«Plou i fa sol, / les bruixes es pentinen; / plou i fa sol, les bruixes porten dol.» Supose que, amb una o una altra versió, la cançoneta infantil els deu sonar familiar. És, de fet, una de les cançons populars per a xiquetes i xiquets més conegudes del patrimoni etnopoètic nostrat. I em ve ara al cap perquè aquesta setmana ha servit per a intitular suggeridorament una xarrada oferida per l’amiga Caterina Valriu, el passat dimecres, a la Universitat d’Alacant, en el marc del programa Lletres Compartides: «Les bruixes es pentinen?» Així: amb una interrogació.
L’interrogant proposat per la doctora Valriu a l’hora d’anunciar l’activitat acadèmica que protagonitzava té, per descomptat, un interés positiu. Perquè pentinar-se, en la cultura popular, és una acció que no solament comporta una evident atenció i preocupació per l’aspecte físic i la imatge exterior —per la bellesa, en diríem—, sinó que, de més a més, en un pla simbòlic, connota i significa tendresa, sensibilitat, seducció, expectativa amorosa, etc. Tanmateix, si parem esment a la lletra de la cançó en qüestió, constatem que aquesta imatge sensual i suggeridora de les bruixes que «es pentinen» contrasta amb la de la resolució d’aquests senzills versets populars: «les bruixes van de dol».
Diria que és un fet clar i incontrovertible que l’imaginari de les bruixes ha estat capgirat al llarg del segle XX i el que portem de XXI. Històricament, la noció de bruixa —la idea, la representació i el concepte de bruixa— va ser encunyada per a difamar i condemnar segons quin tipus de dones valentes, heterodoxes, curioses i sàvies: amants del coneixement i de la vida. I, precisament en aquest sentit, resulta curiós constatar que les successives conquestes en la utopia del feminisme (tant entre població femenina com entre la masculina) ha discorregut de manera paral·lela a la desnaturalització, la redempció, la indulgència i —s’ha de demanar perdó per fer servir aquestes paraules?— la reconciliació, l’indult, l’absolució i l’amnistia plenària de les bruixes. Vull dir: que en la mesura que s’ha anat denunciant, desacreditant, erosionant i superant el model tradicional de societat masclista i patriarcal, les bruixes han anat guanyant enters pel que fa a la simpatia que desperten en l’imaginari popular. S’han reconvertit, s’han repensat, s’han reinterpretat i s’han començat a valorar positivament en la direcció d’allò que canta i proclama el gran Dani Miquel: «Ma mare és una bruixa que em va ensenyar a estimar!»
Sí. Les bruixes es pentinen. I tant! En realitat, s’han pentinat sempre: així, de fet, ho testimonien els innocents versos de la cançó infantil. El canvi important s’ha produït, tanmateix, en el segon element: el del dol. Aquesta n’és la constatació: les bruixes ja no porten dol. Ni el dol ni el mig dol amb què indefectiblement vestien les dones fa a penes un parell de generacions no perduren ja en la nostra societat sinó molt excepcionalment, de manera puntual i esporàdica. Hi ha prou a eixir al carrer d’una qualsevol ciutat i observar els hàbits i les costums del personal pel que fa a la manera de vestir i posar-los en contrast amb qualsevol fotografia vella de més de cinquanta anys. Els canvis estètics que l’evolució de la moda hi ha infringit són impressionants: des de la minifalda i els texans als shorts, els tops, les calces, les muscleres, els pentinats, els pírcings o els tatuatges. Hem vist de tot, segons l’època, els corrents i les circumstàncies. De tot. D’acord. Però des d’una perspectiva ètica, moral, ideològica —de percepció i actitud davant la vida— crec que el canvi més substancial consuetudinàriament que s’ha produït en la qüestió de la indumentària és l’abolició del dol. Que és com dir: el pas agosarat des d’un món en blanc i negre fins a un món de colors.
I no. Em fa l’efecte que la revocació del dol no respon a un canvi social, ètic o religiós davant de la mort. No és la por, l’esfereïment i el respecte davant l’absurditat de la mort el que ha canviat en realitat durant l’últim mig segle, sinó el comport, la disposició i l’actitud davant la vida. L’abrogació del dol —vull pensar— és, si bé es mira, una conseqüència notòria d’un bell combat col·lectivament lliurat contra els caçadors de bruixes: contra els mercaders de l’aflicció, els traficants d’angoixes, els cacics de la tristor. Un triomf èpic del defensors de l’alegria contra els adalils de la consternació.
Ara, com sempre, les bruixes es pentinen. O no: fan com volen, naturalment. El cas és que ja no van de dol. Festegen lliurement tots els colors del rall de Sant Martí. Celebren el miracle vida. I han deixat de fer por. Ara la por —ai!— la fan els hereus i les hereues dels inquisidors que les cremaven en nom de no se sap quin totalitarisme espantós: les filles i els fills dels mercaders de l’aflicció, els traficants de l’angoixa, els cacics de la tristor. I no es mostren embolicats i embolicades amb draps negres, sinó amb banderes que en delaten l’odi, el sectarisme, el fanatisme, la intransigència, el rancor i la malvolença. No tenen res a fer, però. Perdran. De fet, ja han perdut. Perquè no han comprés allò que sàviament anunciava Maria-Mercè Marçal en un dels seus poemes de Bruixa de dol: «Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen. / Han canviat entre elles escombres i varetes.» Sí: ha canviat el món. Plou i fa sol. Les bruixes es pentinen. O no. Fan com volen —bruixes i bruixots. Plou i fa sol, de nit i de dia. I en el temps que vivim —per fi— ha guanyat l’alegria.
