L’Església de la Mar: les portes del cel estan a Xàbia

Els semites estaven disposats a assaltar el cel. Conta l’Antic Testament que els primers pobladors del planeta es van assentar a l’actual Bagdad i van decidir construir una enorme torre fins al cel: “fem-nos famosos i no anem més dispersos sobre la faç de la Terra”. Una prepotència que Déu va castigar, segons la Bíblia, atemorit per la força que podria tindre “un sol poble on tots parlen una mateixa llengua”.

La torre de Babel mai va arribar al cel perquè Déu va fer que els constructors parlaren diferents idiomes i com no s’aclariren, van acabar barallats i disseminats per tot el planeta. El mite de la Torre de Babel intenta explicar així el naixement dels diferents idiomes i és un exemple de com totes les arquitectures codifiquen un relat: des de la mateixa metàfora de la torre (una hèlice des de la realitat concreta –la terra- cap a la utopia transcendental –el cel-) fins a la necessitat humana de donar-li un sentit a la realitat material.

Per això diu Josep Maria Montaner que “l’arquitecte ha de supercodificar els seus edificis, redundant en signes populars i en metàfores, si desitja que la seua obra es comunique com volia i sobrevisca a la transformació”. És a dir: la Piràmide d’Alacant o l’Hemisfèric de València –potser no són els millors exemples- podran canviar d’ús, però el seu significat farà que no perguen la forma.

Al barri mariner de Xàbia es troba un exemple més suggerent ideat per García Ordóñez, Dexeus Beatty, Bellot Porta i Herrero Cuesta, un grup d’arquitectes experimentals amb base a València que signaven com GO.DB. Als anys 60 la ciutat de la Marina ja era una destinació turística entre la burgesia madrilenya i al barri xabienc de Duanes feia falta una nova església. Impulsada pel ministre franquista Mariano Navarro Rubio, el 1961 s’alça l’Església de la Mar dedicada a la Mare de Déu de Loreto.

La parròquia està inserta a la trama del barri com si fóra una nau espacial, entre cases blanques i el Port de Xàbia, una parcel·la irregular a tocar del Mediterrani. “El projecte es va fer en dos etapes. Fa uns sis anys se’ns va encarregar el projecte de casa parroquial al costat d’una capelleta que ocupava la part que ara construïm. Més tard, es va decidir enderrocar-la i construir una nova. La vam ficar com vam poder”, contava García Ordóñez a la revista Informes de la Construcción el 1968.

 Tota l’obra és de formigó armat i per això els encofrats -el motle de fusta que dóna forma al formigó- van ser tan valuosos a la construcció. Els arquitectes van buscar a Manuel Serra Marco, un encofrador de Godella on treballava el fuster Vicent Aliaga. La complexitat de l’encofrat era tal que li van haver de desmontar part de la fusteria perquè cabera i després “partien l’estructura en trossos per a portar-los a l’obra i allà tornar-la a armar en grans seccions amb ajuda d’una grua”. Feia falta tanta massa de formigó que “es precisava alçar torres de tubs que enfaixaren les parets” perquè no rebentara l’encofrat amb el formigó. 

Però les fustes de l’encofrat no només van servir per generar les vertiginoses formes sobre les quals el temple sembla flotar. Encara que el formigó li dóna una aparença brutalista –molts dirien que és lletja- la delicadesa de l’encofrat arriba fins i tot al tacte: els murs estan recorreguts per unes estries verticals picades, com si en xocar el formigó supurara la mateixa espuma que les ones de la mar. Per això la nau està plagada de metàfores: part de la seua força és que siga tan suggerent, que puga significar tantes coses diferents a la vegada.

Com qui juga a endevinar la forma dels núvols, des de fora es donen múltiples interpretacions a la forma de la parròquia. Pot semblar una cistella alçada per una ona de la mar o una barca bolcada sostinguda pels dotze apòstols, representats en dotze pilars exteriors que, amb els braços en alt, semblen figures humanes. Encara i tot, per als GO.DB l’important era l’interior: “La idea va començar sent una visió de l’interior; una visió blanca i elevadora. Perquè sugerira una elevació pensem que les parets –desgraciadament no hi ha arquitectura sense limitació espacial- haurien d’inclinar-se cap a fora, deixant més cel obert damunt dels fidels”. Per això el sostre forma una asímptota –no caure en grec-, una corba que deixa passar la llum amb més intensitat als dos extrems de la planta: l’altar i el cor. La lluminositat és un material més en la concepció del projecte i com cau des del cel dóna una sensació hermètica. Sense filtres, la llum blanca de Xàbia caient per les parets de l’interior de la nau torna a recordar a l’espuma de la Mediterrània.

“Ens figuràvem que l’espai més idoni per a l’encontre amb el Senyor podria ser un lloc sense cantons, suau, casi sense matèria; el més paregut a la interioritat de l’home [sic], on se li troba més fàcilment”. Una sensació tel·lúrica que es veu augmentada per la forma de l’església: si normalment totes tenen forma de creu, l’Església de la Mar té una planta ovalada.

 Només una figura sacra recorda que estem a una església catòlica: un Crist surant d’Esteve Edo presideix l’altar i la forma oval de la planta projecta el primer colp d’ull cap a ell. Però l’atmosfera lluminosa de seguida apunta cap al sostre de fusta, entreobert cap al cel. Els GO.DB. van experimentar amb el llenguatge per intentar estar més prop de Déu. Assentat als banquets de l’Església de la Mar, es fàcil pensar que la seua particular Torre de Babel sí ha arribat al cel.