café del temps / OPINIÓN

La mantega i els tapissos

3/04/2021 - 

M’agraden les històries. Clar: a qui no? Vull dir: m’agraden els homes i les dones que saben contar històries, i que tenen la gràcia de saber-les recontar amb encert al servei d’una determinada finalitat comunicativa. En un món d’aspecte apressat i fragmentari com el nostre, en què tot sembla sotmés a la urgència, la brevetat i la consigna —un món de titulars, zappings, sentències, sumaris, esquemes, talls de veu, tuits i instagrams—, trobe que és una delícia escoltar les persones que, per a expressar-se, recorren a l’art seductor de la narració: els mestres de la conversa que saben esgrimir, en el moment just, el recurs del relat per a la il·lustració, l’encaterinament, l’empatia, el divertiment, l’argumentació, la persuasió o l’entreteniment.

Tant m’agraden les històries —les persones que saben contar històries— que puc retenir en la memòria durant anys i anys les ocasions en què algú, en la defensa d’aquesta o aquella altra posició ideològica, fa servir una narració sorprenent a manera d’exemple, semblança o comparació. És per això que l’altre dia, a mitjan de l’última classe abans d’agafar aquestes vacances de Setmana Santa, vaig poder recordar una conversa molt especial, viscuda fa més de vint anys, just en el moment que el PowerPoint de la lliçó que ens ocupava va projectar a la pantalla de l’ordinador —i de l’aula— una espectacular imatge del retaule del Centenar de la Ploma.

Com és sabut, el retaule del Centenar de la Ploma va ser realitzat a les primeries del segle XV, i constitueix una de les peces fonamentals de l’art gòtic valencià. Lamentablement —quin país, el nostre!—, la peça, no se sap com, va anar a para a França, i una volta allí va ser impunement venuda l’any 1864 al príncep Albert d’Anglaterra. Per aquest motiu actualment es troba conservada al Victoria and Albert Museu de Londres. Es tracta d’un encàrrec fet per la companyia del Centenar del Gloriós Sant Jordi, instituïda pel rei Pere el Cerimoniós el 1365: una institució constituïda per cent ballesters encarregats d’escortar i protegir la senyera de la ciutat de València, la qual ben prompte va ser coneguda popularment amb el nom de Centenar de la Ploma per raó de la vistosa ploma que aquells distingits ballesters portaven al capell.

Siga com vulga, el fet que el retaule responguera a l’encàrrec d’aquesta singular companyia explica la dedicació a sant Jordi. Parlem d’una obra imponent, extraordinària, sensacional. De 6,60 x 5,50 metres. Formada per cinc carrers. En el central —i més ample—, trobem representada a la part inferior la sabuda lluita de sant Jordi contra el drac per salvar la princesa. I, just dalt d’aquesta imatge, la celebèrrima escena de Jaume I i sant Jordi guerrejant junts, colze amb colze sobre sengles cavalls, en la batalla del Puig de Santa Maria del 1237. Aquesta icònica imatge és la que havia elegit per a il·lustrar la classe, que versava, precisament, sobre Jaume I en l’imaginari popular valencià.

El cas és que, com si fora ara, puc recordar nítidament la conversa mantinguda ara fa més de vint anys amb el gran senyor que va ser Pere Maria Orts i Bosch, amb aquesta acolorida, significativa i espectacular composició de la batalla del Puig com a singular testimoni. Va ser a sa casa de València. Jo era aleshores a penes un xicon. Ell, un historiador respectat, un erudit consagrat, una autoritat en heràldica, un mecenes excepcional: com no n’hem tingut un altre, els valencians, en els últims cent o dos-cents anys. Havíem estat conversant a la saleta on rebia les visites durant un temps llarg i dilatat —també això ho recorde—, a propòsit de la relació entre Josep Pla i el periodista Manuel Aznar Zubigaray, l’avi de l’aleshores flamant president del Govern, el senyor José María Aznar López. I arribada la conversa a un determinat punt, el senyor Orts em va indicar:

—Acompanye’m jove. Vull ensenyar-li la meua col·lecció de tapissos.

Era un honor inesperat. Amb passos i gestos lents, solemnes, mesurats —el temps semblava aturar-se a l’interior de la casa de don Pere Maria— em va donar a entendre que el fet de mostrar-me aquells tapissos era una litúrgia especial que no sempre oferia a tots els visitants. I clar: el xicon que jo era provava d’agrair-li-ho amb tota l’amabilitat (verbal i gestual) de què era capaç i —per descomptat— amb una actitud atenta, àvida, expectant.

—Sap, jove? Jo vaig publicar el llibre aquell de la Història de la senyera del País Valencià l’any 1979. Però em vaig quedar a soles, en el problema aquell de la senyera: perquè no ho van entendre, tampoc. No sé si no ho vaig saber explicar prou bé: però explicar, ja no ho podia explicar més, perquè tampoc no volia ofendre ningú. La meua pretensió era que Catalunya no es quedara en solitari amb la senyera. Perquè, en realitat, els qui més dret hi teníem érem nosaltres! Encara que ací diguen que no, els qui més dret hi teníem érem nosaltres: per la senzilla raó que nosaltres som els últims en les conquistes de la Corona d’Aragó i no teníem furs anteriors. La bandera antiga de Catalunya és la creu de Sant Jordi: és una bandera blanca amb la creu de Sant Jordi. Totes les barres a Catalunya estan carregades amb la creu de Sant Jordi. I jo el que volia era que la senyera —la senyera senyera— es quedara com a bandera històrica de tota la Corona d’Aragó. I que, com que hi havia quatre governs autonòmics, que cadascun, a aquesta senyera històrica, li afegira el distintiu que volguera. A Barcelona havien emprat sempre, la Diputació i tots, les barres i enmig un cairó blanc amb la creu de Sant Jordi. Que era molt bonica, la bandera aquella, i ja estava. Però em van dir que jo volia «banderes Juanoles». Perquè les Juanoles són unes pastilletes que tenen forma de rombe. Pel cairó, comprén? Em deien: «Tu el que vols són «banderes Juanoles!» I sí, jo volia això: que ningú no es quedara la senyera històrica en exclusiva. Perquè jo sabia —no era menester ser una eminència!— que hi havia quatre autonomies que no podien tindre la mateixa bandera. Ací no em va arrecerar ningú. Els d’Aragó, sí. Ells tampoc no volien que els de Barcelona es quedaren amb la bandera: fins al punt que ara, quan hi ha partits de futbol i coses d’eixes, els aragonesos tenen entre mans la bandera de les barres sense els escuts que han posat enmig perquè no han tingut més remei: que són els escuts antics, amb la Creu d’Ennec d’Aïnsa, els quatre caps de moros, l’arbre de Sobrarbre... Jo volia això: que ningú no es quedara la senyera històrica, i que continuara sent de tots. I per això vaig documentar ben documentada la senyera: per demostrar que València la tenia millor que ningú, a fi de negociar i transigir. Però ací es varen precipitar: que si la bandera de les barres és una bandera catalana... És d’una ignorància total! No és veritat, això: els qui hi teníem més drets érem nosaltres. Els hem regalat una de les banderes més antigues d’Europa, a Catalunya. La més antiga més antiga de totes és la de Dinamarca. Les del nord. Les de les creus de les croades. Després, ja ve la nostra. Perquè abans, banderes, no n’hi havia. Les banderes eren l’escut posat sobre tela. I... Què li contava? Ah! Això: que jo havia pensat que la senyera es quedara com a bandera històrica. Significava poder emprar la senyera quan es volguera, sense que ningú poguera clavar-se en ningú. És a dir: que es podia emprar la senyera per a festes, per a reunions, per a commemoracions o per al que fora, com a bandera comuna. I que totes les quatre banderes autonòmiques tingueren un distintiu. Això, jo, en el llibre, no ho deia, clar. Jo m’hi limitava a arrecerar que València tenia millor dret que ningú sobre la senyera, amb el fi que defensaren aquest dret per a negociar, després, a l’hora de decidir què s’hi feia. Però ja ho veu: va arribar la transició i van imposar les coses a la tremenda! Els uns i els altres, eh? Sense atendre a raons. Ja li dic: a la tremenda.

—I com va viure vosté, tot allò de la guerra de les banderes, aquells anys? Es va sentir molt pressionat?

—No: pressionat, no. Però que va ser un moment molt desagradable, això sí. Molt desagradable! Perquè em vaig adonar que la veritat històrica no interessava. Que cadascú tenia la seua idea i anava pel seu camí sense fer cas de res. I que tu ja podies dir el que volgueres, que no feien cas. I això és gros: quan la veritat històrica no interessa; i la ignoren o l’amaguen, si no els convé...

—Comprenc. Sí que és gros, sí... —va assentir el xicon enlluernat que jo era en aquell temps.

Va ser aleshores, mentre recorríem la casa, quan el senyor Pere Maria Orts i Bosch va voler recórrer a una narració a manera d’exemple, semblança o comparació. Ens havíem situat just a tocar del tapís de dimensions gegantesques en què l’homenot de Benidorm s’havia fet reproduir la imatge central del retaule del Centenar de la Ploma, amb Jaume I i sant Jordi abillats amb la creu de sant Jordi i la senyera, dues de les més antigues ensenyes d’Europa:

—Sap? Diuen que una volta hi havia tres anglesos que discutien si una mantega era bona o no. Dos d’aquells anglesos s’ho van prendre a la tremenda, allò. I tot era cridar i fer escarafalls: «Esta mantega és boníssima! Sensacional! Extraordinària!», defenia l’un. «Ni pensar-ho! Ni pensar-ho! Ni pensar-ho!», s’oposava l’altre. I hi cridava, encara més fort: «Esta mantega és horrible! Impresentable! No val res!» I allí estaven els dos, fets uns energúmens: «Boníssima!» «Horrible» «Sensacional!» «Impresentable!» «Extraordinària!» «No val res!» «Excelsa!» «Una porqueria!» Però mentre aquells dos anglesos discutien acaloradament traient foc pels queixals... Sap què? Que el tercer anglés anava agafant les torradetes que hi havia damunt la taula, les anava untant amb bona cosa de mantega, i... Al pap! Comprén? Aquells dos, allí estaven, discuteix que discuteix. Com salvatges! I, mentrestant, l’altre, menja que menja... Se’n va fer un fart, de menjar mantega d’aquella! I, al final de la correguda, quan els dos anglesos baralladors per fi van callar un moment, el tercer, ben satisfet i amb la panxa plena, els va dir: «Xe! No sabeu què us heu perdut! Esta mantega és boníssima!» Vosté veu, jove? Quin dels tres diria que va saber argumentar millor? —em va preguntar don Pere Maria, mentre insinuava un somriure picardiós, feliç i seré, davall del bigotet breu, blanc, senyorial.

Vaig celebrar aquell relat inoblidable amb un altre somriure còmplice, franc, llarg, admirat. I li vaig donar, a don Pere Maria, el gust de contestar-li amb la resposta que esperava:

—El que, en comptes de discutir, anava menjant, clar...

—Exacte! Doncs mire: jo he fet una mica igual. En comptes de discutir amb els qui criden i no tenen cap interés per tastar la veritat, m’he servit bones tallades de mantega. Vaig encarregar a la Reial Fàbrica de Tapissos la reproducció d’escenes històriques amb la senyera valenciana. I jo m’ho disfrute, per a mi, ací a casa.

Amb una amor a la història no exempta d’un puntet d’orgull, aquella institució que era el senyor Pere Maria Orts va anar mostrant-me poc a poc els sis tapissos de la seua col·lecció particular que, anys després, quan va morir al febrer de 2015, per expressa voluntat testamentària va voler deixar com a llegat al poble de Benidorm.

—Mire, mire, mire... Ací té la reproducció d’una miniatura del Llibre de les hores d’Alfons el Magnànim que es conserva al Museu Britànic de Londres. La va fer el valencià Lleonard Crespí a mitjan segle XV, i representa el rei i la reina, amb el seu seguici, durant la celebració de l’eucaristia.

—Quina preciositat!

—Veu? Açò segur que sí que ho coneix: és l’escena de la proclamació de l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei de València a la plaça Major de Dénia, segons una il·lustració de Tomàs Argemí (de finals del segle XIX o primeries del XX). La van reproduir en la segona edició de la Història de la ciutat de Dénia, de Roc Chabàs, l’any 1972.

—Sí, clar! I tant que la conec!

—I ací té la reproducció d’una altra miniatura del Llibre de les hores, que representa el rei Jaume I en la batalla del Puig.

—Quina meravella!

—Ah! I mire que interessant... Açò és d’una imatge del Cartulari d’Oriola, que està en l’Arxiu Històric Nacional. És de mitjan segle XVI. Representa l’assetjament de la ciutat d’Oriola per part de les tropes castellanes de Pere el Cruel, el 1365, en la Guerra dels dos Peres. S’aprecia molt bé que la bandera que representa la ciutat és la de les barres.

—Uf! Quina passada!

—Continuem... Mire: ací té vosté la reproducció d’una miniatura que va fer el valencià Doménec Crespí per al Llibre del Consolat de Mar a primeries del segle XV. Representa un rei de València entronitzat i voltat de consellers i súbdits.

—De xavo senyera, eh? Té vosté escudellada ací una bona ració de mantega!

—Sí... —va admetre amb un somriure—. I ací, ja s’ho sap: la taula central del retaule del Centenar de la Ploma, amb la batalla del Puig. Que vosté hauria d’anar a Londres, al Victoria and Albert Museu, per a poder vore l’original...

—Increïble.

Mai més no sabré admirar la formidable taula central del retaule del Centenar de la Ploma, amb Jaume I i sant Jordi I en la batalla del Puig, sense recordar aquella història que el senyor Pere Maria Orts i Bosch em va contar, sobre els tres anglesos i la disputa de la mantega: com tampoc no oblidaré mai les seues precises, serenes, afables, dolgudes paraules lentament articulades aquella vesprada de fa més de vint anys: «Em vaig adonar que la veritat històrica no interessava.» «Que cadascú té la seua idea i va pel seu camí.» «És una ignorància total.»

I qui diu la història, diu la ciència: la ciència tota, en general. Fa quaranta anys com fa vint anys, i fa vint anys com en la nostra present i rabiosa actualitat. Aquesta setmana, sense anar més lluny, l’amiga Ali Castelló, de Mutxamel, ha tingut l’amabilitat de compartir amb mi un article científic intitulat «Differential effects of the second SARS-CoV-2 mRNA vaccine dose on T cell immunity in native and COVID-19 recovered individuals». Entre altres investigadors, signa aquest treball el científic alacantí Jordi Cano Ochando, de qui tots dos som devots seguidors. L’aportació en qüestió —poca broma— ve a demostrar que la segona dosi de la vacuna BNT162b2, basada en mRNA (que fa augmentar fins a un 95% l’eficàcia d’aquesta vacuna en individus prèviament no contagiats), comporta, per contra, una reducció de la immunitat cel·lular en els individus que ja han patit la COVID-19, «which suggests that a second dose, according to the current standard regimen of vaccination, may be not necessary in individuals previously infected with SARS-CoV-2» («cosa que suggereix que una segona dosi, segons el règim estàndard actual de vacunació, pot no ser necessària en individus infectats prèviament amb SARS-CoV-2»).

Es tracta, òbviament, d’una investigació molt rellevant, que apunta, amb dades a la mà —i amb la garantia del mètode científic—, a un fet tan concret, pragmàtic i estratègic com aquest: que podem estalviar la segona dosi de la vacuna BNT162b2 (aquest és el nom tècnic de la famosa vacuna de Pfitzer-BioNTech) a totes aquelles persones que durant l’actual pandèmia ja hagen passat (i superat) la malaltia. Juntament amb l’enllaç a l’article de Jordi Cano Ochando i el seu equip, l’amiga Ali Castelló em feia arribar també l’enllaç a una notícia periodística en què es denunciava: «Dos-cents científics espanyols treballen exposats al coronavirus sense estar vacunats.» Alguns d’aquests protagonistes hi declaraven: «És al·lucinant. S’obliden del investigadors!» I la inefable Ali Castelló comentava: «Mentrimentres, els investigadors sense vacunar...»

En la mateixa remesa d’informacions, Ali Castelló m’enviava, també, un tercer regalet. Es tractava del podcast amb l’enregistrament d’una alumna seua, Marian Gomis —es coneix a una hora de camí: una alumna espaviladíssima!—, en què la xiqueta declarava: «La meua passió és la ciència. El fet de pensar que algun dia estaré descobrint coses m’anima a continuar cada dia. Clar que també m’agrada molt donar classe, però preferisc la ciència. M’agrada la ciència perquè inventar, estudiar, combinar i emprendre, totes eixes coses, m’encanten. Un aparell que té la ciència és el microscopi. Jo m’imagine a mi, Marian Gomis, darrere d’un microscopi admirant el món cel·lular: amb teixits, cèl·lules, orgànuls i molt més dins d’una xicoteta mostra. Estic desitjant fer-me major per a poder fer totes eixes coses! Sé que, per a aconseguir la meua passió, m’hauré d’esforçar molt. I, si a la primera no ho aconseguisc, ho tornaré a intentar tantes voltes com calga. Però la ciència sempre estarà al meu costat.»

«Els tinc fent podcast per a treballar l’oralitat», m’explicava Ali en el missatge següent. I hi reblava el clau: «Ja ho veus: fomentant l’esperit científic des de les aules per a, després, com que ja tenim vacunes, oblidar-nos de vacunar-los, els científics i les científiques. Quin sentit té que fomentem la vocació científica a les aules i la importància de fer ciència si, només pegant una ullada a la premsa —i amb tot el que estem passant—, es demostra que els científics són tan poc valorats?»

No em vaig poder estar de contestar-li de seguida, amb els dits polzes brunyint entusiasmats sobre el teclat de la pantalla del mòbil: «Com que “quin sentit té”? La raó té sempre —per definició— tot el “sentit” del món... Veus? Potser m’acabes de donar un “tema” per a l’article de dissabte en “Alicante Plaza”.» La reacció d’Ali no es va fer esperar: «Tens raó. I ho seguirem fent, perquè necessitarem futurs científics i científiques. Potser molts dels qui ara ens estan traient del fanguer de la pandèmia van ser xiquets i xiquetes que van descobrir a l’escola que la seua passió era la ciència. Donarem la faena per bona i seguirem fomentant la curiositat i les ganes per saber.» Remataven la seua resposta els sabuts emojis de la cara que pica l’ullet i el braç que fa el signe de la força.

Tot seguit, en un altre WhatsApp, Ali encara em preguntava: «Per cert: quin títol li posaràs a l’article?» No hi vaig dubtar. Els dits polzes van oblidar per un instant l’artritis congènita i, com qui diu autònomament, hi van apuntar amb sorprenent diligència: «Ho tinc claríssim, Ali. Es dirà: “La mantega i els tapissos”. Dissabte sabràs per què.»

Noticias relacionadas