La Marina Alta davant el seu futur

Estos dies la Marina Alta – la més grega de les comarques valencianes, segons el poeta Tono Fornes – decidix una part important del seu futur. L'el·laboració de la norma LIC (lloc d'interés comunitari) que regularà els usos a l'entorn dels penya-segats que van des de la costa sud de Xàbia fins el Cap d'Or de Moraira pot semblar una qüestió menor o d'interés limitat, però no. En absolut. El que està en joc és l'essència mateixa del model i la culminació, al menys una materialització important, d'un canvi de rumb que ve covant-se de fa temps i que per primera vegada en molts anys ens permet un cert dret a l'optimisme.

No recuperaré ací el relat dels anys del desficaci a la Marina Alta i al conjunt del País Valencià; tots ens els sabem de memòria i si algun extraterrestre aterra la seua colorida nau per casualitat en esta columna i vol tindre'n un ressum fidedigne serà suficient amb llegir a Rafa Chirbes, a Manuel Vicent o les cròniques periodístiques dels anys de la festa infinita. Nota per al extraterrestre: tots els filàntrops que vorà desfilar en el relat eren exactament això, filàntrops. I si m'apures Filàntrops. No es deixe enganyar per les maledicències dels enemics del progrés.

Seguim: passat el temps de la gran desfeta, a la nostra comarca s'està articulant una nova sensibilitat que partix d'una premisa evident, però que no sempre hem tingut en compte: per preservar el nostre lloc de privilegi al mercat turístic internacional i per seguir sent un pol de riquesa al conjunt del territori valencià hem de defensar el que ens ha dut fins ací. I nosaltres no venem cases, ni vaixells, ni sucs de taronja a sis euros la copa. Això són conseqüències, no premises. Nosaltres venem paisatge i una forma de vida que encara recorda el seu passat de comunitat apegada a la naturalesa. La nostra indústria no són els amarres, sinó la qualitat de l'aigua que els sustenta. Venem una certa forma de nostàlgia confortable que precisa de la grandiositat de decorat per ser creïble. I per a acabar de complicar-lo, som a la vegada gestors, figurants i habitants d'eixe espai real i simbòlic.

Ara amb el debat entre Administracions (Ministeri, Generalitat i Ajuntaments), sectors econòmics, científics i socials, per dur avant una norma que garantisca la conservació del millor de la nostra costa, fem un pas més en la nostra sanació com a societat. Recuperem la veu que vam malvendre fa temps perseguint una ficció que només va salvar a uns pocs vius en irreversible detriment de la majoria. Assumim la maduresa d'entendre que posar límits a certes activitats com ara els fondejos incontrolats sobre fons marins d'alt valor – les praderes de posidònia – no només no posa en perill ell turisme, sinó que el fa millor. No es tracta de prohibir fer, sinó de garantir que tots pugam fer durant molts anys. Sembla senzill, però ens ha costat Déu i ajuda arribar fins ací.

Durant els pròxims mesos seguirem treballant; hi haurà moments de frustració i de tensió, derrotes parcials i temptacions d'abandonar, però si no ho fem, si som capaços de persistir en la idea de recuperar el cor de la nostra comarca i el nostre país, haurem aconseguit un avanç que fa molts pocs anys semblava impensable. No estem a soles a més, este moviment de nova consciència ambiental traduïda a norma ja està donant fruits importants en altres punts del Mediterrani com ara Balears, Sicília o el sud de França.

Sembla complicat després de tant com hem vist, pero en la vida, de vegades el sentit comú té una oportunitat. Serà que és diumenge.