L’escola secreta dels bancals on el teulat es converteix en aula

ALACANT. Son pare va faltar per tuberculosi mentre estudiava Arquitectura. Les causes d’esta pèrdua van marcar a De La Hoz: tots els seus edificis estarien més fora que dins. I a un clima com el d’Alacant, això sí és possible. El 1959, l’arquitecte rebia l’encàrrec per construir el col·legi de l’ordre de les Teresianes a Còrdova, a la falda d’un tossal.

Un exercici que li va servir de pràctica per a un encàrrec major, uns anys després: construir la mateixa escola a Alacant, que fins aquell moment estava a una casa del carrer Foglietti. Les escoles religioses creixien amparades en la política educativa classista de la dictadura, encara que De la Hoz es va servir de les idees desenvolupades durant els anys de la República.

A l’Exposició d’Arquitectura Escolar del 1933 a Madrid, Muro Antón ja va dir que “fer de l’escola un espai tancat era una mesquina concepció d'antany”. El pati es convertia, amb les corrents de renovació pedagògica, en un element fonamental de les escoles.

Encara que es tractava d’una qüestió pedagògica, el canvi es va fonamentar per les epidèmies, especialment per la transmissió de la tuberculosi. L’arquitecta alacantina Inés Tábar Rodríguez va analitzar a la seua tesi doctoral perquè les Teresianes d’Alacant són el major exponent d’Escola a l’Aire Lliure.

Dissenyat amb Gerardo Olivares James, l’edifici es troba completament aïllat del trànsit de cotxes de l’entrada nord a la ciutat. Sobre una plataforma, les aules es distribueixen com si foren les vèrtebres d’una columna que ascendeix la falda de Vistahermosa.

“Per a la formació de les plataformes del jardí”, explica Tábar Rodríguez, “es van aprofitar els terrenys extrets en l’excavació de les aules, i en no ser suficients es va excavar a la part posterior del solar, donant lloc a una depressió al terreny on es va situar el camp esportiu. El mur de contenció de terres que es va haver de realitzar es va aprofitar com a frontó”.

Els edificis es van situar com pavellons independents, trenats per pèrgoles que uneixen les vèrtebres. A vista de pardal, l’església es situa al centre del complex i es connecta amb totes les dependències: les administratives per un costat, i les aules per altre. “El programa era vast i només es van executar –segons el projecte– tres mòduls i mig d’aules del bloc docent i alguns dels claustres oberts superiors que contenen dos jardins”, apunta el professor de la UA Andrés Martínez-Medina.

Les aules de la planta inferior estan al mateix nivell del jardí, i el seu terrat es converteix en terrassa per a les aules del nivell superior. Unes viseres de formigó que protegeixen del sol les àmplies vidrieres. La secció angulosa introdueix claror i aire a l’interior dels llargs passadissos, adequa els volums a l’orografia i construeix una imatge exterior d’un relleu artificial escalonat –de masses vermelloses i estrats blancs– en simbiosi amb el jardí circumdant, on grups aïllats d’arbustos esguiten aleatòriament el mantell d’herba, solcat per caminals que condueixen al sinuós estany”, explica Martínez-Medina a la Guia d’Arquitectura Moderna Valenciana.