Dimarts va tindre lloc una «Jornada Carmelina Sánchez-Cutillas» en la Universitat d’Alacant, organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en col·laboració amb diferents òrgans de la institució universitària: la Biblioteca de Filosofia i Lletres, la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, el Departament de Filologia Catalana i el Servei de Llengües. Va ser, senzillament, un matí bellíssim, amb la inauguració de l’exposició itinerant Des de les fronteres del silenci (enriquida per a l’ocasió amb una mostra bibliogràfica i documental del llegat de Lluís Alpera que es conserva a la Biblioteca de la Universitat d’Alacant), la presentació del Portal Biblioteca d’Autora Carmelina Sánchez-Cutillas [http://www.cervantesvirtual.com/portales/carmelina_sanchez_cutillas] (a càrrec del director de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Jesús Pradells; i de la responsable del Portal Carmelina, la prestigiosa, infatigable, admirabilíssima i eficientíssima filòloga Maribel Guardiola) i, finalment, una conferència d’Enric Balaguer sobre la quotidianitat poètica en les obres de Carmelina Sánchez-Cutillas i Lluís Alpera.
I heus-ne ací la qüestió: la conferència d’Enric Balaguer em va produir un efecte —com si diguérem— equivalent al de la magdalena de Proust. Em va transportar a la felicitat de les seues classes universitàries, milanta anys enrere: amb l’espectacle afegit d’una llum tardoral impagable travessant els vidres dels finestrals de la Sala d’Investigadors Russell P. Sebold, a la segona planta de la Biblioteca de Filosofia i Lletres. Més que no conferenciar, la veu d’Enric Balaguer encaterinava el públic assistent. Repassava la trajectòria vital i creativa de Carmelina i de Lluís, citava versos, apuntava dades i fets, suggeria claus per a la interpretació del context, incitava a la lectura, compartia pensaments, agitava textos, suggeria idees... Invitava a la vida —en definitiva— pel camí de les paraules i de l’art de les paraules, que és la literatura. I el públic que omplia la sala el seguida bocabadat, talment com criatures (dolcíssimes) escoltant una rondalla meravellosa —o admirant el conill blanc que salta des de l’interior del capell d’un mag .
«Enric ara mateix està en estat en gràcia. És un encantador de serps!», em vaig dir en el fur intern. I si mentalment verbalitzava aquest pensament era, probablement, perquè segons quines formes de la bellesa, per a ser assaborides plenament, requereixen de vegades com una mena de ratificació notarial feta de paraules. «Quin luxe!» Amb les dosis justes d’erudició, curiositat, joia, amabilitat i bonhomia hàbilment esgrimides, el prodigi de la comunicació fluïa tan bell i afable que, com en un bon recital, un gran espectacle, o concert genial o una pel·lícula extraordinària, no hauríem volgut que la delícia d’aquella conferència —sargida de versos, memòries, llibres, afectes i serenes actituds vitals— haguera d’acabar mai.
Però va acabar. I va acabar, això sí, amb una última reflexió a propòsit d’un idea que em va fer l’efecte de ser —en matèria de seducció— això que en termes de tauromàquia —en matèria de mort— se’n diria la puntilla. «Vull preguntar-me, i amb això acabe, quin és el llegat de l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas i l’obra de Lluís Alpera: especialment el llegat dels anys seixanta», venia a plantejar el professor Balaguer. «És una pregunta que em faig sovint quan m’agrada un autor, o una obra que considere important, o un corrent rellevant. Sempre pense: “I quin és el llegat? Què ens ensenya? Què ens diu? Què en queda?”».
«Jo crec que el llegat que comparteixen tant Carmelina com Lluís —sospesava Enric Balaguer— passa per dues coses fonamentals. Una és la rebel·lió: la rebel·lió com a expressió d’una manera inconformista d’estar en el món. Raimon té una cançó que és “Diguem no!” Diu que la va compondre després de llegir L’homme révolté d’Albert Camus. Camus es preguntava: “Què és l’home revoltat?” Diu: “El que diu ‘no’”. I Raimon decideix: “Doncs jo dic ‘no’!” Aquest “diem ‘no’” és la rebel·lió de Carmelina. I és la rebel·lió de Lluís. És un “no” a la tirania, a la dictadura, al silenci de les classes subalternes. És un “no” a l’opressió de la dona. És un “no” a l’opressió de les minories... És una actitud transformadora, compromesa i inconformista amb un sistema cimentat sobre la desigualtat i la injustícia.
»L’altra cosa fonamental del llegat que crec que ens deixen les obres de Carmelina i de Lluís —prosseguia Enric— té a veure amb l’evocació de la vida quotidiana: posar en un poema que un ha d’“escudellar l’arròs”, que ha d’“amanir el rostit” o, simplement, que ha de parlar “amb llenguatge senzill d’anar per casa”. És la necessitat de fer que la poesia siga directa: que baixe al carrer. Però no solament això, sinó que ens fa estimar la quotidianitat: ens permet de comprendre que els petits detalls, el sentit profund de les coses i els successos més insignificants de la nostra vida són al capdavall els més importants. Els grans moments de la història passen ràpidament, es viuen com es viuen i deixen a penes el rastre que deixen: allò important és la simfonia domèstica, perquè el sentit profund de la nostra vida s’amaga en allò que és immediat, personal, íntim. És la vida de tots els dies, la rica: és la vida ordinària la que al capdavall podem fer extraordinària. Perquè aquesta condició d’extraordinarietat no està en la qualitat de la vida, sinó en la mirada i en la forma amb què la tractem, aquesta vida ordinària. Tot allò —per tant— aparentment insignificant pot ser fascinant!
»I aquesta és la mirada que crec que, com a llegat, ens conviden a fer aquests dos autors en les seues respectives obres: cal mirar l’entorn, mirar qualsevol cosa, mirar per la finestra i beneir i agrair la vida que tenim i el benestar que puntualment fruïm. Cal ser conscients de la sort de viure on vivim, i de tenir el que tenim. I que tots els dies isca el sol. Aquest crec que és el llegat que podem prendre de les seues obres: l’apel·lació a una vocació quotidiana que ens permet veure que la meravella està a les nostres mans.»
La saviesa, la sensibilitat, la lucidesa i l’empatia esgrimides per Enric Balaguer van ser, en aquest punt culminant, ritualment agraïdes pel públic de la Sala d’Investigadors Russell P. Sebold: amb un llarg, franc i càlid aplaudiment. Mentre convençudament els assistents li oferíem un reconeixement unànime, vaig comprendre que en el gest quotidià de les pròpies mans aplaudint-lo hi havia, en aquell just i precís instant —efectivament—, el prodigi de «la meravella» a què Enric acabava d’apel·lar: un indici d’això que ell mateix acabava de designar com «el sentit profund de la vida».
Llavors la mirada se’m va perdre cap a la llum tardoral de la finestra. I vaig tenir una intuïció que no em puc estar de compartir ara i ací. I és que, tant o més que en les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat, és necessària ara una actitud vital de rebel·lió: una manera inconformista d’estar en el món. Les tiranies, les dictadures, els silencis, les opressions, les desigualtats i les injustícies han mudat i són ara diferents: més confuses, més difuses, més complexes, més desapercebudes. Més imprecises. Però hi són. I ens calen, com mai, homes revoltats, dones revoltades: persones civilitzadament, raonablement, constructivament crítiques davant les perversitats flagrants de l’status quo imperant. Tant de bo que la finestra d’oportunitats que la pandèmia ha obert puga servir per a això: per a reaprendre els versos de Carmelina i de Lluís; per a tornar a sentir el crit de Raimon; per a gaudir novament, talment l’olor de la magdalena de Proust, un bri de felicitat en la serena lucidesa d’Enric. «No. / Jo dic no. / Diguem no!» No a l’extirpació de l’amor a les coses petites. No a l’extinció de l’estima quotidiana. No a la dissolució la identitat senzilla i bàsica. No a la silenciació de la simfonia domèstica. No a l’ofegament del goig de l’instant. No a la dimissió de l’alegria. No a les renúncies de la delectança de cada nit i cada dia...
Aquesta és, potser, la gran causa de la nostra contemporaneïtat: la rebel·lió contra el vent de la despersonalització, que tot ho devasta, i que amenaça de fer-nos prendre la percepció del prodigi de la vida —la rebel·lió contra el risc que un dia se’ns puga esmunyir, fatalment (i irremissiblement), la inefable joia de la meravella entre els dits de les pròpies mans.
