Passat l’equinocci de la tardor -enguany el 23 de setembre-, la llum comença a perdre el protagonisme que havia gaudit els darrers sis mesos. Encara així esperarem una darrera pujada tèrmica, l’anomenat ‘estiuet de sant Miquel’, al voltant del 29 de setembre, en que un estiu que inicia la decadència reviscola i dóna uns últims dies de calor.
En certa mesura amb Sant Miquel acaba l’estiu, com recull l’expressió «De Sant Joan a Sant Miquel» per referir-se tant a l’estiu com a l’època de la collita del blat i de la fruita d’estiu, de les garrofes, raïm i ametla; una idea que també queda recollida en la dita castellana «De San Juan a San Miguel es verano; en este período se recogen la fruta y el grano».
Per això és un temps propici per a fires agràries, un fenomen sorgit durant la Baixa Edat Mitjana (‘baixa’ ve a dir ‘més recent’) en l’Europa occidental. Les fires tenien amb una magnitud i un caràcter molt més ample i durador que els mercats, però de periodicitat més restringida. Mentre que els mercats solien durar un dia i abastien la població dels productes bàsics de proximitat, les fires solien ser anuals i amb una durada mínima d’una setmana. Les fires van ser un fenomen associat al creixement de les ciutats, al comerç a llarga distància, l’artesania, les finances i l’allunyament de l’estricta dependència de les rodalies i de la encaixonada economia agropecuària i autosuficient.
I és el cas de les fires de Sant Miquel (com també les de Tots Sants), que proliferaven quan d’alguna manera s’anunciava un canvi d’estació.
Murla (la Marina Alta) o Benifato (la Marina Baixa), per exemple, en fan per festejar Sant Miquel, tot i que són relativament recents. Però n’hi ha algunes de molt més antigues, com la de Llíria (el Camp de Túria), que té els seus orígens en el privilegi concedit l’any 1326 pel rei Jaume II el Just en època de la fundació del monestir dedicat a Sant Miquel sobre un cim proper a la població.
També és ben antiga la concessió de fer fira a la Vila Joiosa per Sant Miquel. Això es pot comprovar en el document que es guarda en l’Arxiu Municipal; un pergamí emés durant les Corts Generals del Regne d’Aragó celebrades a la ciutat de Monzón (Osca) i signat pel rei Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic on es pot llegir: «Nós Carles, per grácia de la divina clemencia, emperador del romans, sempre august, rei de germania…(relación de todos los títulos del monarca)..La concessió de mercats a les comunitats i als seus homes, els nostres fidels als quals se’ls concedeix, sol èsser útil i fructuós. Mentre amb el comerc de vendes i de compres de la comunitat aflueix l’abundància de moltes coses i els seus ciutadans i habitants s’enriqueixen, i aixi com per la súplica davant la Nostra Mercé, per mitjanceria del nostre fidel Jaume Llinares, sindic de la Vila Joiosa, al regne de València, humilment presentada, que a la mateixa vila i als seus hòmens ens dignarem fer la gràcia i concessió de celebrar cada any mercat a la susdita vila».
Però no tan sols festa i la fira dedicades a sant Miquel tenen un valor cultural digne de ressenyar. També el té el mateix personatge al que s’honora.
Com a personatge de llegenda, l’arcàngel Sant Miquel es mereix unes ratlles atesa la gran importància cultural, tant religiosa com civico-social que ha tingut a tot Europa.
De fet, la devoció a eixa figura es pot comprovar en exemples tan emblemàtics com ara el ‘Santuario di San Michele Arcangelo’ (segles V-VI dC) , en el monte Gargano (en l’esperó de la ‘bota’ italiana); o en el santuari rocalló de Skelling Michael, a Irlanda; o en St. Michael’s Mont, a Cornualles; i l’abadia benedictina en el Mont Saint-Michel, a Normandia; o en la Sacra di San Michele, prop de Torí, al Piemont; per no parlar del celebèrrim Castel Sant’Àngelo a Roma, tan ple d’escuts heràldics de la família Borja (un bou), de quan va ser papa el xativí Roderic Borja, el papa Alexandre VI ; etcètera.
Però, ¿quin és l’origen d’eixe nom i del que representa?
Mikha-el (> Miquel) significa ‘¡Qui com Déu!’, una expressió que indica el poder únic, sense rival, invencible, que emana Déu. I en eixe sentit l’arcàngel Miquel apareix en la Bíblia com a defensor enfront del Maligne i de qualsevol de les seues manifestacions, com a comandant dels exèrcits angelicals que van derrotar el dimoni Satanàs i el seu estol (Apocalipsi 12,7) i els van precipitar a l’Infern.
Però, ¿per què el 29 de setembre se celebra Sant Miquel? Doncs perquè un dia com eixe se li va dedicar la seua primera església a Roma. Una efemèride de caràcter històric, comprovable, i en el santoral una font de legitimació pot ser la història associada a un personatge.
I, ¡ves per on!, segles més tard, la vespra del dia de Sant Miquel, però de l’any 1238, el darrer emir de Balànsiya, Zayyan ibn Mardanix, van signar la capitulació de la ciutat tot hissant el ‘penó de la conquesta’ a la torre d’Alí-Bufat; una torre que protegia la porta de Bab-ibn-sajar, per on dies més tard, el 9 d’octubre, entraria el rei Jaume I a la ciutat i que recolliria en el Llibre dels feits tot pronunciant les paraules que tant hem sentit i glossat: «E quan vérem nostra senyera damunt la torre, descavalcàrem del cavall, e endreçant-nos vers orient, ploràrem de nostres ulls e besàrem la terra per la gran mercè que Déu nos havia feita».
Pel que fa a les nostres terres també hem de destacar uns altres elements culturals de singular importància referits a sant Miquel.
Així, pel que fa a la funció simbòlica de protegir la ciutat de tempestes, pestes i maleficis, l’exemple més emblemàtic és el del Micalet o Miquelet , la campana major de la catedral de València i que va donar nom al campanar octogonal de la Seu, humorísticament recordat pels Pavesos, aquell grup que va marcar tota una època.
Amb funcions protectores similars a les esmentades, a més de les simbòliques i de cohesió social, se li van dedicar les portes més importants de muralles com ara les de Morella, Xàtiva, Oriola o Tabarca; i santuaris elevats, com seria el cas del de Llíria o el seminari d’Oriola. Per no parlar del monumental monestir jeroni de Sant Miquel dels Reis, actual seu de la Biblioteca Valenciana.
Unes altres obres dignes d’esment on figura sant Miquel són l’oli sobre taula ‘El Judici final’ de Vranke van der Stockt i que es pot admirar al Museu d’Història de la Ciutat de València.
O el retaule de Sant Miquel Arcàngel, del convent de les franciscanes de la Puritat, a València, pintat per Jaume Mateu (segle XV), deixeble de Marçal de Sax. També paga la pena al·ludir al retaule que Vicent Macip li va dedicar a Sant Miquel, situat a la capella homònima de la catedral valentina.
O el quadre dedicat a Sant Miquel, avui en el Museu diocesà d’Art Sacre d’Oriola, que s’atribueix a Paolo de San Leocadio (el mateix que va pintar els àngels músics de la catedral de València, redescoberts l’any 2004).
Sí, com veiem, tot un compendi d’eixa interacció tan fructífera entre natura, cultura i religió.