Un dels paisatges més estimats de la meua terreta és la constant presència de bancals amuntonats un damunt l'altre aprofitant al màxim l'espai. Bancals que baixen pels barrancs ala recerca d'un mínim d'aigua o que pugen muntanya amunt trencant la pedra i fent possible que florisquen ametlers, garrofers, oliveres i sobretot vinyes enllocs gairebé inimaginables. Un paisatge que emana bellesa i saviesa popular i que fa de la necessitat virtut. Un paisatge que evoca els nostres orígenshumils, llauradors, lligats a la terra, on els nostres avantpassats per tal de sobreviure i menjar van haver de pulsar la tecla de la imaginació per aprofitar les eines de la natura en un terreny erm i pedregós i desenvolupar així una arquitectura agrícola, senzilla però eficaç, que els permetés augmentar la collita.
Aquest treball de la pedra en sec, no només de bancals, sinó de camins amb marges de pedra, de cabanyes de pastor, de corrals, etc. s'ha vist finalment reconegut com a part de la nostra cultura. El passat 18 de novembre el diari oficial de la Generalitat Valenciana va publicar la declaració com a bé de rellevància local immaterial aquesta tècnica constructiva de la pedra en sec, més coneguda per alguns com fer marge. Aquesta declaració afecta especialment a la Marina Alta, ja que té un munt de construccions d'aquest tipus, sobretot marges, camins i bancals que formen part de la fisonomia de la nostra comarca, sobretot a l'interior, i de la nostra idiosincràcia com a poble llaurador.
És veritat que no som els únics, que la construcció de pedra en sec es fa extensible a d'altres indrets, tot i que al Mediterrani tenim un tresor que cal anar catalogant i descobrint ja siga a través de rutes senderistes o de reprendre el treball de la terra, tal i com feien i encara fan els nostres iaios.
La pedra en sec (o pedra seca) constitueix així part del nostre patrimoni perquè ens permet fer una ullada al nostre passat i veure d'on venim. Ajuntem tradició, faena i activitat agrícola i tenim la base de la que era la nostra societat no fa tants anys, abans del turisme, de la construcció, i del sector serveis. Una societat que ha desaparegut però encara hui podem retrobar mirant aquests paisatges. Amb alegria si estan conreats i amb tristor si veiem que els ceps o els arbres fruiters estan morts o abandonats.
Però si parlem de la pedra en sec, no podem deixar de parlar d'un ofici (es podria dir que artesà) que s'ha salvat de la crema del temps. Almenys de moment. Ens referim al treball de margenador. Encara en queden alguns professionals que es dediquen a fer murs al marge dels camins encaixant les pedres sense utilitzar morter ni ciment. És un ofici que crea camí i marges de pedra seca, dotant el nostre territori d'una fisonomia particular. Un ofici que està envellint i cal recuperar.
Un bé de rellevància local és aquella creació, coneixement, tècnica, ús u activitat representativa i valuosa de la cultura i la forma de vida tradicional dels valencians.
La Marina Alta és mar i muntanya, però també paisatge pedregós.