“Perquè el caràcter d'un ésser humà excepcional mostre les seves veritables qualitats, és necessari comptar amb la bona fortuna de poder observar les seves accions al llarg dels anys. Si les seues accions estan desproveïdes de tot egoisme, si la idea que les dirigeix és d'una generositat sense comparació, si les seves accions són aquelles que certament no busquen en absolut cap recompensa més que aquella de deixar les seues marques visibles en el món; sense risc de cometre cap error, estem llavors davant d'un personatge inoblidable”.
Este és el paràgraf amb què s’inicia la narració L’home que plantava arbres, de l’escriptor provençal de llengua francesa Jean Giono, autodidacta, empeltat pel pensament anarquista del seu pare d’origen italià, marcat pel pacifisme, l’humanisme i l’arrelament a la terra de la Provença.
Este breu relat li va ser encarregat per la coneguda editorial Reader’s Digest l’any 1953, en l’època de la seua maduresa literària, com a retrat biogràfic d’una persona inobidable, però en saber que l’Eleazar Bouffier que en ell va reforestant tota una regió desèrtica, deixant caure a poc a poc les llavors d’alzina, des de 1913 fins a 1945, fins a convertir-la en un verger, era un personatge fictici, no el van voler publicar, passant a publicar-se en la revista Vogue, amb el títol de The Man Who Planted Hope and Grew (L’home que va plantar esperarança i va créixer felicitat). Giono, coherent amb el seu pensament, va cedir els seus drets d’autor d’esta edició i totes les posteriors, convençut de la utilització pràctica del text per a l’educació en la salvaguarda dels boscos i l’estima per la natura.
L’any 1990, el Paul Winter Consort, formació jazzística originària de la ciutat de Nova York, lligada a la Catedral de Sant Joan el Diví pel seu pianista, Paul Halley, que n’era l’organista i Mestre de Capella, i liderada pel saxo soprano Paul Winter, va compondre una suite dedicada al text de Giono. El Consort comptava amb destacats membres com Glen Vélez, Óscar Castro-Neves, Susan Osborn o Arto Tunçboyaciyan i es trobaven ja immersos en la seua etapa Living Music, plena dels sons orgànics i de l’esperit de la natura. En anglés la narració va anar a càrrec de Robert J. Lurtsema. Per al castellà i el català es va optar per veus femenines. En català, l’actriu Àngels Gonyalons, en castellà, la locutora i encara a falta d’uns anys per ser directora de Radio 3, Lara López. En euskera, la veu de Benito Lertxundi.
La primera vegada que vaig escoltar Benito Lertxundi li la dec a Virgilio Caballero. També l’ Icarus del Paul Winter Consort li la dec a ell. I l’ Oregon, de l’homònim grup de jazz-fussion que d’aquell va néixer, amb Ralph Towner, Paul McCandless , Glen Moore, y Collin Walcott . Com la va compondre una suite dedicada al text de Giono primera vegada que vaig escoltar a Don Cherry. O els Quartets per a corda de Boccherini, o els seus Quintets, entre ells els de la Música nocturna de las calles de Madrid que mai no m’ha abandonat. També a Tangerine Dream, Michel Huygen o Neuronium. Virgilio em va regalar el que continua sent le peça favorita de la meua col·lecció de discos de jazz, el Huffin and Puffin de Ray Nance.
Accions desproveïdes d’egoisme, generositat, manca de recompensa immediata. Si estes són les característiques d’un ésser inobidable, Virgilio Caballero les acompleix totes i cadascuna.
Durant molts anys, des de les seues austeres ocupacions de conserge d’institut (jo li vaig conéixer la de l’IES Carrús, a Elx, però hi va haver més), atenent els dissabtes en una de les botigues de música històriques de la ciutat, Don Disco, més tard Oki Discos, a les Galeries Hélike, o des de la seua parada de música en els mercats, va anar deixant caure a poc a poc la llavor del seu mestratge, del seu coneixement i la seua bonhomia. Som molts qui, en alguna mesura, hem pogut beure de la font de la seua amistat.
Som una societat d’urgències. Cada any s’agafa el calendari i es compten les urgències reivindicatives, les efemèrides a celebrar, els noms públics i històrics a qui cal dedicar pressupost en jornades, homenatges i publicacions.
Ens urgeix reivindicar l’homenatge als homes bons , a les dones bones, a les persones que no trascendeixen els papers, però fan créixer boscos i rius al seu voltant. Hi ha un cabàs, només heu de pensar-hi un poc.
Jo ara ho demane per a Virgilio Caballero, l’Eleazar Bouffier dels nostres esperits. Tots els que alguna vegada us heu sentit dipositaris de la seua llavor, mobilitzem-nos. Hi ha urgència d’homes bons.