Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 25 de febrero y se habla de benidorm coronavirus desescalada COMERCIO zeeman ricos

café del temps / OPINIÓN

L’any de la vacuna

2/01/2021 - 

«A la merda 2020!» Aquest és el sentiment que enguany es respira, generalitzadament, per Cap d’Any. Fins i tot À Punt, la televisió pública valenciana, es va atrevir a batejar així —amb dubtosa finor— el programa especial de Cap d’Any, presentat per Eugeni Alemany i Carolina Ferre: A la merda 2020. I és que, per fi, si una cosa sembla haver posat unànimement d’acord —sense excepcions— les valencianes i els valencians, és en la valoració de 2020 com un any nefast. Per una raó evident: la pandèmia pel SARS-CoV-2, que ha produït un sotrac sense precedents en els hàbits, els costums, les rutines, les pors, les confiances, les prioritats, les preocupacions, les actituds, les manies, les preferències, els sentiments, els valors i les emocions del personal. No debades, en aquest any, la crisi de la COVID-19 deixa, només al País Valencià, un balanç de 157.117 persones contagiades i —heus ací la xifra tràgica i colpidora— 2.965 morts.

Només cal fer una ullada als missatges i els mems que, durant el canvi d’any, han anat circulant per les pantalles dels mòbils, les tabletes digitals i els ordinadors per a copsar aquesta generalitzada crispació —aquest oceànic descontent— amb l’any que acabem de deixar enrere. No hi podien faltar (2020 és l’any en què ha mort Quino), vinyetes en què Mafalda sospesa que l’any que vindrà haurà de ser, per força: «Molt valent, perquè tal com va la cosa, atrevir-se a vindre...» O diàlegs en què, al clàssic desig de «feliç any nou», es respon: «Em basta amb un d’usat: d’aquells en què es vivia millor!» Igualment delators són alguns muntatges i dibuixos que proven de despertar-nos somriures a partir de la sensació que aquest difícil 2020 és un any que sembla que no s’havia d’acabar mai. Un que m’ha semblat especialment ocurrent i expressiu en aquest sentit és el d’un home encorbatat, de mitjana edat, que amb cara suspecta prova de passar la pàgina del «31 de desembre» en el calendari i es troba que al darrere, en comptes de l’esperat «1 de gener», hi ha la d’un suposat «32 de desembre»: «Cagontot!», s’exclama, el pobre. I, sobre la base d’aquesta mateixa idea, hi ha la d’un home que, amb somriure feliç i expectant, admira la data i l’hora 31.12.2020, 23:59:59: però aquest mateix home apareix, baix, amb cara estrafeta —d’incredulitat, sorpresa i estupefacció—, amb la data: 31.12.2020, 23:59:61...

El sabut tsunami de textos i imatges que ha emplenat les pantalles dels mòbils per Cap d’Any ha inclòs també, òbviament, missatges de l’estil: «Que cada llàgrima vessada en aquest complicat any 2020 es convertisca en una alegria el proper any 2021»; «Per un 2021 amb menys videotrucades i més abraçades»; «Us desitge un 2021 normal i corrent»; «Que el 2021 s’acabe el malson de la pandèmia»; «Si ens hem de contagiar d’alguna cosa, que siga d’alegria»; etc. I composicions més subtils, com la d’un llapis amb el número «2020» i la inscripció «Un any per esborrar» a l’extrem de la goma d’esborrar; i a l’altre extrem, el de la punta d’escriure, el número «2021» amb la llegenda «Un any per dibuixar». O com la d’un pot de melmelada artesanal amb l’etiqueta: «Besades i abraçades en adob per a després de la pandèmia». Etc.  

No ho sé, però em fa l’efecte que no deixa d’haver-hi, en aquest sentiment generalitzat d’A la merda 2020 —traduït en textos, consignes, programes i imatges—, una certa actitud pueril: com si l’acabament del 2020, per si mateix, poguera comportar el final de la crisi sanitària que travessem —i que, per cert, ara mateix es troba en el moment més àlgid. Com si el pur i arbitrari canvi de dígit en les datacions poguera exorcitzar l’amenaça del maleït cuc coronavíric. En aquest sentit, em ve al cap, en aquestes primeres hores de l’any nou, allò del microconte d’Augusto Monterroso: «Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era».

Tanmateix, hi ha raons ben fonamentades per a l’esperança en aquest 2021. Serà, sens dubte, l’any de la vacuna: l’any en què la investigació i el coneixement —la ciència i la tecnologia, en definitiva— ens permetran superar aquest terrible dinosaure de la pandèmia. Tenim encara fresques en la retina, com una esperança inefable, les imatges de les primeres vacunacions dutes a terme aquesta setmana a les residències valencianes. Quedarà per a la història d’aquesta crisi —ja se n’estan comercialitzant samarretes, tasses i diversos productes de merchandising!— l’expressió viva, espontània i desimbolta del senyor Salvador Brotons, de Castalla, que ha estat un dels  primers valencians a rebre la vacuna, al centre Sant Vicent, de Sant Vicent del Raspeig: «Hala, enxufa-li!», encoratjava l’home a l’assistenta sanitària, amb el braç dret nu i un capell marró falcat al cap. No hi ha faltat qui, davant d’aquesta icònica imatge, ha bromejat: «Quan Neil Amstrong va xapar la Lluna va deixar una frase per a la història: “És un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat.” Salvador, de Castalla, un dels primers valencians vacunats contra la COVID-19, conscient de formar part de la història, també ha pronunciat una frase que mereix ser reconeguda: “Hala, enxufa-li!”»

«Però la gent es voldrà vacunar?» «Tindrà por?» «És segur que una vacuna que manipula seqüències d’ARN serà segura?» «Caldrà fer campanyes pro vacunació?» «Com podrem convéncer la ciutadania que s’ha de vacunar, no solament pel bé individual sinó també per l’interés comú?» «A les males, es podria obligar la gent a posar-se la vacuna?» Són preguntes que es reiteren en els mitjans de comunicació, i que suren en l’ambient. Si ningú me’n demanava l’opinió, difícilment podria contenir un somriure burleta, irònic i picardiós. Perquè tinc per a mi que, entre les bones lliçons que podrem aprendre amb aquest bolet del coronavirus, hi haurà enguany, sens dubte, el de la importància vital —mai millor dit— que per a una societat com la nostra ofereix la cultura de les vacunes.  

No hi tinc el menor dubte: així que començarem a disposar de la possibilitat de vacunar-nos massivament, constatarem de seguida que les persones vacunades, immunes ja als efectes nocius del SARS-CoV-2, podran recuperar tranquil·lament la feliç normalitat vital que tant comencem a enyorar: la vida social, les reunions familiars, les converses amicals; les hores festives, els viatges en grup, les paelles dominicals; els besos, les abraçades, la despreocupació vital... Mentrimentres, els no vacunats hauran de continuar usant mascaretes, gels hidroalcohòlics, distàncies interpersonals. Els uns, sense problemes, podran tornar distesament als bars, els restaurants, els teatres, les cases de cultura, el cines, les discoteques, els pubs, els hotels, el trens, els avions, els museus, les platges, els concerts, els festivals, els comerços, els parcs d’atraccions, els centres comercials; els altres continuaran patint l’eventualitat d’un contagi, el risc d’una insuficiència respiratòria, l’angoixa d’un ingrés hospitalari, el perill manifest d’un desenllaç fatal. Els vacunats recuperaran la vida plena; els no vacunats continuaran emmalaltint i morint. «Campanyes pro vacunació?» Em costa imaginar cap campanya publicitària —cap pedagogia— més eficient, persuasiva i convincent que aquesta!


Això sí, convé advertir-ho, perquè ningú no s’enganye: aquesta vacunació, segurament, no serà possible fins a l’adveniment de l’estiu. Les 775 primeres dosis de la vacuna de Pfizer que el dia 27 es van distribuir i subministrar als centres residencials valencians no passen de tenir, ara com ara, un valor a penes simbòlic, emblemàtic, testimonial. Publicitari. De creació d’expectatives, si es vol. Però poca cosa més. Perquè, en el millor dels casos, hi ha previst que durant el primer trimestre de 2021 s’administren, en el conjunt del sistema sanitari valencià, unes 377.000 dosis de la vacuna. I, com que cal inocular dos unitats per individu, només s’hi aconseguirien vacunar, en total, unes 188.000 persones. És a dir: menys del 4% dels 5.029.341 habitants totals censats al país. Molt lluny, en qualsevol cas, del 70% o 90% que s’estima que serà necessari per a aconseguir l’anhelada immunitat de grup o immunitat de ramat.

I mentrimentres? Mentrimentres caldrà reforçar la prevenció, el trellat i la prudència per arribar sans i vius al pròxim estiu. Perquè una cosa em sembla clara i evident: si el 2020 serà recordat per sempre —«a la merda el 2020»!— com l’any de la pandèmia, el 2021 té totes les paperetes —hi creuem els dits!— per a esdevenir l’any de la vacuna. Per cert: que parlant de «campanyes publicitàries», «pedagogies», «aprenentatges» i «convenciments», el 2021 potser serà també l’any en què, d’una vegada per totes —voldria brindar per això!—, tindrem l’oportunitat d’assumir i interioritzar, socialment i per sempre mai més, que no hi ha cap vacuna més eficient contra la superstició, la ignorància, la indecència, la consumpció anímica, la injustícia social, l’obscurantisme, el reaccionarisme i l’abatiment que la fascinant, prodigiosa, productiva i utilíssima aventura de la ciència, la investigació, la curiositat, l’exploració, la raó, l’estudi i el coneixement.

Aquest, si més no, és el desig de Cap d’Any que voldria compartir. «Salut», tendresa, benaurança i alegria. «Feliç any nou», dilectes.

next
x