Jean-Jacques Rousseau comença els seus escrits autobiogràfics sota el títol de Les Confessions, amb una veritat a mitges, més un enunciat performatiu que conatiu, tot i la càrrega emotiva, contextual, metalingüística, fàtica i poètica que el filòsof destil·la en unes poques línies: “Mamprenc una tasca de la qual no hi ha exemples i que no tindrà imitadors. Vull mostrar als meus semblants un home en tota la veritat de la naturalesa; i aquest home seré jo”. Massa ambició per la quantitat d’intexactes diatribes i autojustificacions que poblen els centenars de pàgines escrites pel ginebrí. Ginebrí de naixement i també, molt important pel propi Rousseau, de ciutadania ginebrina. Aquesta era la combinació que donava drets polítics.
Per què comence escrivint sobre un filòsof i escriptor del segle XVIII que va passar els seus darrers anys maldant contra tots els que havia considerat els seus amics, en un estat conspiranòic i agre, tot i la seua no massa infeliç vida? Perquè estem en la primera setmana de gener, fa pocs dies que ha començat l’any 2018, i toca parlar de la boja vanitat de l’esperança.
Ho he posat ja per ací alguna que altra vegada, podria dir que sóc de poble, ja que si estirem la corda, sempre hi ha algun poble en algun dels extrems, siga en una, dues, tres generacions, siga no en una generació, sinò en tota una genealogia empeltada en mausoleus, carrers i façanes. Però jo sempre he dit que sóc de barri i no puc desmentir-me a aquestes alçades, sinò refermar la meua ciutadania a la rousseauniana manera. Nascut a barri, pujat a barri, desnortat a barri, cosit a hòsties a barri, desvirgat a barri, el barri és un horitzó en construcció que permet mitges veritats del tot certes, com les del mestre Rousseau. Fins i tot diria que el terme barriada, algun moment sinònim de discricte, és encara més exacte, amb la seua construcció d’identitat femenina, amb els seus contorns encara més difusos. Ser de barri, de barriada, de districte, et permet ser futboler sense patir l’odi intern cap a la màfia de la pilota, ser del Rayo Vallecano o del St. Pauli et deixa maldar per una bona volea i creure en la revolució proletària.
Ara ningú vol ser proletari -l’obrerisme és un camp semàntic reduït a una rajola o una nostàlgia, i el terme treballador o treballadora és més un epítet anteposat a la precarietat que un sustantiu revolucionari-, sinò emprenedors de l’individualisme més ranci,
Marx describia el proletariat el 1843, quan encara no s’havia produït el procés complet de la industrialització, com una “classe de la societat burgesa que no no és una classe de la societat burgesa, un estament que és la dissolució de tots els estaments, d’un sector al qual el seu patiment universal confereix caràcter universal; que no demana un dret especial, ja que no és una injustícia especial la que pateix, sino la injustícia a seques”. Quants del que es veuen com a emprenedors es poden veure igualment descrits en aquestes paraules.
De la conciència de classe els barris, les barriades, han mantingut l’esperit de la solidaritat, que impregna el “si tu no pots treballar, jo treballaré per tu, però si pots treballar, no et faces el ronso i no em toques les pilotes”.
L’esperança en l’any que comença, sempre amb la fantasia de la taula rassa sobrevolant els anhels, és per a molts el somni d’una final de xampions entre el Rayo Vallecano i el Fc Sankt Pauli.