Les lliçons inesperades d’una ciutat que no està tan adormida

ALACANT. “Jo quan vaig arribar preguntava: què hi ha a Alacant? I la gent em deia: res, esta ciutat és lletja i avorrida. Però de seguida vaig pensar que això no era així. Sí és cert que a voltes et trobes amb moments descuidats, i segurament es dega a deixa falta d’enamorament de la ciutat. Una situació que a Sevilla, on vaig nàixer, no es dóna, on tot el món està encisat amb la ciutat. O en Berlín, on vaig estudiar Arquitectura i tot el món cuida d’ella”.

“Però hi ha projectes que fan espais oberts i participatius, convertint-los en llocs bonics i ressenyables, que és al final on habita la bellesa. Com passa a l’Hort Comunitari de Carolines o els projectes de La Cuarta Piel al Secadero de Cigarreres. Això em va fer plantejar un podcast de vint episodis amb vint persones convidades que vaig triar pel seu vincle amb l’arquitectura i la cultura de la ciutat”.

A partir d’una convocatòria oberta per finançar projectes de la regidoria de Cultura, Domínguez Mata va trenar unes converses amb vint persones que aportaven un edifici i un manifest. “Una forma de plantejar-ho com un joc que genera discursos simpàtics i contemporanis, adobat amb cançons de grups alacantins i disponible a Spotify i Ivoox”, apunta Aurora Domínguez, que ja atresora la producció d’exposicions a la Casa Bardín, el MUA, Les Cigarreres o els Pous de Garrigós.

“Després de les converses, vaig eixir a donar passejos per la ciutat per a fotografiar tots els moments que s’havien esmentat a les entrevistes. No només les arquitectures en sí, sinó els aspectes i les situacions que s’havien destacat. D’eixe procés vaig produir una exposició de fotografia al Col·legi d’Arquitectes d’Alacant. 

Com no totes les converses eren amb arquitectes, no totes les lliçons són de peces arquitectòniques d’autor. Aurelia Ayela, per exemple, va triar una casa tradicional de Carolines, i Inés Miño es va fixar en els refugis. Després va ser divertit com alguns arquitectes reaccionaven al vore a la mateixa exposició projectes que en principi xoquen, però jo crec que és eixa l’arquitectura que ara s’ha de fer”.

Perquè definitivament Alacant no és una ciutat lletja. “La ciutat té una peculiaritat: té molts edificis que intenten mimetitzar projectes dels grans arquitectes del segle XX, com passa a l’Albufereta. A més de la seua morfologia: és una ciutat xicoteta, però té molts moments distints. La mar, la muntanya...”. Això sí, fa una advertència a la resta d’arquitectes de la ciutat: “hem de conscienciar que els projectes d’edificació acompanyen a la ciutat durant molt de temps”.

Amb este objectiu, però posant el focus en l’espai que hi ha entre els edificis, l’espai públic, Domínguez Mata convoca el proper cap de setmana unes jornades de discussió al nou Espai Sèneca, a l’antiga Estació d’Autobusos. “La idea és que no siguen conferències, sinó converses, perquè hi ha moltes persones treballant ara sobre l’espai públic a la ciutat. No només arquitectes com Grupo Aranea o La Cuarta Piel, sinó investigadors com a l’Institut d’Ecologia de la Universitat d’Alacant, ja que s’ha de pensar la ciutat per a totes les espècies que l’habiten, no només els humans”.