inflexió quan a l’agost de 2012, amb a penes 19 anys, va ser detingut i acusat —poca broma— d’enaltiment del terrorisme, apologia de l’odi, incitació a la violència i injúries a la Corona. Quatre ans i mig després, el 22 de febrer de 2017, l’Audiència Nacional el condemnava, efectivament, a tres anys i mig de presó: dos anys per enaltiment del terrorisme; un, per injúries greus a la Corona; i sis mesos més, per amenaces. Finalment, el passat 20 de febrer de 2018 el Tribunal Suprem en ratificava la decisió, de manera que, a pesar de no tindre antecedents penals, el passat 24 de maig se n’havia previst l’empresonament. Tanmateix, el 23 de maig, just un dia abans de complir-se el termini de l’ingrés a presidi, es va saber que el jove raper havia burlat els controls policials i havia fugit a un lloc indeterminat d’Europa. I sembla que l’Audiència Nacional, d’ofici, ha emés immediatament una ordre nacional, europea i internacional, de crida i cerca contra el compositor i cantant mallorquí. La bona veritat: no ho sé, però supose que, tal com ara mateix està el pati judicial europeu, tampoc no li deu ser massa còmode i senzill al sistema judicial espanyol presentar-se davant l’opinió pública internacional i i les magistrats d’un altre país d’Europa per demanar l’extradició d’un cantant mallorquí amb l’argument únic de la delictiva perillositat de les lletres de les seues cançons.
La bona qüestió és que la polseguera que ha alçat el cas m’ha menat, per fi, a encuriosir-me aquesta setmana per les cançons objecte de la sentència. I la primera sorpresa ha estat constatar que el xicot mallorquí —me’n faig creus!— compta per centenars de milers les visites als videoclips que manté penjats en Youtube. Qualsevol fill de veí pot comprovar en la cèlebre plataforma de vídeos que, per exemple, el controvertit tema «No al Borbó», publicat el 12 d’abril de 2012, suma ja —es diu fàcil!— 1.128.330 visualitzacions. Hi ha una cosa que, en qualsevol cas, queda absolutament clara: com a mesura de publicitat i de promoció, la sentència judicial contra Valtònyc ha demostrat tenir una enorme eficiència: de cap altra manera els vídeos del jove mallorquí no haurien pogut tenir tanta repercussió, ni haurien pogut despertar mai tant d’interés.
A l’hora de les valoracions, un servidor ha de confessar, primer que res, que el rap que més li agrada és el que es prepara a casa, amb creïlla i ceba —i un toc de pebre—, combinat amb mussola en un bon suquet de peix. Vistes i escoltades les cançons del senyor Valtònyc vull apressar-me a fer constar que no puc compartir, en absolut, els gustos ètics i estètics del cantant de Sa Pobla. Més encara: trobe que alguns passatges de les seues cançons són senzillament horribles. O, si prefereixen adjectius alternatius, que no deixen marge a errors ni equívocs quant a la meua personal valoració crítica: abominables, indecents, indigeribles, insubstancials, desagradables, candorosos, innobles, insípids, escabrosos, fastigosos, anodins, repugnants, nauseabunds... Com a músic, Valtònyc —ai!—, al meu gust pot donar-se la mà amb el Peret fill de Vicent de l’acudit: que no és, precisament, el Tete Montoliu dels nostres dies, vaja!
Tanmateix, ací la qüestió és tota una altra. El rovell de la polèmica se situa, una volta més, en els límits de la llibertat d’expressió. Una frase de la sentència judicial hi resulta nuclear, clarivident, reveladora. Diu: «Els referits continguts [en referència a les lletres de les cançons de Valtònyc] no queden emparats per la llibertat d’expressió o la difusió d’opinions invocada per l’acusat i la defensa.»
Que les lletres del raper mallorquí són una provocació hipertròfica, inadmissible —posem per cas— en qualsevol tipus de discurs polític, és cosa que considere que ha de quedar fora de qualsevol discussió. Però ací el cas és: pot un sistema avançat i democràtic establir límits judicials i penals a la llibertat d’expressió en el marc de la creació artística? Si és així: qui i com gosarà regular, a partir d’ara, amb ínfules de pretesa objectivitat, els límits precisos d’una temptativa de metaforització, l’oportunitat d’una comparació agosarada, els confins en l’elasticitat de l’adjectivació, la possible perversió d’un hipèrbaton o una hipèrbole, la presumptament maquiavèl·lica intenció d’una suposada ironia, o el tàcitament delictiu ànim que hi pot haver al darrere d’una al·literació, una anàfora, una antítesi, un asíndeton o una paradoxa?
En l’àmbit de l’etnopoètica fa temps que explique que les llegendes són relats que responen a un pacte comunicatiu de versemblança, mentre que les rondalles, en canvi, es conten d’acord amb un pacte comunicatiu ficcional. I precisament la noció de pacte comunicatiu literari crec que hauria de aportar una llum definitiva a l’hora de resoldre casos com aquest tan lamentable de Valtònyc. Una cançó —com un poema, com una novel·la, com una escultura, com una obra de teatre, com un quadre o com una pel·lícula— pot ser bella o desagradable, genial o prescindible, incisiva o avorrida, estimulant o anestèsica, suggeridora o aflictiva, provocativa o dessaborida, original o imitativa, inspirant o aberrant... Però no pot ser mai un delicte, parlant seriosament, per la senzilla raó que, en tant que cançó, es vehicula segons un pacte comunicatiu literari que, d’ofici, posa en quarantena qualsevol pretesa referencialitat del text.
Aquest és el fet constatable que no hauríem de perdre de vista: cap societat democràtica avançada no dicta sentències condemnatòries contra els autors de les manifestacions artístiques, del tipus que siguen; per més dubtoses —èticament i estèticament— que aquestes siguen. El mercat cultural —la llei de l’oferta i la demanda; la qualitat del producte, el sentit del ridícul, la recepció de l’obra i la sensibilitat del públic— regula millor que cap altre tribunal els límits i els camins possibles per a la creació artística. I, d’altra banda... Han sentit vostés parlar de l’efecte Streisand? Serveix per a explicar que, a voltes, l’intent d’amagar o de censurar una informació produeix just l’efecte oposat, de manera que allò que s’intenta ocultar o censurar obté una molt major difusió: com ara, que una nyap de cançó aconseguisca la popularitat necessària per a interessar més d’un milió d’espectadors.
En fi... Que això: que ara que per fi n’he pogut seguir el cas, si em preguntaven per la sentència del raper Valtònyc em sentiria amb el compromís de contestar exactament igual com el personatge de l’acudit que em van contar: «Mira, Vicent... La veritat: l’execució... L’execució em sembla una mica massa!» Però això sí: no seré jo qui li compre els discos a dotzenes per anar-los regalant... I una cosa sí que em sembla certa: que en el cas Valtònyc la realitat ha acabat semblant-se una mica massa a l’acudit escarnidor. I és just quan passa això que potser val la pena parar i preguntar-nos si no és que, com a societat, ens hem begut l’enteniment —i el trellat i la mesura.
Noticias relacionadas