ALICANTE. Pujàrem al cotxe i circulàrem ansiosament pel camí de la platja.La nit ens ajudà, estrellada com era, a exposar tot aquell cabal d’amor quebrollava fluvialment per les nostres boques. Em besares una orella, jugant,mentre jo reprenia una altra revolta tancada de la carretera, i amb prou feinesno ens sortírem de mare. No importava, però. Somrigueres i em vares fersomriure. Al cap i a la fi, tot era amor el que deleraven els teus llavisdesitjosos. Superàrem un paisatge de tarongers en la penombra i ara concorriadavant nostre un altre d’arrossars il·luminats. La lluna, dins del seu àmbitdaurat, era allà dalt, com sempre, esmunyedissa i esvelta. Després creuàrem elsafores del poblat marítim del Puig de Santa Maria i continuàrem fins a laplatja afrodisíaca dels nostres somnis.
Al principi de l’estiu fou quan començàrem a estimar-nos tant. Un amorfrenètic, sense repòs, ens sorprenia cada volta que ens trobàvem junts. Primeracudírem a desfogar-nos al xalet muntanyenc d’una tia teua que se n’havia anata França per assumptes familiars. Allà, de bell antuvi, provàrem de fondre’nsen la nostra passió amorosa damunt d’un llit nupcial, melangiós i senseesperança, però després descobrírem, com una revelació divina, el plaeril·limitat d’un orgasme sota les amples fulles d’una figuera insomne que ensvigilava vora el marge de la séquia. Cantaren els grills i cantàrem nosaltresuna volta apagada la nostra set sensual, i després menjàrem les fruitessaboroses que ens plovien de dalt, com a suau mannà. Però la nostraconvocatòria amorosa en aquell indret idíl·lic durà ben poc de temps. La teuatia tornà aviat al poble, i de seguida haguérem de cercar nous racons de joia.Fou llavors que et vaig proposar, ingènuament, d’anar a alguna platja solitàriaper a prolongar-hi els nostres jocs fogosos.
Aquella nit d’estiu, una volta arribàrem al lloc, romanguérem una llarga estonadins del vehicle, amb els llums apagats, observant aquella platja dels nostressomnis. La mar, tot just davant nostre, emetia una remor suau, submarina, queens era tan coneguda. Aquella era la vuitena vegada que hi compareixíem, ise’ns havia fet ja un indret habitual i feliç. En la solitud de les dues de lamatinada encengueres un cigarret i me n’oferires un altre a mi. Fumàrem ambplaer. Després vaig contemplar-te a la llum de la lluna mentre a l’autopersistia encara una espessa boira de fum. Tot seguit et vaig besar. Un bessuau, delicat, d’iniciació obligada. Et vaig xiuxiuejar, amor et vull. Tut’abraçares a mi, insistentment, vida meua, mussitares, i em vares dir amburgència que baixàrem a jeure sobre l’arena. Era un joc repetit vuit vegades itan familiar per a tots dos. Vaig obrir la porta del cotxe, sense pensar-himés, i tu obrires la teua. Abraçats recorreguérem un camí i vàrem caure plegatsen un lloc inconcret dins de la desolació de la platja. Ens sentíem uns éssersprivilegiats i únics. Tan sols mancava el fet de despullar-nos i ja no caliacap altra cosa. Un univers marí de bromeres i peixos se’ns oferia a l’instant,i ens contemplàrem en la profunditat dels nostres ulls com en la profunditat deles aigües.
De sobte vaig descordar els botons opressors de la brusa que duies. Hi vaigdescobrir el mateix panorama fructuós de sempre, però, tanmateix, tansorprenent com sempre. Tu tancares els ulls. Temptejant, introduïres els ditsdins dels meus cabells i m’acariciares. Jo vaig començar a llepar-te els pitsd’un gust ràpidament salat i a jugar lingualment amb aquells granets de sorraque s’havien adherit a la teua pell. A poc a poc, sense semblar-hi moltinteressat, vaig anar abaixant-te les faldilles. De fet, es tractava, com jadic, del mateix ritual de tants dies, però, no obstant això, d’una litúrgia deconstants noves emocions. Teles lleugeres es desenganxaren del teu cos rosatamb una gràcia innata que jo amorosament agraïa. En acabat tu em despullaresigualment a mi. I immediatament iniciàrem el procés d’èxtasi, la senda dreçadapels nostres neguits, perquè fou llavors quan tot començà a canviar al voltantnostre i a través de tot el temps que hem viscut. Varen sonar, sense trigança,les ones rítmiques de l’alegria que rescatàrem del curs de la nostra vida.
