Avui dissabte, vespra del Diumenge de Rams, Altea es prepara per a —la fórmula és ja quasi un eslògan— «erigir-se, ni que siga per unes hores, en la capital de les lletres valencianes contemporànies». Tot deu estar ja preparat al Palau Altea Centre d’Arts per a acollir aquesta nit el sopar de gala en què es donaran a conéixer les guanyadores i els guanyadors dels Premis Altea de Literatura i Investigació 2024. I enguany l’expectació és una especial, perquè les xifres de participació comencen a consolidar els Premis Altea com un autèntic referent en el món dels premis literaris, amb un total de 136 originals participants: 10 en el Premi d’Assaig i Investigació Francesc Martínez i Martínez, 43 en el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil i 83 en el Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa. Fet i fet, el Premi Carmelina Sánchez-Cutillas, amb 83 obres presentades, s’ha situat ja com el de major participació entre tots els premis de novel·la que es convoquen dins del marc del circuit editorial valencià.
En l’únic guardó en què no hi haurà intrigues aquesta nit, durant la glamurosa gala dels Premis Altea —per a la qual hi ha confirmada la participació de més de dos-cents assistents— és el Premi Estela d’Honor. L’organització dels Premis Altea ha fet públic aquesta setmana que, en l’edició de 2024, el reconeixement honorífic del Premi Estela d’Honor recaurà en la figura —la vida, l’obra i la memòria— de l’enyorat músic alteà Francisco Pérez Devesa, el Mestre Francisco. Per primera vegada, els Premis Altea honoraran un músic amb el Premi Estela d’Honor. Un músic particularment carismàtic: estimat, recordat i enyorat amb una especial sensibilitat per tota una generació de músics que encara el va conéixer com a director de la banda d’Altea, com a director de les bandes de Calp i de l’Alfàs, o com a professor de l’Escola de Música de la Societat Filharmònica d’Altea.
Francisco Pérez Devesa, el Mestre Francisco —també conegut com Francisco el Mestre— va nàixer al si d’una família en què la música ho era tot. Son pare, Josep Pérez Albinyana, el Mestre de la Música, va ser una autèntica institució en la història de la música a Altea. De fet, va ser el primer director que va tindre la Societat Filharmònica Alteanense quan es va constituir formalment com a tal l’any 1915. Però sembla que ja el 1901 el mestre Pérez havia arribat a Altea, procedent de Teulada, i des del primer moment va col·laborar amb la banda de música del poble, creada l’any 1889. A penes cinc anys després de la redacció i l’aprovació del primer reglament de la Filharmònica, el 1915, va nàixer el Mestre Francisco. Va ser a les acaballes de l’estiu de de 1920, un 7 de setembre. I, fins que va morir, als setanta anys, el 20 de gener de 1991, es va dedicar —sempre amb una personalitat contagiosament bonhomiosa, amb un inconfusible sentit de l’humor marca de la casa— a l’ofici que va conéixer, va respirar i va mamar a casa des del mateix moment del naixement: el de la música.
Francisco Pérez Devesa, el Mestre Francisco, va ser músic, director i compositor. Quan el cinema era encara una cosa exòtica, importada, pràcticament impensable a les nostres latituds, el Mestre Francisco va escriure música per a les pel·lícules La estàtua, Honorables sinvergüenzas i Cerrado por asesinato, totes tres dirigides per José Luis Gamboa, i totes tres estrenades l’any 1961. I també va compondre nombrosos pasdobles festius o de concert per a banda, com Borja Lloret, Don Cayo, La Villa del Pino, Rincón de Albir, Boronat, Mercado Chico, El tio Diego, Joaquín Sala, Festeret calpí o Benjamín Palència.
Com a director, el jove mestre Francisco Pérez Devesa va dirigir la banda de la Societat Filharmònica Alteanense ja en una primera etapa entre 1949 i 1963. I l’any d’inici d’aquesta etapa mereix ser retingut amb atenció, perquè en aquell remot any 1949 en què el Mestre Francisco va prendre la batuta de la banda que son pare havia dirigit entre 1901 i 1935, es va organitzar —sent encara director el seu antecessor, Joaquín Pérez Montaner— la primera edició del Certamen de Bandes d’Altea. Vint anys després, el 1969, ell mateix va ser l’artífex de la reorganització de la banda de la Societat Filharmònica Alteanense, de la qual tornarà a ser director entre 1969 i 1974. És precisament en aquesta segona etapa com a director de la Filharmònica d’Altea quan el mestre Francisco va aconseguir impulsar, l’any 1973, una segona convocatòria del que actualment és el Certamen Internacional de Bandes de Música Vila d’Altea: indiscutiblement, un dels esdeveniments més prestigiosos a escala mundial en l’àmbit de les grans bandes de música simfòniques, que enguany celebrarà, com és sabut, la seua 50 edició.
En aquells anys de les primeries de la dècada dels setanta, de més a més, el Mestre Francisco va aconseguir guanyar per a la seua banda, la Filharmònica d’Altea, el Primer Premi del Certamen de Música de Crevillent (1972), el Primer Premi en el Certamen de Monòver (1973) i —quina aventura degué ser aquella expedició a l’Alemanya Occidental!— el Primer Premi a la millor interpretació i el Primer Premi a la millor direcció en el Festival Internacional de Frankfurt (1973). I encara després, quan va deixar de dirigir la Filharmònica d’Altea al gener de 1974, va tindre la voluntat, la gràcia, l’empatia, la professionalitat i la capacitat organitzativa necessàries per a reorganitzar la banda de Calp a l’octubre d’aquell mateix 1974 i, també —sembla cosa de no creure!—, per a crear tot seguit, l’any 1979, la banda de la Societat Musical la Lira de l’Alfàs del Pi, que va fer la seua primera actuació l’any següent, 1980, amb el Mestre Francisco com a primer director.
I és que Francisco Pérez Devesa, el Mestre Francisco, era un músic del poble i per al poble. Ell, de fet, és autor —juntament amb Andrés Piquero Cabrero— del pasdoble Ida y vuelta, que amb el temps s’ha erigit espontàniament com un veritable himne popular de les Festes de Moros i Cristians d’Altea, i que cada any és interpretat conjuntament per totes les bandes, el Divendres de Festes, en finalitzar el Pregó. Igualment, l’any 1975 el Mestre Francisco va arranjar i va enregistrar a Madrid un disc de 45 rpm amb les cançons populars valencianes de Nadal En Betlem ha nascut i El dia Nadal. I és justament amb aquesta segona nadala, El dia Nadal, que la Societat Filharmònica Alteanense conclou, encara ara, festivament, any rere any, el seu tradicional i cèlebre Concert de Nadal a Altea.
Fins i tot l’Orquestra Blava —que cada any aporta la seua música en viu a la gala dels Premis Altea— és en certa mesura deutora de l’emprenedoria infatigable del Mestre Francisco, per tal com l’agrupació actual, l’«Orquestra Blava» deu el nom a la memòria de la llegendària «Orquesta Azul» que Francisco Pérez Devesa va crear i dirigir en els anys cinquanta del segle passat (en la qual, de més a més, tocava el contrabaix). Fet i fet, alguns dels músics de l’actual Orquestra Blava són descendents directes dels enyorats músics d’aquella mítica «Orquesta Azul» —és el cas de la clarinetista Isa Lloret, filla del saxofonista Vicent Lloret—, i no pocs dels intèrprets actuals van tindre al seu moment com a director o com a professor de música el Mestre Francisco, ara homenatjat amb l’Estela d’Honor dels VIII Premis Altea de Literatura i Investigació.
—Era increïble. Era massa. Era un home tan especial! —m’evocava despús-ahir la neta del mestre Francisco, Vicenta Pérez, amb qui vaig quedar per fer un café—. De veritat: és que era una persona... sensacional!
Li ho vaig poder corroborar en primera persona. Perquè, fet i fet, quan jo era un tendríssim i maldestre estudiant de música, amb deu o dotze anys, tot i que crec que no el vaig arribar a tindre directament com a professor, si que vaig tindre l’oportunitat de tractar-lo i de passar hores i més hores sentint-li contar anècdotes, experiències, ocurrències. I puc dir —i dic— que el Mestre Francisco era un seductor nat. Tenia aquella gràcia especial —tan difícil d’explicar— de què alguns adults disposen per a encaterinar les xiquetes i els xiquets. Passava totes les vesprades a l’Escola de Música, fent classes, fumant al balcó o parlant amb l’alumnat. I nosaltres, els xiquets, també hi fèiem hores i més hores: parlant, jugant, estudiant o rebent classes.
Recorde ara, per exemple, un dia que, no sé com ni per què, parlant amb ell em vaig queixar que un determinat passatge de clarinet era endimoniadament difícil:
—Això no ho poden tocar ni els de Llíria! —vaig dir, com qui diu una cosa extrema, insuperable, inapel·lable, considerant la fama que en aquell temps (i encara ara!) tenia Llíria com a bressol de músics.
I mentre jo em queixava, ell m’observava amb un somriure divertit. Per això em vaig sentir obligat a insistir-hi:
—Impossible. És impossible de tocar. Només ho podria tocar un Llíria. I no ho sé! Un de Llíria...
I quan ja havia dit tres voltes el nom de la capital del Camp de Túria, el mestre Francisco em va mirar amb aire solemne, rialler, admonitori. I em va dir:
—Collons! Tant de Llíria, tant de Llíria, tant de Llíria! Però tu què t’has pensat, que els de Llíria són d’un altre món o què? Mira, xicon, clava-t’ho al cap: els de Llíria, si els fas en conill, no tenen res que tu no tingues. Comprens? L’única diferència entre tu i un de Llíria és que el de Llíria potser estudia més que tu. Només això! Tu vols tocar com un de Llíria? Pots! Si vols, pots. Clar que pots! Pots tocar igual o millor! Només que hauràs d’espavilar. I t’hauràs de queixar menys i hauràs d’estudiar més...
Va ser tota una lliçó: una lliçó que d’alguna manera em va amerar per sempre l’esperit: l’esperit del xiquet que jo era —l’esperit del xiquet que continue sent. La veu trencada i fràgil del Mestre Francisco, proferida aquella vesprada de llargues hores ocioses a l’Acadèmia de la Música —amb aquell somriure sempitern que sempre obsequiava per davall de les ulleres i del bigot— encara ara em ressona nítidament en la memòria, quaranta-cinc anys després: «Mira, xicon: els de Llíria, si els fas en conill, no tenen res que tu no tingues.» «Si vols, pots.» «Però hauràs d’espavilar!» Era la seua manera de reivindicar, per a les xiquetes i els xiquets que nosaltres érem, una efectiva igualtat d’oportunitats davant la vida. Una forma d’inocular-nos la idea que, amb esforç, il·lusió i la necessària pertinàcia, tot ens seria possible si hi volíem creure amb la força i les ganes suficients: que eren nostres i ens pertanyien, si els sabíem anhelar, tots els llargs, incerts, intrigants, esperançadors i fascinants camins que la vida ens aniria obrint al davant.
—Saps, Joan? —m’apuntava Vicenta Pérez, la neta del Mestre Francisco, amb llum amorosa als ulls en un moment de la conversa—. Tots els anys, el Divendres de Festes, els tres germans fills del Mestre Francisco que encara són vius després que va faltar mon tio Paco queden i van junts al Pregó. Va mon pare, va ma tia Isabel i va ma tia Tere... I quan toquen l’Ida y vuelta s’abracen. I es fan una foto i això...
—S’ajunten tots, per tant —no em sé estar de dir-li—. Perquè en el moment de l’Ida y vuelta diria que no falta mai tampoc ton tio Paco. Ni el teu iaio, el Mestre Francisco. Es fan presents a la plaça també ells: en la música, en l’esperit de la festa, en la il·lusió, en l’alegria de la gent...
Mentre compartia el pensament amb Vicenta, vaig notar que, sense poder-ho evitar, els ulls se m’entelaven una mica. Potser per això tots dos vam interpretar respectuosament un silenci de negra —farcit d’enyors— abans de reprendre animadament la conversa. I va ser just durant aquest silenci de negra que vaig pensar allò que en aquell moment no em vaig atrevir a dir-li, a l’amiga Vicenta, neta del Mestre Pérez, però que ara sí que trobe oportú de consignar ací: «Saps? Sé segur que tornarà a fer-se present, dissabte, en la gala dels Premis, el teu iaio, el Mestre Francisco: en l’emoció de la memòria, en l’alegria de la gent, en la música de l’Orquestra Blava, i —sobretot, sobretot, sobretot— en l’afecte íntim i sincer que encara li professem totes les persones que el vam arribar a tractar i a conéixer.»
Aquest és un prodigi —diria— que pocs músics han fet possible: ni de Llíria, ni de Barcelona, ni de Viena, ni de Tòquio, ni de Nova York. A pesar que, si un dia els hagueres fet en conill, tots ells, perfectament s’hauria pogut comprovar que el Mestre Francisco no tenia res que els altres músics no tingueren —més enllà de l’amor a la vida, l’amor al poble, l’amor a la música, l’amor a la gent.