L’arxiu dels sentits

El cap de setmana passat Altea va ser la seu de la «Jornada Carmelina Sánchez-Cutillas, des de les fronteres del silenci» amb què es va cloure —conjuntament amb l’acte de presentació de l’Obra completa, aquest dilluns, al sumptuós espai del Centre Cultural la Beneficència de València— el doble any Carmelina Sánchez-Cutillas, 2020-2021, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, així com també el Centenari de Carmelina.

Va ser una festa. Coincidir a Altea, «la casa de la mar», amb personalitats com Verònica Cantó, Tudi Torró, Immaculada Cerdà, Maribel Guardiola, M. Àngels Francés, Jaume Llinares, Enric Balaguer, Anna Esteve, Margalida Pons, Víctor Labrado, Ximo Espinós, Irene Mira-Navarro, Amparo Pons o Vicent Salvador, a la salut de la memòria de Carmelina Sánchez-Cutillas, i amb la presència i la complicitat dels fills de Carmelina (Luis i Marisa del Romero Sánchez-Cutillas amb les respectives parelles), va ser això: una festa del coneixement, una propina del destí, un bell regal de la vida.

De fet, tant divendres com dissabte vaig tindre la sensació que l’esperit de la mateixa Carmelina contribuïa a «velar amb un toc mític» les paraules, el conceptes, les interpretacions i els debats que vam tenir l’oportunitat de compartir —moltes gràcies als amfitrions, Ignasi Beltran i Aurora Serrat— a la Casa de Cultura d’Altea. No m’estic de dir-ho i reconéixer-ho: ja des de la ponència inaugural a càrrec d’Enric Balaguer em va començar a caure la bava. I alguns dels seus pensaments, engrunats a partir del títol «Matèria de Bretanya o l’imperi dels sentits», em van arribar fins al redòs més íntim de l’esperit, que és, com se sap, el lloc on guardem les idees que, d’una manera o una altra, ens serveixen per a modular la percepció dels fets, les coses, les entelèquies, els sentiments i les emocions que ens ofrena la vida. «La infantesa no és només una etapa de la vida: és també una manera de mirar i entendre el món», sostenia Enric entre somriures. I a mi em feia l’efecte que ho deia, això, precisament amb la veu tendra, innocent i afable del xiquet fascinat per la vida que un dia va ser Enric al Castell de Guadalest —la veu de la criatura fascinada que encara és Enric, ara, per dins.

Però Enric Balaguer, després de repassar un ric repertori de passatges de la prosa de Carmelina en què apareixen a flor de discurs elements sensorials —dels cinc sentits corporals—, com qui no vol la cosa, va deixar anar tot seguit una idea que em va semblar poderosíssima. Si no amb aquestes paraules amb unes altres, Enric va venir a conjecturar: «La identitat és un arxiu dels sentits.» No per deliciosament poètica aquesta idea vehiculada per Enric Balaguer deixa de ser suggeridora en un pla teòric, filosòfic; especulatiu, psicològic o sociològic. «Un arxiu dels sentits!» Mentalment vaig prendre nota del sintagma. I de seguida, sense poder-ho evitar, vaig començar a sospesar l’interés que una tal noció podria tenir per a copsar els mecanismes d’abstracció ideològica que, en últim terme, hi ha darrere dels processos de construcció (política) de la identitat.

Ben mirat, en el pla individual, la memòria personal què és, si no un arxiu de sentits —un repositori de percepcions més o menys reiterades—, degudament processades i conceptualitzades per mitjà de processos complexíssims que involucren el llenguatge, el pensament, la ideologia, les actituds i, en general, els marcs culturals que ens embolcallen? Però... I en el pla col·lectiu? Com es construeix la memòria compartida? Quines són les claus dels processos d’edificació d’això que convenim a denominar identitat? S’hi valdria, en parlar d’identitats, fer l’exercici d’obviar els intricats filtres de la semantització política, i proposar una anàlisi centrada només en els estímuls sensorials bàsics —més o menys diferencials— que en cada comunitat humana estimulen d’una manera especial els cinc sentits corporals? Simplificant al màxim i portant l’assumpte fins a l’extrem últim: som capaços d’imaginar que la idiosincràsia d’un poble —això que en diem la identitat— depén en últim terme de les coses que s’hi poden veure, oir, degustar, tocar i oldre? D’un determinat —i concret— «arxiu dels sentits»?

Més encara: si admetíem que, d’una manera o una altra, qualsevol identitat humana potser deriva d’un repertori particular i definit de colors, sons, gustos, textures i aromes... Quins serien els que han forjat la nostra pròpia identitat —amb uns trets compartits i d’altres diferencials respecte d’altres identitats? Altrament formulat: quines llums, quines músiques, quins sabors, quins estímuls de pell i quines olors primàries constitueixen la paleta bàsica de sensacions sobre la qual s’ha pogut construir, al llarg del temps, això que, per simplificar, podríem convenir a denominar la identitat valenciana?

No em direu que no fora divertit sospesar, amb afany de priorització i tot, quins estímuls essencials han pugut ser més determinants —entre els infinits estímuls que rebem al llarg dels dies— per a la configuració de la nostra pròpia identitat: a títol individual i en el plànol col·lectiu. Quins referents inclouríem, sí o sí, en aquesta suposada paleta bàsica de sensacions? Fem-ne: fem-ne l’exercici.

La llum mediterrània. Els blaus del cel i de la mar, de les muntanyes llunyanes i de les teules de la cúpules de les esglésies al costat del campanar. El verd dels pins i les carrasques; de les oliveres, les palmeres i els tarongers. El negre de dol, de les reixes al carrer, de les nits sense lluna, de la mar en la fosca, de la por al no-res. L’argent lluminós del sol reflectit sobre l’aigua. Els camins daurats de la lluna temptejant fantasies a flor de mar. Les ales multicolors d’un vol de coloms, la fantasia d’un castell de focs artificials. El blanc de la calç de les cases, de la flor de l’ametler, de l’escuma del mar; dels jugadors del joc de pilota, dels núvols a la tardor; de les gavines, de les veles esteses dels velers.

El so penetrant de la dolçaina, els acords festius d’una banda de música, els timbals tocant el ritme d’una marxa mora, els melismes del Misteri d’Elx. Els trons estridents d’una mascletada, les melodies tèbies de les cançons de bressol, la remor del trencall de les ones, els gambosins que udolen els dies de vent. Les campanes que voltegen, marquen les hores o toquen a mort. Els xiscles dels teuladins, els refilets de les caderneres, el cant de les merles. La remor de la pluja a les teulades, als camps o als carrers.

El tast salobrenc de l’aigua de mar. El gust de l’ou de tonyina o les anxoves amb oli. La fresca dolçor de l’orxata. La mistela, el fondellol, l’herber, el café licor, la cassalla, el giró i el monestrell. L’amargor de les olives partides. El sabor de les penques i les pilotes del putxero. La tomaca i la botifarra amb ceba d’un arròs al forn. La marinera, la fideuada, el cruet de peix. L’espencat mullat amb pa. El mos festiu i llépol d’un pastís de moniato —o el torró, o les panses, o les figues seques amb nous— el dia de Nadal...

El tacte de les pedres dels marges. Els relleus resinosos i rugosos de les soques dels pins. La pell vellutada de les bresquilles a l’estiu. La rasposa llisor de les pedres de platja que de menuts preníem del terra i llançàvem al mar. El calor de les falles o les fogueres que cremen. El fred a les galtes de la cara en la cavalcada de Reis del Nadal alcoià. La sensació dels peus nus dins de l’aigua, en l’arena o la pedra. La textura esgarraposa de la corda de cànem o d’espart que menàvem en els jocs infantils. El tacte alhora aspre i benigne del cuir del guant de jugar a pilota; el colp a la mà de la pilota mateixa en el quinze final. La suavitat de la seda que evoca la València medieval. Les mans que recorren la corba sinuosa del ventre d’un llaüt vora mar.

L’olor de la terra humida, de la fusta d’olivera, del fum de la llenya d’un foc encés. L’efluvi de la flor del taronger a l’inici de la primavera. L’aroma del romer, i l’espígol, i la farigola, i la camamirla: a la serra de Mariola, la de Bèrnia, l’Aitana o la Calderona. L’exhalació de les algues i de l’aire salobrenc en la brisa del matí. L’olor punyent de l’anís amb què la mare pastava els pastissos de Nadal. La flairança de la farina a l’interior d’un forn de pa. L’emanació de les castanyes torrades amb carbó als carrers d’Alacant. La fortor de la bassa de morca al costat de l’almàssera. La sentor de les flors fúnebres al cementeri el dia de Tots Sants. El perfum del gesmiler i el galant de nit a l’estiu; el regust embriagador de la pólvora dels coets, les traques, els trabucs i les mascletades festives...

Sí. Potser sí: potser té raó Enric Balaguer i la identitat —això que en diem identitat— no és sinó la culturització un determinat arxiu dels sentits (olfactius, tàctils, gustatius, sonors i visuals) que comparteixen els membres d’una determinada comunitat humana. Per això, ara que l’Any Carmelina Sánchez-Cutillas acaba i dona ja pas a l’Any Joan Fuster (declarat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Generalitat Valenciana), potser ha arribat el moment de reformular estratègicament una famosa sentència tradicionalment atribuïda a l’assagista de Sueca —i que aquest, curiosament, no va escriure mai...

«El País Valencià serà d’esquerres o no serà», diuen que va escriure Joan Fuster. Potser —hi insistisc— és ja arribada l’hora d’aclarir públicament un detall curiós, sobre aquesta celebèrrima sentència. Senzillament: que mai no va ser mai escrita de puny i lletra per Fuster! Tant és així que ja fa anys que oferisc públicament i ostentosa un sopar per a quatre persones a tot aquell qui em sàpiga dir i citar en quin llibre o article concret de Joan Fuster apareix publicada la frase en qüestió. I és el cas que, sense haver-me’n retractat encara de l’oferiment, encara no m’hi he hagut de rascar mai la butxaca. Precisament per això, ara que el 2022 se celebrarà l’Any Fuster (i el centenari del seu naixement), potser fora pertinent proposar una formulació alternativa per a l’apòcrif judici fusterià: una nova sentència, millor acordada amb la noció de la identitat com una derivació de l’arxiu dels sentits que comparteix la ciutadania d’un determinat país.

Posem per cas: «El País Valencià serà de paella o no serà.»