Les bones persones

Avui no escriuré la meua columna d’opinió. El meu espai el cediré a un bon amic, que haurà de quedar en l’anonimat, però que interpel·lat per mi, arran dels fets de Catalunya, ell, que és un català amb sentit comú (seny, trellat, com en vullgueu), m’ha respost amb aquesta síntesi d’una mica més de 140 caracters, però a la que no falta ni sobra ni una coma. Jo només hi afegiré una cosa de la meua collita: què li dieu als vostres fills quan assenyalen amenaçants amb el dit? Jo recorde que ma mare m’abonegava bona cosa, entenent-ho com un dels gestos de més mala educació que podia fer. De fet, a tant arribava l’intent de reprimir aquest gest, que fins i tot s’arribava a dir als nanos que no assenyalaren res amb el dit, eliminant així un dels primers gestos adquirits per l’infant, que li serveix per cridar l’atenció sobre això que no coneix i vol conéixer. És la diferència entre el dit que assenyala i el dit que apunta. Matisos, sí, però molt importants per l’enteniment mutu i la bona o la mala educació.

En un principi havia estat temptat de retallar aquest text que assenyala, de parafrasejar-lo, d’extraure’n les idees principals i reescriure’l. Qualsevol d’aquestes opcions seria una traició, i no com la dels traductors. Jo només li vaig dir, “ets la meua font més fiable, explica’m què està passant”, i ell em va respondre això que llegireu ara:

<<Sobre el que està passant, evidentment tinc tantes opinions i sé tantes coses que et podria escriure un missatge de dues-centes planes. Però miraré de sintetitzar-t'ho en 140 caràcters o així.

Això és una guerra (sí, he dit una guerra): entre les bones persones i els fills de puta. I jo tinc molt clar de quin costat estic. Com també tinc molt clar qui en sortirà vencedor: el bàndol dels fills de puta. La bona gent no té aliats enlloc. Els fills de puta tenen tot el poder del seu costat i les armes.

L'Estat espanyol és un arbre podrit fins a l'arrel. De fet, Espanya, com a concepte polític, no existeix. Va ser assassinat pels feixistes (fantàstica paradoxa: els que deien estimar Espanya la van matar) entre el 1936 i el 1939. Mort Franco, la bona gent va intentar plantar les llavors perquè creixés un nou arbre també anomenat Espanya. Però mira, tu, no se'n van sortir. La podridura va reaparèixer, i com una plaga va anar corcant l'arbre de nou.

L'arbre té diverses branques: la política, la judicial, la mediàtica, l'econòmica i financera... Totes estan podrides per igual. Els ciutadans que viuen dins d'aquest Estat espanyol es divideixen en tres grups: els indiferents-passotes-tantsemenfotistes, les bones persones i els fills de puta. Els primers viuen alienats; no volen assabentar-se de res. Els segons viuen compungits. Els tercers ocupen tots els càrrecs del poder (insisteixo, polític, econòmic, judicial, etc., etc.) o combreguen amb ell.

Vet aquí que un bon dia la gent de l'Estat espanyol que viu a Catalunya va començar a emprenyar-se de valent. És el que algú ha anomenat molt enginyosament aquests dies "independentisme laic": ciutadans que no són nacionalistes però sí més o menys catalanistes que n'estan fins als nassos d'aquest poder corrupte.

A Catalunya la gent (sí, la gent, des de baix) va aconseguir fer net de la corrupció política. Per exemple, quan va saltar a la llum pública tota la corrupció econòmica de la família Pujol, la societat els va girar l'esquena i els va fer fora de l'arena política. Votant! La gent (sí, la gent de baix) ha intentat anar regenerant democràticament les institucions pròpies el millor que ha sabut i pogut.

Però el que no ha pogut fer és netejar la merda de l'Estat espanyol, això és competència "de todos los españoles". I dissortadament, a "muchos españoles" la merda els deu encantar. Així va anar creixent un moviment transversal immens. La independència (laica) n'ha estat el catalitzador. Ves, ho podria haver estar el pòquer, el futbol o la poesia lírica, però on ha trobat recer la gent és en un projecte independentista potser pueril però sens dubte enlluernador: una pissarra en blanc on tot és possible.

La gent surt en milions a manifestar-se demanant un canvi. L'Estat espanyol reacciona ignorant-ho. La gent, a través dels representants polítics que ha votat democràticament al nostre Parlament, exigeix un canvi. L'Estat espanyol se'n burla i els insulta a la cara.

Tips de tot, la gent decideix organitzar un referèndum consistent a decidir si volem "regenerar" Espanya o donem Espanya per perduda i fem les maletes. El 9 de novembre es fa el referèndum no vinculant i l'Estat Espanyol reacciona amb la força (també podrida) dels tribunals.

Més tips encara de tot, la gent organitza el referèndum de l'1 d'octubre passat. Durant tot aquest temps, no hi ha hagut a Catalunya CAP incident violent (perdó, un: uns fatxes van estomacar un noi a Gràcia). Cap fractura social. Cap problema.

Les bones persones han demanat un debat públic. Han demanat que la gent, tothom, s'expressi. Han insistit als que són catalans però se senten espanyols que participin del debat. Un debat que seria enriquidor, i molt, per a tothom. L'Estat espanyol furta la possibilitat de cap debat, de cap reflexió, de cap intent de res. Tractant els ciutadans d'imbècils, pensa que podrà perpetuar la seva podridura eternament.

La gent es rebel·la pacíficament i fa el referèndum, aquest proppassat diumenge. L'Estat espanyol comença a empresonar funcionaris de la Generalitat i el dia de les votacions llança els 10.000 policies nacionals i policies militars (Guàrdia Civil) enviats ex profeso a atacar la població indefensa. Mira vídeos i fotos. L'atac va ser brutal. Més de 800 ferits. Una vergonya per a la qual no tinc ni paraules.

Fins aquest punt del relat, un servidor ha estat il·lusionat, igual que una part ben nombrosa de la nostra ciutadania, convençut que estem treballant per fer un futur millor. He vist i he conegut gent admirable. Joves, grans, catalanoparlants, castellanoparlants, persones senzilles amb idees molt, molt diverses, treballant plegats. Després de l'atac de la policia estic trist i espantat.

Saps "1984" d'Orwell? Bé, ingenu de mi, en l'actual món interconnectat estava convençut que la ficció orwel·liana ja era impossible. Quin gran error: l'Estat espanyol acabem de descobrir que és el Ministeri de la Veritat de la novel·la: TOT el que diu el Govern central és mentida. TOT el que diuen els mitjans d'informació "unionistes" és mentida. TOT el que diu el rei d'Espanya és mentida.

Sense xarxes socials i càmeres fotogràfiques als mòbils dels ciutadans que permeten gravar-ho tot immediatament, aquest diumenge la policia espanyola hauria fet 800 morts. I l'endemà hauria dit a l'opinió mundial que no havia passat RES.

La guerra entre les bones persones i els fills de puta la patim ara a Catalunya, però penso que té un radi enorme d'acció, com una via pacífica, a l'estil Gandhi, de regeneració del poder per extensió a tot Espanya i la UE. Però precisament per aquests nobles i quimèrics ideals fa tanta por, i l'intent serà esclafat.

Rajoy és el problema? No. Rajoy és una mera marioneta del poder. Quan salti ell, posaran un altre fill de puta en el seu lloc, i segurament pitjor.

Quina és la solució? Canviar-ho tot. Catalunya és ara mateix un laboratori per a un canvi profund i possible. Per això serà esclafada sense pietat en breu. Em temo que és irrellevant la declaració unilateral d'independència: serem igualment esclafats sense pietat en breu.

Així el conte tindrà un final alliçonador: la merda seguirà al seu lloc i aquells que miren cap a una altra banda podran seguir mirant cap a una altra banda, com hem fet els mediterranis de la riba nord quan la població siriana ha estat assassinada en massa, per posar un simple i trivial exemple.

No sóc endeví. Per ser franc, no en tinc ni idea ni de què passarà políticament aquest migdia. Per tant, tot està obert. Però com diu aquella frase: un pessimista és un optimista ben informat. I estic prou ben informat. Sóc ara mateix molt pessimista. Però l'esperança també diuen que és l'últim que s'ha de perdre i no la perdré. He après aquests anys a creure en les bones persones i en el poder màgic de les il·lusions, i ho vull seguir fent.>>